Antoni Garrell, enginyer industrial especialista en innovació i economia del coneixement: “La IA ens superarà i podem deixar de ser l’única intel·ligència del planeta”.
Antoni Garrell i Guiu (l’Espluga de Francolí, 1953) és enginyer industrial i economista, autor d’una tesi sobre intel·ligència artificial –sistemes automàtics de presa de decisió– el 1995, membre d’honor de la Reial Acadèmia Europea de Doctors i autor del seu desè llibre, La segona revolució digital: una nova era per a la humanitat. En aquesta entrevista el nostre col·laborador de Parèntesi MÈDia reflexiona sobre el canvi d’era que implica la intel·ligència artificial, els riscos d’una societat excessivament dependent de la tecnologia, el paper d’Europa en la nova economia digital i els reptes educatius i polítics que planteja aquesta transformació.
Acaba de publicar el seu desè llibre. Com neix aquest projecte i què pretén explicar?
Aquest llibre s’ha d’entendre en relació amb els dos anteriors. El penúltim estava dedicat a la indústria 4.0, però entesa com a productes i serveis intel·ligents. I l’anterior intentava explicar què representa realment aquesta indústria 4.0. Quan analitzes què significa introduir intel·ligència en els productes, arribes a una idea molt clara: afegir sensors o automatismes és relativament fàcil. Un sensor que detecta el pas d’una persona ja és, en certa manera, un element intel·ligent. Però hi ha un salt enorme entre això i la capacitat de prendre decisions considerant múltiples factors. El llibre neix d’aquesta reflexió. Què significa realment que els productes i els serveis siguin intel·ligents? I quan analitzes aquest fenomen amb profunditat t’adones que la humanitat està entrant en una nova era. El problema és que no en som conscients. Avancem molt ràpidament, però sense reflexionar prou sobre què implica aquest canvi. El llibre no pretén donar respostes definitives; el que intenta és justificar per què estem entrant en una nova etapa de la humanitat i obrir un conjunt de reflexions que hauríem de fer si no volem que aquesta nova era ens passi per sobre com un tsunami.
Creu que la societat no és conscient de la magnitud d’aquest canvi?
Hi ha dos factors. El primer és la sensació que el temps s’ha accelerat. Rebem més informació de la que el nostre cervell és capaç de processar. Això genera la percepció que tot passa molt ràpid. Alguns fins i tot diuen que la Terra gira més ràpid. Potser hi ha alguna petita variació, però és mínima. El problema real és que la quantitat d’informació que rebem supera la nostra capacitat cognitiva. Però hi ha un segon factor molt més profund. La nostra educació, la nostra formació i les eines mentals que utilitzem per interactuar amb el món eren vàlides fins fa deu anys. Avui ja no ho són. Continuem utilitzant patrons mentals que han quedat obsolets. I això fa que no siguem conscients del canvi que estem vivint.
Té algun exemple que il·lustri aquesta dependència tecnològica?
Sí. Un exemple molt senzill. Més del 80% de les persones menors de 35 anys no saben llegir un mapa. Si deixes algú al mig de Barcelona sense mòbil, sense navegador, sense GPS, és molt probable que no sàpiga orientar-se cap al Tibidabo, cap a Montjuïc, cap al Maresme o cap al Garraf. Això pot semblar anecdòtic, però no ho és. Els navegadors funcionen amb satèl·lits. Si algun dia aquests sistemes fallen, què farem? El problema és que el que no practiques també ho perds. Estem avançant cap a una societat que depèn completament de sistemes tecnològics mentre oblidem habilitats bàsiques. Això vol dir que estem construint un món que funciona… mentre tot funcioni.
Com es pot afrontar aquest canvi d’era?
Hi ha tres passos essencials. Primer: entendre què passa, per què passa i què pot passar. Segon: assumir que els sistemes poden fallar i tenir alternatives. Tercer: no deixar d’aprendre aquelles habilitats que ens permeten actuar quan la tecnologia no funciona. Prendre consciència és el primer pas imprescindible.
“No som conscients que estem entrant en una nova era de la humanitat i que les eines mentals i educatives ja no serveixen”
Aquesta falta de consciència és responsabilitat dels ciutadans, dels governs o de les institucions?
És un problema compartit, però hi ha tres factors clau. El primer és la formació. El sistema educatiu continua sent essencialment analògic. No hem adaptat l’educació a l’era digital. El segon és econòmic i social. Alguns països van entendre la tecnologia com una eina de competitivitat i també de poder. Europa, en canvi, va quedar una mica al marge d’aquesta carrera. Avui l’economia digital està dominada essencialment per empreses nord-americanes. I això té conseqüències enormes. Les plataformes digitals eliminen intermediaris i concentren el valor en un únic punt de la cadena. Si aquest punt està fora del teu territori, també ho estan els beneficis i els impostos. Això debilita l’economia local i posa en risc el model d’estat del benestar. El tercer factor és la política. Els governs treballen amb horitzons molt curts. Les decisions es prenen pensant en les eleccions següents. Però els canvis tecnològics requereixen estratègies a llarg termini.
La tecnologia cada vegada és més transversal. Això canvia també el model d’innovació?
Sí. Les tecnologies més transformadores són eines transversals que poden servir per a moltes coses. Un exemple molt clar és ChatGPT. Serveix per resoldre problemes matemàtics, per fer diagnòstics preliminars, per escriure poesia o per redactar informes. És una eina horitzontal que cada usuari adapta a les seves necessitats. Aquesta és la nova lògica de la tecnologia: eines concebudes de manera transversal que després es personalitzen segons l’ús.
En el llibre defenseu que prohibir no és la solució als riscos tecnològics.
Prohibir només funciona en ecosistemes completament tancats. I el món digital no ho és. Sempre hi haurà formes d’esquivar les restriccions. Per això la clau no és prohibir sinó educar. Cal ensenyar a utilitzar la tecnologia correctament. Internet és una eina extraordinària per accedir al coneixement. Però hem d’educar perquè s’utilitzi amb criteri. Cal aprendre a distingir entre informació fiable i manipulació.
Com veu el futur d’Europa en la carrera tecnològica global?
Si responc amb la primera intuïció, diria que Europa viu una segona decadència romana. Europa representa aproximadament el 7% de la població mundial però concentra gairebé el 50% de la despesa social del planeta. Aquest model no és sostenible si no generem més capacitat econòmica i tecnològica. Europa té un PIB enorme, té capacitat científica i talent. Però no sap transformar aquest coneixement en innovació econòmica. És el que es coneix com la paradoxa europea.
Informes com el de Mario Draghi apunten a una solució?
Sí. Draghi identifica clarament el problema: tenim capacitat científica però no sabem convertir-la en innovació. Europa ha d’apostar per la tecnologia, per la digitalització i per la IA. Però també ha de concentrar esforços. No tots els països poden ser líders en tot. Cal especialització i coordinació.
“Prohibir no resol res en el món digital; el que cal és educar per utilitzar la tecnologia en benefici del progrés econòmic i social”
Quin paper poden tenir Catalunya i Barcelona amb la IA?
Catalunya té una base molt sòlida. Fa més de trenta anys ja hi havia projectes d’IA vinculats a universitats i centres de recerca. També tenim centres molt importants en robòtica i IA. El problema no és la capacitat científica. El problema és que sovint no sabem transformar aquest coneixement en aplicacions reals. Cal creure-s’ho, invertir-hi i concentrar esforços.
En el llibre parla sovint de paradoxes tecnològiques.
Sí. Els períodes de transició sempre estan plens de paradoxes. Un exemple és la regulació. Europa regula molt. Regular pot ser necessari. Però la clau no és només regular. La clau és avançar amb una estratègia clara.
Creu que la intel·ligència artificial pot superar-nos?
Sí. I pot fer-ho relativament aviat. La nostra societat està molt orientada al procés: comptabilitat, dret, gestió administrativa. En el procés un ordinador sempre serà millor que nosaltres. Per això la IA pot superar-nos no només en càlcul, sinó en formes de pensament.
Quan podria arribar una superintel·ligència artificial?
Entre cinc i deu anys. Tot dependrà dels recursos que s’hi continuï invertint.
Existeix el risc d’una bombolla de la intel·ligència artificial?
Sí, però no em preocupa gaire. Quan va aparèixer internet també es parlava de la bombolla de les puntcom. La bombolla va arribar i molta gent va perdre diners. Però internet no va desaparèixer. Al contrari, es va consolidar amb més força. Amb la intel·ligència artificial passarà una cosa similar. Hi haurà inversions fallides, però la tecnologia continuarà avançant.
També apunteu riscos en l’ús quotidià de la tecnologia. Estem banalitzant els riscos?
Sí, absolutament. Vivim en una mena de falsa sensació de seguretat. Sabem que hi ha problemes de ciberseguretat, sabem que determinades plataformes poden ser addictives o perjudicials –especialment en edats crítiques com l’adolescència–, i tot i així continuem utilitzant-les com si no passés res. Pensa en el cas de TikTok, per exemple. Hi ha evidència que pot generar dependència i afectar el desenvolupament cognitiu en determinades etapes, i tot i així el seu ús està absolutament normalitzat. El mateix passa amb la ciberseguretat. Som conscients dels riscos, però continuem actuant com si els sistemes fossin infal·libles. El problema és que avancem en un entorn digital que donem per garantit, quan en realitat és molt més fràgil del que sembla. I això reforça encara més aquesta idea que estem entrant en una nova era sense ser-ne plenament conscients.
Parla també de manipulació i valors darrere la tecnologia. Fins a quin punt la intel·ligència artificial pot estar condicionada?
Aquest és un tema clau. Quan parlem d’IA, sovint ens centrem en la seva capacitat tècnica, però oblidem que aquestes eines depenen del seu procés d’aprenentatge. I aquí les dades i la cultura que hi ha al darrere són fonamentals. La IA no és neutra. Porta implícits uns valors, uns criteris i una manera d’entendre el món. Això obre la porta no només a errors, sinó també a manipulació. Per això és tan important diferenciar entre una tecnologia ètica i una tecnologia que no ho és. I aquí apareix un altre debat fonamental: fins on hem de regular? La regulació és necessària, però no és suficient. El que realment importa és entendre com funcionen aquestes eines i quins valors hi ha incorporats.
