A San Francisco, Sam Altman va deixar anar una frase que va quedar flotant a l’aire com una alerta que ningú vol escoltar. «Estic preocupat per la Xina». No ho va dir com qui assenyala un competidor. Ho va dir com qui veu venir alguna cosa gran i sap que no n’hi ha prou amb posar portes al camp.
Una rivalitat que no cap en un titular
Durant anys, la història s’ha explicat com una cursa. Els Estats Units contra la Xina, model contra model, xip contra xip. Però Altman, des de la seva posició a OpenAI, apunta a una altra cosa. El que hi ha, diu, no és només un pols tecnològic. És una xarxa de forces creuades on la IA es converteix en extensió d’estructures econòmiques, estratègies de poder i formes de governar.
Les polítiques de control, com el veto a xips avançats o les noves normes per exportar components «segurs per a la Xina», poden semblar contundents. Però Altman dubta de la seva eficàcia real. La Xina adverteix, no s’atura davant una frontera comercial.
Mentre uns restringeixen, altres construeixen
La Xina està fent alguna cosa més que entrenar models. Està aixecant un sistema. Des de la infraestructura de dades fins a les aplicacions quotidianes, passant per una integració vertical que evita dependre de l’exterior. És un desenvolupament que no necessita copiar, perquè s’alimenta del seu propi ritme, el seu propi volum i el seu propi control.
Estats Units, per la seva banda, es mou amb una altra lògica. Més fragmentada, més subjecta a debats interns. Més enfocada a frenar que en construir amb coherència. Altman no ho diu amb aquestes paraules, però ho deixa entreveure: el risc no està només en el que fa la Xina, sinó en el que els Estats Units podria no estar fent.
Dades, control i velocitat
A la Xina, la intel·ligència artificial no es debat, s’implementa. Amb milions d’usuaris, poques barreres legals i una capacitat d’execució que impressiona per la seva escala. Allà, les dades flueixen, els models es despleguen, i la regulació no frena sinó que ordena l’avanç.
Això permet una velocitat de desenvolupament difícil d’igualar des d’entorns democràtics on cada pas exigeix consens. No es tracta d’envejar el model, però sí d’entendre en quin tipus d’escenari s’està competint.
No es tracta només de protegir, sinó de decidir com es vol jugar
Altman no proposa solucions tancades. Però empeny a mirar més enllà del curtterminisme. El seu missatge apunta a una estratègia que no només contingui, sinó que projecti, amb aliances, amb inversió en IA alineada, amb normes que no arribin sempre tard.
Perquè si el futur es juga en els models, també es juga en les estructures que els sostenen.
Obre un parèntesi en les teves rutines. Subscriu-te a la nostra newsletter i posa’t al dia en tecnologia, IA i mitjans de comunicació.
