El repte de la intel·ligència artificial no és tècnic: és educatiu, social i moral, i definirà quin tipus de societat construirem.
La transformació tecnològica ja no és una promesa ni una tendència: és l’entorn en què vivim. La intel·ligència artificial, l’automatització i la digitalització transversal de processos estan redefinint l’economia, el treball, l’educació i la manera com ens relacionem. En aquest context se situa el nou llibre d’Antoni Garrell Guiu, La segona revolució digital: una nova era per a la humanitat, una obra que proposa una lectura crítica i humanista del canvi en marxa i planteja una tesi clara: la gran qüestió no és què pot fer la tecnologia, sinó com decidim conviure-hi.
El llibre no es limita a descriure avenços tècnics. Proposa un marc de reflexió sobre l’impacte estructural de la segona gran onada digital —marcada per la intel·ligència artificial— i situa el focus en la responsabilitat col·lectiva. No és un text de fascinació tecnològica, sinó d’advertència constructiva: sense pensament crític, ètica aplicada i educació digital, el progrés pot derivar en exclusió, manipulació i pèrdua d’autonomia personal.
No és només digitalització: és un canvi de condició humana
Una de les aportacions centrals del llibre és conceptual: l’actual fase tecnològica no és una simple continuació de la primera digitalització (internet, programari, mobilitat), sinó un salt de naturalesa diferent. La IA ja supera la capacitat humana en múltiples tasques analítiques, de càlcul, classificació i generació de contingut. Tanmateix —subratlla Garrell— continua sense posseir empatia, intuïció moral ni responsabilitat ètica.
Aquesta asimetria és clau. La màquina pot optimitzar, però no deliberar moralment. Pot decidir, però no assumir conseqüències. Pot recomanar, però no responsabilitzar-se. Per això l’autor insisteix que el debat no s’ha de centrar només en capacitats, sinó en marcs de governança i cultura d’ús.
La pregunta que recorre el llibre és incòmoda i profunda: què significa ser humà en un entorn on sistemes no humans participen activament en la presa de decisions, en la creació de coneixement i en la mediació de les nostres relacions?
No és una pregunta filosòfica abstracta. Té derivades directes en contractació laboral, avaluació educativa, selecció d’informació, diagnòstic sanitari i disseny de polítiques públiques.
El risc no és la màquina: és la societat sense criteri
Garrell desplaça el focus de la por tecnològica al dèficit formatiu. El perill no rau en l’existència de sistemes avançats, sinó en el fet que la ciutadania no disposi d’eines crítiques per entendre’ls, qüestionar-los i condicionar-los.
La digitalització —explica— és transversal: travessa economia, ocupació, educació, política, salut i relacions socials. Per tant, no es pot tractar com un afer sectorial. Requereix cultura cívica digital. Requereix alfabetització tecnològica. Requereix ètica aplicada.
Tres conceptes apareixen com a eixos de la seva proposta:
- transparència
- responsabilitat
- pensament crític
Sense aquests tres vectors, l’ecosistema digital tendeix a concentrar poder, amplificar biaixos i afavorir la manipulació informativa. Amb ells, pot convertir-se en una infraestructura de progrés compartit.
Xarxes socials: de l’àgora digital al camp de distorsió
Una part substancial del plantejament connecta amb el deteriorament de l’ecosistema informatiu a les xarxes socials. L’autor adverteix que ja no són només plataformes de connexió i promoció, sinó espais on proliferen insults, desinformació i manipulació emocional, amb efectes especialment intensos en menors i adolescents.
No es tracta —segons el seu enfocament— de demonitzar la tecnologia, sinó de reconèixer-ne el doble tall. Les xarxes poden difondre coneixement i col·laboració, però sense criteris ètics i verificació es converteixen en acceleradors de confusió i polarització.
L’impacte no és superficial:
- afecta la salut mental
- condiciona la percepció de la realitat
- altera la formació cívica
- tensiona la convivència democràtica
El llibre connecta aquest fenomen amb la necessitat d’una cultura digital responsable, on l’ús de plataformes estigui acompanyat d’educació en verificació, contrast i debat argumentat.
Menors, educació i límits intel·ligents
Un dels punts més concrets del plantejament és la qüestió dels menors. Garrell defensa que limitar l’ús de xarxes socials en edats primerenques no és censura ni por: és pedagogia i protecció. No es tracta de prohibició absoluta, sinó de gradualitat i acompanyament.
El paral·lelisme que proposa és clar: igual que no s’exposa un infant a certs riscos físics sense preparació, no s’hauria d’exposar a entorns digitals d’alta càrrega emocional i manipulativa sense competències prèvies.
Això implica dues obligacions simultànies:
- establir límits raonables d’ús
- crear entorns educatius on la tecnologia sigui aliada de l’aprenentatge
Escola i família han d’integrar la tecnologia amb propòsit formatiu, no com a simple entreteniment o distracció. La competència digital no és saber fer servir eines: és saber interpretar-les i qüestionar-les.
Organitzacions i lideratge: estratègia o dependència
El llibre amplia la responsabilitat més enllà de l’escola. Interpel·la líders polítics, empresarials i socials. L’adopció tecnològica sense estratègia ètica pot generar dependència de proveïdors, opacitat decisional i automatismes irresponsables.
Les organitzacions —sosté— han de formular estratègies inclusives i sostenibles de digitalització. No n’hi ha prou amb incorporar IA: cal definir criteris d’ús, supervisió humana, avaluació d’impacte i mecanismes de correcció.
Això inclou:
- auditoria de sistemes
- explicabilitat de decisions automatitzades
- protecció de privacitat
- avaluació de biaixos
- governança de dades
La segona revolució digital exigeix direcció conscient, no adopció acrítica.
Llibertat, creativitat i identitat en l’era de la IA
Un altre eix fort del text és la dimensió existencial. Si la tecnologia participa en la producció d’idees, art, decisions i relacions, com es redefineix la creativitat humana? Què passa amb l’autoria? Com es preserva la llibertat cognitiva?
Garrell planteja que la clau és mantenir la capacitat de pensar per un mateix. La IA pot assistir, suggerir, accelerar. Però delegar el judici és una altra cosa. L’autonomia intel·lectual passa a ser una competència estratègica.
La creativitat no desapareix amb la màquina —argumenta—, però sí que pot diluir-se si l’ésser humà s’acostuma a acceptar respostes sense procés reflexiu. La comoditat algorítmica pot erosionar l’esforç cognitiu.
Progrés compartit o bretxa ampliada
El llibre adverteix també sobre la desigualtat. La tecnologia tendeix a concentrar beneficis en qui controla infraestructura, dades i talent. Sense polítiques actives, la digitalització pot eixamplar bretxes socials i territorials.
Per això insisteix que el coneixement s’ha de situar al centre. Coneixement accessible, formació contínua, reciclatge professional i polítiques d’inclusió tecnològica són condicions necessàries perquè l’avenç sigui col·lectiu i no elitista.
El progrés digital —segons la seva tesi— s’ha de mesurar no només en eficiència, sinó en equitat i cohesió social.
