Una xarxa sobirana en òrbita baixa perquè les dades crítiques continuïn circulant encara que la infraestructura terrestre sigui vulnerable.
El debat sobre la sobirania tecnològica europea sovint sona abstracte… fins que aterra en un punt molt concret: qui controla les comunicacions quan l’escenari es complica. Els darrers anys el mapa s’ha omplert d’alertes —sabotatges, interferències, ciberatacs, tensió geopolítica, dependència de proveïdors no europeus— i la pregunta ha deixat de ser teòrica: pot Europa garantir connectivitat segura sense recolzar-se en xarxes alienes o en infraestructures terrestres fràgils?
Amb aquest teló de fons, Open Cosmos ha presentat a Barcelona (2 de març de 2026) ConnectedCosmos, una constel·lació pròpia de satèl·lits en òrbita baixa (LEO) que vol dotar Europa —i clients institucionals i corporatius— d’una connectivitat espacial “segura i sobirana”, dissenyada per resistir interrupcions i atacs i per reduir dependències de megaconstel·lacions transcontinentals.
La companyia no ven només un satèl·lit: ven una idea estratègica. Que, en un món on “allò crític” s’ha tornat vulnerable (energia, telecomunicacions, logística), la connectivitat ha de poder sobreviure fins i tot quan la terra falla.
Què és ConnectedCosmos i per què importa ara
ConnectedCosmos neix amb una ambició clara: crear una xarxa espacial europea per a comunicacions resilients, orientada a governs, administracions públiques i empreses amb necessitats de seguretat, continuïtat operativa i control de la dada. El missatge encaixa amb una tendència més àmplia: Europa accelera l’agenda de comunicacions segures amb programes com IRIS², la constel·lació de connectivitat segura de la UE (multiòrbita) pensada per a usuaris governamentals i serveis comercials.
Però ConnectedCosmos es presenta com una peça amb identitat pròpia: una infraestructura operada per Open Cosmos, no un consorci institucional, que busca convertir-se en alternativa europea en un mercat dominat per xarxes massives no europees i per serveis duals (comercials i de defensa).
Dues capacitats “en una”: banda ampla punt a punt + IoT directe al dispositiu
El nucli tècnic de la proposta combina banda ampla punt a punt amb IoT directe al dispositiu (direct-to-device / direct-to-IoT). Traduït: una xarxa capaç de moure trànsit “pesant” (enllaços d’alta capacitat) i, alhora, connectar actius distribuïts (sensors, equips, infraestructures remotes) sense dependre de capes terrestres complexes.
Aquesta combinació s’associa a un concepte que Open Cosmos vol remarcar: “resiliència activa”. La idea no és només mantenir el senyal, sinó convertir la connectivitat en una eina operativa, que lliuri dades fiables “en segons” per actuar en escenaris crítics: emergències, gestió d’infraestructures sensibles, operacions remotes, continuïtat de serveis, resposta davant interferències.
Aquí hi ha un gir rellevant: durant anys, el discurs satel·lital es centrava en “cobertura” i “ample de banda”. Ara es parla de resiliència, de negació de servei, de jamming, de ciberseguretat, de continuïtat sota atac. La connectivitat deixa de ser un commodity i es converteix en un actiu estratègic.
El tret diferencial: enllaços òptics entre satèl·lits per “no baixar a terra”
L’element més delicat —i més polític— és l’arquitectura: ConnectedCosmos incorpora enllaços intersatèl·lit òptics (ISL), és a dir, comunicacions làser entre satèl·lits per formar una malla a l’espai i reduir la necessitat de recolzar-se en estacions terrestres. L’objectiu és reduir exposició a infraestructures vulnerables i dificultar interferències o atacs que sovint es concentren en punts a terra (teleports, enllaços d’uplink/downlink, nodes).
En termes de narrativa, això es tradueix en una promesa potent: una xarxa que pot mantenir rutes de dades “a dalt”, sense dependre tant “d’a baix”. I en termes de seguretat, significa reduir superfície d’atac i dependència d’infraestructures que —com els cables submarins o certs nodes terrestres— s’han convertit en tema recurrent en anàlisis de risc i seguretat.
Banda Ka “d’alta prioritat” des de Liechtenstein: llicència i cursa per l’espectre
Perquè una constel·lació no sigui només un powerpoint, necessita una cosa menys vistosa però decisiva: drets d’espectre. ConnectedCosmos es basa en llicències de banda Ka d’alta prioritat atorgades per Liechtenstein que Open Cosmos ha reactivat amb el llançament dels primers satèl·lits a inicis de 2026, segons l’empresa.
Aquesta part té context europeu i competència global. En un entorn orbital cada vegada més congestionat, tenir espectre i poder-lo operar pot ser tan important com fabricar satèl·lits.
Observació de la Terra + comunicacions: context “en temps real”
Un altre vector diferencial és la integració amb la línia d’Observació de la Terra de la companyia (Open Constellation). Open Cosmos sosté que unir comunicacions segures amb EO (Earth Observation) en temps proper al real permet aportar “context i intel·ligència immediata”: no només transportar dades, sinó connectar el que es veu (territori, infraestructures, esdeveniments) amb la capacitat de comunicar-ho i actuar.
Rafel Jordà, fundador i CEO, ho ha sintetitzat així: la combinació de connectivitat segura i observació terrestre en temps real és el que els “diferencia”.
Aquest enfocament encaixa amb l’evolució del mercat: els clients institucionals ja no compren només “connectivitat” o només “imatges”, compren capacitat operativa (detectar–decidir–actuar). I com més a prop estigui la dada del moment de decisió, més valor té.
Barcelona com a múscul industrial: sala blanca i capacitat d’integració
Més enllà de l’anunci, hi ha un component industrial: Open Cosmos ha ampliat la sala blanca a Barcelona (es menciona un espai d’uns 200 m²) per integrar més satèl·lits simultàniament i reforçar la capacitat per a missions institucionals i comercials. Això apunta a un fet essencial en el “nou espai” europeu: la sobirania no es proclama, es fabrica.
En paral·lel, la companyia ha anat construint una petjada europea (Regne Unit, Portugal, Grècia), coherent amb la idea d’una cadena industrial distribuïda a la UE i països associats, un factor que també pesa en contractes públics i programes estratègics.
La credencial que repeteixen: “100% d’èxit” en llançaments
Open Cosmos acompanya el llançament amb una xifra que vol funcionar com a segell de confiança: més d’una dècada d’activitat amb “100% d’èxit” en el llançament de satèl·lits, segons afirma la companyia. En un sector on el risc tècnic és estructural, la fiabilitat és argument comercial i polític: si un govern aposta per sobirania, demana garanties.
El tauler europeu: IRIS², OneWeb i la necessitat d’alternatives
ConnectedCosmos es presenta en un moment en què Europa intenta ordenar l’estratègia espacial de connectivitat. D’una banda, IRIS² avança com a programa insígnia de la UE, amb l’ambició d’oferir comunicacions segures per a institucions europees i serveis comercials. De l’altra, actors europeus existents —per exemple, Eutelsat/OneWeb— es mouen per ampliar flota i mantenir competitivitat fins que IRIS² sigui operatiu.
En aquest tauler, la proposta d’Open Cosmos juga una carta clara: més que competir per volum contra megaconstel·lacions, competeix per seguretat, sobirania i resiliència; per ser una xarxa dissenyada des del principi per a usuaris que no poden permetre’s “zones grises” a la cadena de comunicació.
Què hi ha darrere del concepte “sobirà”
“Sobirà” no vol dir només “europeu”. En el llenguatge actual d’infraestructures crítiques, acostuma a voler dir:
- Control de l’arquitectura (disseny, operació, actualitzacions).
- Control de l’espectre i de les rutes (qui prioritza, qui talla, qui audita).
- Resistència a interferències (jamming, spoofing, degradació del servei).
- Menys dependència de punts vulnerables (nodes terrestres, estacions, cables).
- Capacitat d’operar en crisi (continuïtat i decisió ràpida).
ConnectedCosmos intenta respondre a cada punt amb una peça concreta: ISL òptics per a rutes en òrbita, banda Ka per a capacitat, i la integració amb EO per a context operatiu.
