La intel·ligència artificial s’ha instal·lat als mitjans no com una promesa futura, sinó com una capa operativa que estalvia temps, accelera tancaments i multiplica tasques, però també obliga a redefinir el criteri humà, l’ètica professional i el valor real de cada peça informativa.
La intel·ligència artificial ha deixat de ser als mitjans de comunicació una conversa de laboratori, una tendència de congressos o una curiositat reservada a equips d’innovació. Ha entrat a la cuina diària del periodisme. És a les transcripcions, als resums, a la documentació prèvia, a la generació d’esborranys, a la traducció, a l’adaptació lingüística, al suport per a titulars i, cada cop més, en processos audiovisuals i d’automatització editorial. El canvi ja no es mesura en discursos, sinó en rutines. I aquesta és, probablement, la conclusió més important que deixa el I Estudi sobre l’ús i impacte de la intel·ligència artificial en el periodisme i la comunicació, elaborat pel Grup de Treball d’Intel·ligència Artificial del Col·legi de Periodistes de Catalunya el març de 2026: la IA ja és dins del sistema productiu de mitjans, agències i professionals de la informació, tot i que la seva integració continua sent desigual i encara és lluny d’haver resolt els seus dilemes més delicats.
L’estudi parteix d’una base modesta, però molt reveladora: 56 respostes obtingudes a partir d’un formulari de 36 preguntes dividit en cinc àrees temàtiques —perfil, ús actual, impacte i resultats, ètica i responsabilitat social, i innovació i reptes— i distribuït amb la col·laboració d’entitats com XAL, AMIC, APEC i CIC. El seu objectiu era clar: conèixer com la intel·ligència artificial està transformant la feina en mitjans de comunicació, agències i professionals de la informació a Catalunya. No es tracta, per tant, d’un informe teòric sobre el potencial de la tecnologia, sinó d’una radiografia aplicada sobre com s’està fent servir ja, quines tasques està alterant i quines tensions introdueix en la pràctica professional.
La primera dada que convé subratllar és que la IA ha penetrat de manera àmplia en les rutines de treball. Segons l’estudi, un 44,6% de les organitzacions enquestades afirma que la fa servir en algunes àrees, mentre que un 30,4% sosté que ja està totalment integrada en el seu flux de treball. És a dir, tres de cada quatre participants se situen ja en un escenari d’ús efectiu, parcial o ple. Només una part minoritària continua encara en fase d’exploració puntual. La conclusió és inequívoca: la discussió als mitjans ja no gira al voltant de si cal fer servir o no IA, sinó al voltant de com fer-la servir, per a quines tasques, amb quins controls i sota quins criteris editorials.
Aquest ús, a més, no es distribueix de manera homogènia. La IA no està substituint completament l’activitat periodística central, però sí que està colonitzant amb rapidesa aquelles àrees on el retorn immediat és més evident. L’informe identifica com a principals camps d’aplicació la transcripció d’àudio a text, la cerca d’informació i documentació, la redacció de textos, la traducció i adaptació lingüística, la reducció i resum de textos, la generació de titulars, la ideació, l’anàlisi de dades, la creació d’imatges, l’edició audiovisual i, en menor mesura, el fact-checking i la integració en programari. En altres paraules, la tecnologia està guanyant terreny allà on redueix fricció, estalvia temps mecànic i permet escalar producció amb menys cost operatiu.
No és casual que el gran benefici assenyalat pels enquestats sigui, amb diferència, l’estalvi de temps. Ho esmenta el 89,3% de la mostra. Després apareixen l’increment de la productivitat, citat per un 66,1%, i la millora de la creativitat, amb un 35,7%. També s’hi registren referències a la reducció de costos i a l’aparició de nous productes o serveis, tot i que amb menys intensitat. El patró és nítid: en l’ecosistema mediàtic actual, sotmès a tancaments continus, plantilles ajustades, pressió multiformat i exigències d’actualització constant, la IA s’adopta primer com a eina d’eficiència. Abans que un salt artístic o una gran disrupció narrativa, es percep com un mecanisme d’alleujament operatiu.
Aquí rau una de les claus del moment. La intel·ligència artificial està sent absorbida pels mitjans menys com un ideal tecnològic que com una resposta pragmàtica a un problema estructural: fer més amb menys. Per això la transformació més citada en les tasques internes té a veure amb la generació de textos i continguts, seguida de la transcripció d’àudios i entrevistes i de l’automatització de tasques rutinàries o administratives. La IA, segons l’informe, s’ha convertit ja en una eina fonamental per produir esborranys, notes de premsa, articles i resums, mentre allibera temps en processos abans tediosos i purament mecànics. En termes d’organització del treball, això significa que part del valor es desplaça des de l’execució bàsica cap a la supervisió, l’edició, la validació i la contextualització.
Tanmateix, l’estudi també deixa clar que aquesta adopció no es basa en una fe cega. El grau de confiança en els resultats generats per la IA es concentra en una valoració intermèdia. La majoria no la considera una font plenament fiable ni una tecnologia madura fins al punt de poder delegar-li la feina sense vigilància. De la mateixa manera, quan es pregunta si la qualitat del contingut ha millorat gràcies a la IA, les respostes tornen a agrupar-se en una zona mitjana, amb alguns matisos positius, però sense entusiasme desbordat. La percepció dominant sembla ser aquesta: la IA millora processos, accelera fluxos i pot ajudar en determinades fases de la feina, però no garanteix per si sola millor periodisme.
Aquest matís és central. Perquè un dels majors riscos en el debat públic sobre IA i mitjans consisteix a confondre productivitat amb qualitat. L’estudi català apunta precisament a aquesta dualitat. D’una banda, els professionals reconeixen que la tecnologia redueix costos, simplifica processos i permet treballar amb més agilitat. De l’altra, aflora la por a una pèrdua de frescor, originalitat i creativitat en els textos. Hi apareix, de fet, la preocupació per les “notícies refregides”, per continguts que repeteixen, condensen o reformulen materials existents sense aportar mirada pròpia, valor afegit ni feina genuïna de contrast. És una advertència molt rellevant: com més fàcil és produir text, més important esdevé discernir quin text mereix realment ser publicat.
En aquest punt, la IA tensiona una de les bases de l’ofici. El periodisme no consisteix únicament a convertir informació dispersa en frases ben ordenades. Consisteix a jerarquitzar, verificar, interpretar, dubtar, posar en context, detectar allò important i assumir responsabilitat sobre el que es publica. L’automatització pot assistir en diverses d’aquestes capes, però no resol el nucli professional del criteri. Per això l’informe insisteix en la primacia del factor humà: els participants subratllen que la supervisió humana permanent i l’actitud crítica continuen sent indispensables per validar la informació i evitar errors. La tecnologia pot redactar, resumir o suggerir; el que no pot reemplaçar de manera solvent és la responsabilitat editorial plena.
Hi ha una altra dada que mereix atenció: l’ús de la IA no ha desplaçat encara els cercadors tradicionals. En la cerca d’informació, la majoria de respostes se situa encara lluny d’un reemplaçament complet. És a dir, la IA s’integra com a suport en la documentació, però no domina encara aquesta fase de la feina. L’estudi també assenyala que el trànsit procedent de recomanacions d’IA continua sent, per a la majoria, incipient o fins i tot desconegut. Això introdueix una dimensió estratègica d’enorme interès per als mitjans: mentre les redaccions incorporen IA per produir, encara no tenen clar fins a quin punt les noves interfícies basades en IA els estan redistribuint audiència o alterant els seus canals d’accés. El risc de dependència futura és evident, tot i que l’impacte present continuï sent difús.
En paral·lel, el mapa d’eines confirma que l’ecosistema ja és fragmentat i competitiu. En generació de textos, ChatGPT apareix com a referència principal, acompanyat per Gemini, Copilot, Perplexity, Claude i altres solucions, incloses eines pròpies. En imatge, vídeo i àudio, l’adopció és més dispersa i menys madura, amb percentatges encara significatius d’organitzacions que no fan servir cap eina d’IA en aquests apartats. Això suggereix que la primera gran onada d’incorporació s’ha produït en el text, on l’encaix amb les necessitats de redacció és més immediat, mentre que l’audiovisual avança, però amb més cautela i més heterogeneïtat de solucions.
Convé, a més, llegir aquests resultats a la llum del tipus de mostra. L’estudi recull respostes de mitjans impresos i digitals, ràdio, televisió, agències de comunicació, agències de màrqueting, freelancers, creadors de contingut digital i gabinets institucionals. Hi predominen les organitzacions privades i els entorns generalistes, amb un fort pes d’estructures locals o comarcals i d’equips petits o molt petits. Aquest punt és important perquè permet entendre per què la IA apareix associada, sobretot, a eficiència i estalvi de temps: per a redaccions reduïdes, professionals autònoms o estructures amb pocs recursos, qualsevol eina que alleugereixi càrrega mecànica té un impacte immediat en la capacitat de produir i sostenir activitat.
On l’informe esdevé especialment interessant és en el terreny ètic. No perquè ofereixi solucions tancades, sinó perquè exposa la dimensió del problema. Els comentaris recollits reflecteixen inquietud per la fiabilitat, els biaixos, les bombolles informatives i la necessitat d’aplicar criteri editorial per corregir distorsions. També mostren preocupació per com integrar la IA respectant els codis deontològics del periodisme. No és una alarma abstracta. Si els models tendeixen a condensar consensos aparents, a sobrerepresentar certes fonts, a reproduir errors previs o a oferir sortides plausibles però falses, el risc no és només tècnic: és professional i democràtic. Un periodisme que delega sense control en sistemes opacs pot acabar erosionant la confiança que precisament necessita preservar.
Per això una de les troballes més sòlides de l’estudi no té a veure amb la tecnologia en si, sinó amb la manera com els periodistes i comunicadors la imaginen a mitjà termini. L’expectativa dominant no és la substitució total, sinó la simbiosi. La IA es percep com una eina complementària, un suport per redactar, transcriure o resumir, sempre sota supervisió humana. Al mateix temps, s’espera una integració progressiva i una normalització creixent del seu ús a les redaccions. La paradoxa és evident: com més es generalitzi, més urgent serà establir protocols, guies internes, transparència davant l’audiència i formació específica. La normalització no redueix la necessitat de regles; l’augmenta.
També resulta significatiu que la preocupació explícita per l’ocupació aparegui en segon pla davant de les expectatives de millora de qualitat i eficiència. Això no significa que el risc laboral no existeixi, sinó que, en aquesta fase, bona part del sector sembla interpretar la IA més com una tecnologia de reconfiguració de tasques que no pas com una amenaça immediata de reemplaçament massiu. Tot i així, seria imprudent llegir aquesta calma com una garantia. En mitjans amb estructures financeres fràgils, la temptació d’utilitzar IA no per millorar periodisme sinó per abaratir-lo es pot intensificar. El veritable conflicte no serà únicament si una màquina pot fer determinades tasques, sinó quins estàndards de qualitat, autoria i responsabilitat està disposat a sacrificar cada mitjà en nom de l’eficiència.
En definitiva, la fotografia que deixa aquest informe és la d’un sector que ja ha travessat el llindar d’adopció, però que continua en plena negociació cultural i professional amb l’eina. La IA no ha substituït el periodista, però sí que ha modificat el repartiment del temps, el valor de certes habilitats i l’arquitectura de la producció informativa. Ha demostrat una utilitat clara en tasques repetitives i de suport. Ha millorat ritmes i ha obert possibilitats. Però també ha situat en primer pla una pregunta incòmoda: si produir text, imatge o àudio és ara més fàcil i més barat, què distingeix el periodisme valuós del simple farciment automatitzat? La resposta, a la llum de l’estudi, no és a la màquina. És en el criteri editorial, en la verificació, en la transparència i en la capacitat de sostenir una veu pròpia enmig d’una abundància artificial de continguts. Aquest serà el veritable examen dels mitjans en l’era de la IA.
