Skip to main content

La “gran apagada” va demostrar que és més crítica la falta de comunicació que no pas la d’electricitat.

La tarda del dilluns passat, 28 d’abril, quan Espanya i Portugal van quedar totalment a les fosques, la sorpresa no va ser la manca de llum, sinó el silenci. Les xarxes mòbils van col·lapsar i durant hores no hi va haver manera de comunicar-se. Pares sense poder contactar amb les escoles dels seus fills, viatgers sense poder avisar que no podien agafar el vol, trens aturats enmig del no-res, hospitals sense accés als historials mèdics o gent gran sense accés a la teleassistència. Hi va haver qui no va poder entrar a casa seva ni comunicar-se amb els que hi eren dins perquè el porter era electrònic.

L’electricitat va començar a tornar progressivament i es va recuperar parcialment en unes quatre hores, fins a arribar a una restauració gairebé total al cap d’onze hores. Però els telèfons no. Van trigar gairebé un dia a recuperar la cobertura. La crisi energètica va posar al descobert una veritat incòmoda: som molt vulnerables i sense comunicacions, l’apagada és total.

Fa uns mesos, la Unió Europea va ser ridiculitzada per haver suggerit un kit de supervivència que inclogués llanternes, aigua embotellada i una ràdio d’emergència. El que molts van considerar una exageració, avui sona premonitori. I si alguna cosa hi faltava en aquell kit era una connexió alternativa. Una xarxa que no depengués del cablejat elèctric ni de les torres de telecomunicacions. I aquí és on entra Starlink, com una possible solució tecnològica que ja ha demostrat la seva eficàcia en contextos d’emergència.

D’Ucraïna a Brussel·les

Durant la invasió russa, Ucraïna va mantenir operatius hospitals, bases i centres logístics gràcies a terminals satel·litals Starlink. En un país sense xarxa fixa estable, la connexió via satèl·lit va marcar la diferència.

Però aquesta solució també va evidenciar un problema: la dependència tecnològica d’una empresa privada. SpaceX, la companyia d’Elon Musk, gestiona el servei. I tot i que la xarxa va funcionar amb eficàcia, també hi va haver advertiments: restriccions d’accés imposades des dels EUA, zones desconnectades per decisió política i dubtes sobre la protecció de dades.

Europa i la necessitat d’una xarxa pròpia

La lliçó és clara. Europa no pot confiar la seva comunicació estratègica —ni civil ni militar— a una empresa estrangera. Per això creixen les veus que reclamen una alternativa: una constel·lació europea de satèl·lits de baixa òrbita. Un Euro-Starlink, si es vol.

El programa IRIS², impulsat per la Comissió Europea, va en aquesta direcció. Però avança lentament. No estarà operatiu abans del 2030. A més, si Starlink disposa de 6.000 satèl·lits, IRIS² en tindrà només 290. Tot i que, gràcies a una arquitectura multi-orbital més moderna, podrà oferir un rendiment equivalent al d’uns 1.000 satèl·lits de Starlink.

Amb terminals portàtils, bateria solar i prioritat per a emergències, aquesta xarxa garantiria l’accés fins i tot en contextos de catàstrofe. El sistema hauria d’integrar-se, a més, en els protocols de Protecció Civil i formar part del nou kit d’emergència de la UE.

Perquè no es tracta només de tenir espelmes, piles, un camping gas o paper de vàter: es tracta de tenir veu. Veu per demanar ajuda, per organitzar-se, per tranquil·litzar una mare amoïnada.

Mentrestant…

Què pot fer Europa mentre no arriba la seva pròpia xarxa satel·lital? Algunes comunitats autònomes ja estudien adquirir terminals Starlink com a mesura provisional. Empreses de sectors crítics  —com la salut, l’energia o el transport— els estan instal·lant com a suport. I alguns municipis es plantegen formar voluntaris en el seu ús.

Perquè si alguna cosa ha quedat clara és que una apagada ja no és només una qüestió d’energia: és una qüestió de connexió.

Veiem l’apagada com un gran test: un assaig real que ens ha mostrat les nostres mancances i ens obliga a preparar-nos millor. Perquè la pròxima vegada potser no serà un assaig, i estar connectats serà més que mai una qüestió de resiliència i sobirania tecnològica.

Com diu Yuval Noah Harari fa poc: “En temps de crisi, la informació precisa i ràpida pot salvar més vides que qualsevol exèrcit.

Antoni Esteve

Periodista i empresari. Editor de Parèntesi MÈDia.

Leave a Reply