La passada setmana vaig participar en un debat amb un grup d’enginyers, alguns d’ells membres de l’associació El País del Demà, que tenia com a títol: Catalunya: ciència excel·lent, innovació pendent, i com a objectiu analitzar les raons per les quals no som capaços de convertir, en plenitud, l’important avenç científic que es genera en progrés socioeconòmic mercès a la innovació.
El punt de partida fou que Catalunya va fer un salt qualitatiu extraordinari en ciència i que avui genera coneixement de primer nivell. Un fet indiscutible, com tampoc no ho és que no hem avançat amb la mateixa intensitat en innovació. I sense innovació no es tanca el cercle virtuós entre ciència, competitivitat i progrés social.
El primer aspecte debatut fou si la solució és destinar-hi més recursos. No hi va haver discrepància en que cal més inversió i millorar significativament la retribució dels investigadors. Però la solució no és només una qüestió de diners, atès que cal alhora abordar una sèrie de problemes estructurals, que de no fer-ho l’increment pressupostari serà insuficient per capgirar la situació.
Entre aquests problemes es constatà que hi ha una manca de voluntat real innovadora en part de l’Administració i del teixit empresarial, ja que sovint no s’aposta de forma prioritària i continuada per la innovació. En segon lloc, estem immersos, igual que en gran part de la UE, en una mentalitat excessivament reguladora i de control: hi ha una obsessió per saber com s’han gastat els diners, més que en saber els resultats assolits. En tercer lloc, a nivell de les pimes, hi ha un dèficit pel que fa a transformació digital que dificulta millorar la productivitat i créixer. En quart lloc, persisteix una manca de capacitat de cooperar per competir. I, en cinquè lloc, es constatà una manca de suport als centres tecnològics i una alarmant dissociació entre universitats, centres de recerca i indústria.
Identificats aquests cinc aspectes, addicionals a la manca de finançament, el debat va evolucionar tot constatant que la ciència que es fa a Catalunya és global i, en gran part, pública. Però, per l’estructura del teixit productiu i la manca de cooperació efectiva, moltes aplicacions dels avenços es materialitzen en altres ecosistemes millor preparats o en els països d’origen on tenen la seu les empreses que col·laboren amb els nostres centres de recerca. Això implica que el valor, fruit de la nostra recerca, es valoritza fora. Alhora, es constata que els nostres hubs locals són de baixa intensitat competitiva el que ens limita.
Com que tota diagnosi sense proposta de solució no és una bona, el debat va identificar que una de les primeres actuacions hauria de focalitzar-se a integrar plenament les universitats i els centres de recerca dins l’ecosistema empresarial proper, configurant pols d’innovació de proximitat, amb el suport indispensable dels centres tecnològics, i orientant-los a treballar de manera competitiva amb totes les empreses del país. Unes àrees d’innovació que, combatin l’endogàmia, articulin vincles estructurals amb ecosistemes empresarials innovadors i d’alta competència, tot atraient multinacionals amb centres d’R+D capdavanters que actuïn com a motors del sistema.
La creació d’ecosistemes d’innovació requereix que l’Administració pública deixi de ser només gestora de recursos i subvencions per esdevenir una veritable palanca d’innovació, impulsant la cooperació innovadora amb el teixit empresarial superant la confrontació públic-privada.
El debat es va prolongar tot considerant les diverses arestes de la problemàtica i el rol d’Europa amb les seves paradoxes, movent-se entre la discrepància i els matisos, però amb una clara coincidència que, per superar aquests obstacles, calen recursos, però sobretot valentia política i capacitat de transformació, tot desterrant la comoditat de preservar models del passat.
