La intel·ligència artificial creix, i amb ella el seu apetit energètic i computacional. Mentre els centres de dades a terra s’acosten als seus límits físics, Google Research proposa un gir radical, traslladar part del processament a l’òrbita terrestre. El projecte es diu Suncatcher i planteja una constel·lació de satèl·lits que funcionin com a nodes de càlcul, alimentats per energia solar constant. Una visió futurista que ja busca proves concretes.
Un centre de dades que gira sobre els nostres caps
El cor del projecte és una òrbita terrestre baixa, sincronitzada amb el sol en la línia de l’alba i el capvespre. Aquesta posició permet als satèl·lits estar gairebé sempre il·luminats. Google vol equipar-los amb les seves TPU (unitats de processament tensorial), els xips dissenyats per a tasques d’IA, i connectar-los mitjançant enllaços òptics d’espai lliure. Perquè funcioni, la xarxa hauria de mantenir velocitats de desenes de terabits per segon entre satèl·lits separats per només centenars de metres.
Promeses d’escala i energia sense límits
L’atractiu és l’energia solar ininterrompuda i espai virtualment il·limitat per escalar la infraestructura. Segons els càlculs de l’equip, els panells solars en òrbita podrien generar fins a vuit vegades més energia que a terra. També desapareixerien algunes restriccions crítiques com la disponibilitat d’aigua per a refrigeració, l’espai físic, o els permisos locals. Suncatcher reimagina el creixement de la IA des de fora del planeta.
Dades que orbiten i processen en xarxa
Encara que el projecte no especifica tipus de dades concrets, s’orienta a tasques exigents com entrenar models o executar inferències complexes. Cada satèl·lit funcionaria com a node autònom i cooperatiu. El disseny modular, amb molts satèl·lits petits, busca flexibilitat i redundància. Els enllaços òptics assegurarien el trànsit de dades entre satèl·lits i cap a terra. Google també ha posat a prova les seves TPU davant radiació i condicions espacials extremes, per garantir estabilitat en òrbita.
Obstacles tècnics i tensions terrestres
La visió orbital porta amb ella diversos desafiaments. Refrigerar dispositius a l’espai és complicat. Mantenir distàncies segures entre satèl·lits, també. I encara que els costos de llançament baixen, encara són alts, Google estima que el model serà viable quan baixi a uns 200 dòlars per quilo, cosa que podria ocórrer a mitjan dècada de 2030. També hi ha riscos de col·lisió i de saturació orbital. I per a certes aplicacions, la latència que implica l’òrbita continua sent un factor clau.
Altres mirades al cel
Google no està sol en aquest horitzó. Empreses com SpaceX i diverses startups espacials també han explorat centres de dades orbitals. Mentre unes prioritzen la connectivitat global, Google aposta per computació intensiva amb energia solar contínua. La primera prova real està prevista per al 2027, dos satèl·lits experimentals desenvolupats juntament amb Planet Labs.
Una decisió que ja no és només terrenal
Amb Suncatcher, Google llança alguna cosa més que satèl·lits, llança una pregunta. Volem que part de la nostra infraestructura més estratègica orbiti sobre nosaltres? La IA pot escalar a l’espai, però el debat sobre com i per a què continua sent terreny ferm.
Obre un parèntesi en les teves rutines. Subscriu-te al nostre butlletí i posa’t al dia en tecnologia, IA i mitjans de comunicació.
