Elena Neira, professora dels estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC i experta en mitjans digitals fa anys que analitza com les plataformes transformen la manera en què consumim continguts. En la seva xerrada en el marc del mecal 360º, va convidar a mirar de prop els engranatges invisibles que decideixen quines sèries, pel·lícules o cançons arriben fins a nosaltres. I en la conversa posterior que vam poder tenir amb ella va insistir en una idea clau: els algoritmes no són neutrals, modelen la nostra atenció i fins i tot la nostra memòria.
La maquinària oculta de la selecció
Neira defineix els algoritmes com a «mals necessaris». En un món saturat d’informació, són les peces que ordenen el caos i el converteixen en quelcom navegable. Netflix, Spotify o YouTube no podrien funcionar sense aquesta capa invisible de curació automàtica. Però aquesta mateixa maquinària, que s’alimenta del que més ens agrada, exclou inevitablement allò que no encaixa en els nostres patrons de consum. I aquí apareix la paradoxa: el que ens facilita l’accés ens pot tancar en una bombolla del familiar.
El poder d’una miniatura
Un dels elements que es modifiquen segons els gustos i que més pot sorprendre és l’estètica de les portades i les imatges que acompanyen els títols (en el cas de Netflix). Cada usuari rep una versió diferent, adaptada als seus interessos, amb l’objectiu de maximitzar la probabilitat d’un clic. Aquesta personalització, que en principi sembla un recurs de màrqueting, frega a vegades els límits de la manipulació. La plataforma no només ens suggereix què veure, també defineix com se’ns presenta una obra, fins al punt de distorsionar la visió original del creador.
Atenció dirigida i memòria modelada
Més enllà de la superfície, les conseqüències toquen l’esfera individual i social. Neira assenyala que ens estem acostumant a delegar les decisions en filtres externs. L’atenció es converteix en un recurs dirigit i la memòria, segons apunten alguns estudis, es ressent en estar mediada per sistemes que ens diuen constantment què consumir. Però l’impacte més profund recau sobre el gust: «Si sempre veiem més del mateix, com pot evolucionar la nostra sensibilitat?», planteja. Aquí Neira recorda l’al·legoria de la caverna de Plató, igual que els presoners només podien veure les ombres projectades a la paret, els usuaris corren el risc de quedar-se amb una versió limitada de la realitat, mediada per filtres invisibles.
Entre la comoditat i la complaença
La investigadora reconeix que escapar de l’algoritme és impossible. L’ecosistema digital està construït sobre aquesta lògica. Tanmateix, adverteix del risc de la complaença i la mandra. El seu consell és tenir una actitud més proactiva, que impliqui esforç, curiositat i una cerca conscient fora de les rutes més transitades. Una mena de “desintoxicació digital” que permeti retrobar la sorpresa.
Ètica i regulació en moviment
El debat no es limita a l’individual. També hi ha preguntes sobre la responsabilitat de les companyies i el paper de la legislació. Neira assenyala que la majoria de les plataformes no actuen en el disseny dels algoritmes, com en la producció d’històries més diverses. La regulació, en canvi, avança amb dificultat. «La intel·ligència artificial evoluciona tan de pressa que sovint tenim la sensació que estem legislant quelcom que ja no existeix», explica. I encara que comencen a aparèixer iniciatives ètiques, la sensació és de permanent desfasament.
Sortir de la zona de confort
La resposta, per Neira, depèn de combinar reflexió individual i responsabilitat col·lectiva. Ella utilitza el truc d’obrir perfils nous per comprovar què ofereixen les plataformes a altres usuaris, explorar fora de les recomanacions automàtiques i no deixar tota la iniciativa als sistemes de filtratge. Perquè, al final, el gust i la cultura es formen també en el frec amb l’inesperat, en aquest petit esforç que trenca la rutina digital.
Obre un parèntesi en les teves rutines. Subscriu-te al nostre butlletí i posa’t al dia en tecnologia, IA i mitjans de comunicació.
