Per primera vegada, una persona sorda signant pot participar de manera directa a la ràdio amb una veu sintètica personalitzada.
La intel·ligència artificial sol presentar-se als mitjans com una promesa abstracta, sovint embolcallada amb grans paraules sobre automatització, productivitat o assistents conversacionals. Però de tant en tant apareix un projecte que retorna la tecnologia a un terreny molt més concret i molt més important: el dels drets, l’accessibilitat i la participació real. Això és el que planteja SignarIA, una eina desenvolupada per investigadors de la Universitat Pompeu Fabra juntament amb la consultora tecnològica We Are Mortensen, que permet per primera vegada que persones sordes signants puguin intervenir directament a la ràdio mitjançant una veu sintètica personalitzada.
La proposta no només té valor tècnic. També té un fort abast social, acadèmic i cultural, perquè qüestiona una barrera històrica profundament arrelada: la idea que la ràdio, pel fet de ser un mitjà purament auditiu, queda automàticament fora de l’abast de les persones que s’expressen en llengua de signes. Durant dècades, aquesta exclusió s’ha assumit com a inevitable. SignarIA demostra que no ho és.
La rellevància del projecte no rau únicament en haver construït un prototip funcional, sinó en haver reformulat una pregunta que durant massa temps gairebé no s’havia plantejat: pot una persona sorda signant tenir una presència radiofònica pròpia, directa i recognoscible, sense dependre sempre d’un intermediari? La resposta és afirmativa, i s’articula a través d’una combinació sofisticada de visió per computador, models de llenguatge adaptats i síntesi de veu basada en un esquema ètic de donació vocal.
El sistema capta els signes de la llengua de signes catalana, els interpreta en temps real i els converteix en una veu sintètica personalitzada. Però aquí hi ha un matís fonamental: no es tracta d’una veu genèrica. La veu es construeix combinant l’empremta sonora latent de la persona sorda amb la prosòdia i l’articulació d’una persona donant, sovint un familiar. L’objectiu no és només emetre so, sinó generar una identitat radiofònica recognoscible.
Aquest detall canvia completament l’abast del projecte. La majoria d’iniciatives d’accessibilitat tecnològica es queden en la capa funcional: que alguna cosa sigui usable, que permeti completar una tasca o reduir una dificultat. SignarIA va més enllà perquè entra en el terreny de la identitat. A la ràdio, la veu no és un simple canal de transmissió. És presència, matís, caràcter, personalitat pública. És, en molts casos, la mateixa marca del comunicador.
Per això resulta especialment rellevant que el projecte no opti per una solució estandarditzada o neutra, sinó per una veu sintètica personalitzada, vinculada èticament a la persona usuària i construïda amb sensibilitat respecte de qui presta la veu i de com s’articula aquesta cessió. En un moment en què la intel·ligència artificial generativa planteja interrogants creixents sobre propietat, suplantació i consentiment, el model ètic de donació vocal que incorpora SignarIA des del seu origen no és un detall menor, sinó un dels seus pilars més sòlids.
L’origen del projecte explica bona part de la seva força. SignarIA no neix com una demostració tecnològica pensada per a congressos ni com una iniciativa abstracta de laboratori. Sorgeix d’una necessitat concreta: la de la primera alumna sorda que cursa el grau de Periodisme de la UPF en els 34 anys d’història de la titulació. En enfrontar-se a l’assignatura “Teoria i tècniques del periodisme audiovisual I”, centrada en la ràdio, apareix el problema de fons: com garantir que pugui seguir-la en igualtat de condicions.
Aquesta pregunta, que podria haver-se resolt amb una adaptació mínima o una solució assistencial basada exclusivament en intèrprets, es va convertir en el detonant d’una investigació aplicada amb vocació transformadora. A partir d’aquí, l’equip docent i investigador va començar a explorar solucions que permetessin superar la barrera estructural de la ràdio com a mitjà exclusivament auditiu.
D’aquesta cerca neix l’aliança amb We Are Mortensen i el desenvolupament d’un prototip capaç de transformar la llengua de signes catalana en veu personalitzada. La seqüència és reveladora: la innovació no neix aquí d’una agenda tecnològica prèvia, sinó del contacte directe amb una necessitat real. I aquesta necessitat concreta —la d’una estudiant— acaba obrint una via inèdita per a tota una comunitat.
Els responsables del projecte subratllen que el prototip ja funciona, tot i que encara requereix millores. Roger Cassany, professor del Departament de Comunicació de la UPF i investigador principal, assenyala que ara la feina se centra a afinar el corpus, millorar la visió per computador i optimitzar el model de llenguatge, a més d’explorar en el futur la dimensió emocional de la veu sintètica.
Però hi ha una afirmació especialment significativa: l’eina ja és utilitzable i només necessita personalització. Això situa SignarIA en un punt poc habitual en projectes d’aquest tipus. No és una promesa a llarg termini ni un experiment incipient, sinó una base tecnològica operativa amb capacitat d’impacte immediat.
Aquest impacte ja s’està produint. Marcel Mauri, també investigador principal, explica que l’estudiant que inicialment va haver de seguir l’assignatura de ràdio mitjançant intèrpret ara pot participar directament al Taller Integrat de Periodisme de tercer, amb quinze hores setmanals de ràdio. Aquesta dada converteix SignarIA en alguna cosa més que un desenvolupament tècnic: el converteix en una eina que modifica condicions reals de participació.
No es tracta només de demostrar que la inclusió és possible. Es tracta d’evidenciar que aquesta inclusió ja està transformant l’experiència educativa concreta i obligant a repensar com s’ensenya i es practica el periodisme.
L’abast del projecte, però, va molt més enllà de l’àmbit universitari. La ràdio és aquí tant un camp de prova com un símbol. Si una persona sorda signant pot intervenir directament a la ràdio, les implicacions s’estenen a múltiples àmbits: pòdcasting, comunicació institucional, creació sonora, formació, divulgació o participació als mitjans.
Durant anys, el debat sobre accessibilitat en comunicació s’ha centrat en solucions com subtítols o interpretació en llengua de signes. Totes continuen sent imprescindibles. Però SignarIA introdueix una dimensió nova: la possibilitat que una llengua visogestual tingui projecció sonora mediada per intel·ligència artificial sense perdre identitat ni control ètic.
Un altre element clau del projecte és el seu enfocament participatiu. No s’ha dissenyat d’esquena a la comunitat. S’han organitzat grups de discussió amb persones sordes signants per analitzar usos i avaluar impacte, així com amb professorat per explorar-ne l’aplicació educativa. Aquesta metodologia evita un dels errors més freqüents en tecnologia inclusiva: dissenyar per a col·lectius sense dissenyar amb ells.
A més, SignarIA no es limita a l’eina. Ha generat conjunts de dades de lliure accés per impulsar la recerca en llengua de signes catalana, un aspecte estratègic en un context en què les llengües minoritzades pateixen una enorme escassetat de recursos digitals.
L’equip ha desenvolupat metodologies innovadores per generar dades sintètiques, com la conjugació de verbs en LSC, en col·laboració amb LSC Lab i la cooperativa Laifari. Això no només millora el projecte actual, sinó que deixa una infraestructura oberta per a futures investigacions.
En aquest sentit, SignarIA representa un exemple clar de tecnologia situada: una innovació que no busca imposar-se des d’un enfocament universal, sinó respondre a una realitat concreta. I precisament per això té potencial per escalar i replicar-se en altres contextos, altres llengües de signes i altres entorns comunicatius.
La presentació pública del projecte, acompanyada d’una taula rodona sobre periodisme i inclusió, reforça aquesta dimensió. No es tracta només d’una eina, sinó d’una intervenció en el debat sobre qui té veu als mitjans i en quines condicions.
L’aparició de SignarIA planteja una pregunta incòmoda per al sector: si la barrera tecnològica comença a desaparèixer, quina justificació queda per a l’exclusió?
Convé, tanmateix, evitar el triomfalisme. El mateix equip reconeix que encara hi ha feina per fer. Però aquesta honestedat reforça el valor del projecte. No promet solucions màgiques, sinó avenços reals, mesurables i en evolució.
En un context en què la intel·ligència artificial oscil·la entre l’exageració i la por, SignarIA recorda una cosa essencial: la tecnologia també pot servir per reparar desigualtats concretes. No com a eslògan, sinó com a pràctica.
I en aquest gest —el de permetre que algú que mai no ho havia pogut fer pugui sonar a la ràdio amb una veu pròpia— rau la seva veritable potència.
