En qüestió de dies, The Velvet Sundown va passar de no existir a acumular més de 550.000 oients mensuals a Spotify. Un grup fictici, completament creat amb intel·ligència artificial, que ha aconseguit fer el que milers de músics humans somien cada dia: sonar a tot el món, tenir múltiples discos publicats i cridar l’atenció de la premsa musical.
No hi ha ningú darrere del micròfon, ni assajos, ni gires. Tot: les seves veus, les lletres, les imatges, la seva presència a les xarxes, ha estat generat per algoritmes. I tanmateix, sona bé. Què significa això per a la música el 2025?
Els rostres de l’algoritme
La banda es presenta com un quartet de rock psicodèlic: Gabe Farrow, Lennie West, Milo Rains i Rio Del Mar. Però cap d’aquestes persones existeix. Les seves fotos, publicades a Instagram, revelen detalls típics d’imatges generades per IA: rostres amb simetria excessiva, dits mal formats, postures impossibles. En una imatge particularment viral, els quatre apareixen sostenint hamburgueses… però sense polzes.
El seu estil musical recorda un eco dels anys setanta, amb sintetitzadors i reverberacions nostàlgiques. Però la nostàlgia també sembla fabricada. Com va dir un usuari a Reddit: “sona com un record que algú t’està implantant”.
Un experiment o una provocació?
El llançament dels seus àlbums, dos al juny, un previst per al juliol, no va venir acompanyat d’entrevistes, videoclips ni concerts. Tot passa dins de l’entorn digital. Algunes plataformes com Deezer ja marquen les seves pistes amb una etiqueta de “IA”, però Spotify, on han acumulat la majoria de les seves escoltes, roman en silenci.
Estem davant d’un experiment de màrqueting encobert? Una crítica artística? O simplement el següent pas lògic en un ecosistema musical dominat per algoritmes?
Les regles del joc han canviat
La qüestió més inquietant no és com s’ha creat aquesta música, sinó com ha arribat fins a nosaltres. Si Spotify afavoreix contingut generat automàticament, quin espai queda per a músics que lluiten per una mínima visibilitat? Pot la IA replicar no només el so, sinó també l’aura d’autenticitat que tant valorem en un artista?
Alguns aplaudeixen la qualitat sonora de The Velvet Sundown, altres ho veuen com una amenaça directa. El que està clar és que el fenomen obre un nou front en el debat sobre creativitat, drets d’autor i la funció curatorial de les plataformes.
El mirall d’una indústria automatitzada
The Velvet Sundown no és un cas aïllat. És el símptoma més cridaner d’una tendència que avança: productors que usen models generatius per crear cançons senceres en minuts, segells que automatitzen processos creatius, i plataformes que optimitzen el seu catàleg per retenció més que emoció. El que abans era una eina per facilitar el treball creatiu, ara es converteix en l’autor principal. I encara que aquesta banda sigui una ficció deliberada, moltes altres podrien estar sorgint sense que ningú ho noti, camuflades entre les llistes de reproducció.
Obre un parèntesi en les teves rutines. Subscriu-te al nostre butlletí i posa’t al dia en tecnologia, IA i mitjans de comunicació.
