ChatGPT Pro Lite: OpenAI tasta el pla de 100 dòlars per als usuaris que ja es queden curts amb Plus.
Un nou nivell intermedi —detectat en el codi— apunta a un preu de 100 dòlars al mes per tancar el salt entre Plus (20) i Pro (200) i captar els qui topen amb límits en tasques intensives.
OpenAI podria estar a punt de corregir una de les friccions més evidents del seu catàleg de subscripcions: el buit entre ChatGPT Plus (20 dòlars/mes) i ChatGPT Pro (200 dòlars/mes). Segons rastres localitzats al frontend i difosos per Testing Catalog, la companyia estaria provant un nou esglaó anomenat ChatGPT Pro Lite, amb un preu aproximat de 100 dòlars al mes. La informació no arriba per anunci oficial ni per comunicat: apareix com a “senyal de producte”, el tipus de pista que en l’economia digital funciona alhora com a globus sonda i com a termòmetre de demanda real.
La lectura de negoci és immediata: si Plus es queda curt per a un segment creixent d’usuaris —desenvolupadors, analistes, creadors, estudiants avançats, consultors— i Pro és un salt difícil de justificar per a la majoria, un pla de 100 dòlars seria la passarel·la que faltava. No per a “usuaris curiosos”, sinó per als qui converteixen ChatGPT en una eina de treball diària i xoquen amb límits just quan necessiten continuïtat.
El problema que OpenAI arrossega: un salt de 10x que no encaixa amb l’ús real
En els darrers anys, OpenAI ha anat ampliant el menú: opcions gratuïtes, plans d’entrada, Plus, Pro i capes per a equips i empreses. L’expansió té una lògica interna (segmentació per consum i cost de còmput), però genera un efecte col·lateral: quan l’usuari percep que el seu cas d’ús creix, el pas següent no és progressiu, sinó abrupte. El preu es multiplica per deu.
Aquest salt no és només psicològic. També és funcional: la promesa de Pro s’associa a més capacitat diària, rendiment més estable i accés preferent a les funcionalitats més avançades. L’usuari que avui paga 20 dòlars no sempre busca “tot il·limitat”; sovint només demana més marge: iterar sense interrupcions, treballar en sessions llargues, sostenir un flux de recerca o depurar codi sense estavellar-se contra l’avís de límit.
Un pla intermedi —si es confirma— seria menys una “nova oferta” i més una correcció estructural de l’embut: convertir un precipici de preus en una escala.
Què se sap (i què no) de Pro Lite: el rastre al codi i el silenci oficial
El nucli de la història és simple: Pro Lite apareix com a referència i s’associa a un preu proper als 100 dòlars mensuals en el material rastrejat per Testing Catalog. A partir d’aquí, tot el que ve és inferència raonable —i convé tractar-ho com a tal— perquè OpenAI no n’ha detallat els beneficis: ni límits, ni velocitats, ni quins models inclouria.
El que sí es pot descriure amb prudència és l’“espai” habitual d’un producte així:
- Més capacitat que Plus, sobretot en tasques llargues i repetitives (codi, recerca, generació multimodal).
- Més estabilitat en hores punta, quan els plans inferiors tendeixen a degradar velocitat o disponibilitat.
- Alguna forma de topall (crèdits, límits diaris o prioritat menor que Pro) per no canibalitzar el pla de 200.
En altres paraules: no seria un “Pro barat”, sinó un pla de continuïtat per a treball intensiu amb control de costos.
Per què 100 dòlars és una xifra amb sentit (per als usuaris i per a OpenAI)
La xifra pot sonar alta si es compara amb programari de consum generalista. Però l’economia dels models de frontera ha alterat el marc: servir raonament avançat, context llarg i eines multimodals és car, i la factura no es reparteix igual entre usuaris ocasionals i usuaris intensius. D’aquí que la tarifació per esglaons hagi substituït el “tot inclòs” típic del SaaS.
A 100 dòlars, OpenAI podria aconseguir tres objectius alhora:
- Reduir fricció en el salt Plus→Pro, evitant que els usuaris intensius quedin “atrapats” a Plus o migrin a alternatives.
- Capturar valor dels qui ja estan disposats a pagar més per estabilitat i capacitat, però no per un pla premium total.
- Gestionar càrrega: un esglaó intermedi permet dissenyar límits més realistes, alineant consum amb cost de còmput.
El resultat seria una estructura més semblant a la d’altres mercats d’infraestructura digital: pagar no només per funcions, sinó per capacitat garantida.
Competència: el “pla de 100” com a estàndard del power user
El fet rellevant no és només intern. Un preu intermedi també és un senyal competitiu: el mercat comença a normalitzar que l’usuari avançat pagui al voltant de 100 dòlars per rendiment i límits raonables. Diverses plataformes han anat convergint cap a aquest segment “power user”, especialment en productes orientats a ús intensiu.
Dit d’una altra manera: si el “professional independent” és la nova unitat de consum (consultor, creador, desenvolupador freelance), el pla de 100 és el punt on molts senten que “paguen per treballar”, no per provar.
Agents i automatització: la pressió que empeny a replantejar els plans
Hi ha un altre context que ho explica: l’auge de fluxos més agèntics (automatització, tasques llargues, eines connectades) dispara el consum respecte del xat tradicional. Si el producte evoluciona cap a agents que executen accions, gestionen fitxers i mantenen sessions, el pla de 20 dòlars es converteix ràpidament en coll d’ampolla.
En aquest marc, un esglaó de 100 dòlars no seria només “més missatges”. Seria més continuïtat operativa: la capacitat de sostenir projectes que no s’acaben en una conversa.
Què canviaria per a l’usuari: menys interrupcions i més previsibilitat
On es nota de debò una subscripció no és en la llista de “features”, sinó en la fricció diària:
- Recerca llarga: mantenir una línia de treball sense reinicis ni retallades.
- Iteració de codi: cicles de prova/correcció on el valor és la repetició ràpida.
- Treball multimodal: fitxers, imatges, vídeo i eines, que multipliquen consum.
- Fiabilitat: que el sistema no esdevingui imprevisible just quan ets al mig d’una tasca.
Això és el buit que Pro Lite sembla voler omplir: no “més sofisticació”, sinó menys interrupció.
El risc: més plans, més confusió… si no s’explica bé
El perill també és evident: cada nou esglaó afegeix complexitat. Si l’oferta s’assembla a una taula tarifària de telecomunicacions, l’usuari mitjà es desconnecta. El pla intermedi només funcionarà si OpenAI és capaç d’explicar tres coses amb claredat:
- Per a qui és (usuaris intensius que topen amb els límits de Plus).
- Què resol (capacitat i estabilitat).
- Què no és (no substitueix Pro per a usos extrems, ni és “il·limitat”).
Si ho fa bé, Pro Lite pot convertir-se en el nou estàndard per a l’usuari professional que viu entre el consum i l’empresa.
El que hi ha ara: un senyal fort, però sense confirmació oficial
A hores d’ara, el verificable és que hi ha referències a Pro Lite i a un preu de 100 dòlars associades a troballes en el codi de la plataforma. Tot el que resta —beneficis concrets, límits, data, disponibilitat per països— continua sense anunci oficial.
Però fins i tot com a pista tècnica, la idea és reveladora: OpenAI estaria assumint el que el mercat ja li deia amb el comportament. Que l’usuari avançat no vol saltar de 20 a 200. Vol un esglaó intermedi per treballar sense fricció.
