El “Nobel” de la informàtica entra en l’era quàntica: Bennett i Brassard reben el Turing per canviar per sempre la idea d’informació. El Premi A.M. Turing 2025 reconeix Charles H. Bennett i Gilles Brassard no només per haver obert la criptografia quàntica amb el protocol BB84, sinó per haver contribuït a fundar tota una disciplina: la ciència de la informació quàntica, avui a la base de la computació quàntica, la teleportació quàntica i les noves arquitectures de comunicació segura.
L’Association for Computing Machinery ha decidit que el màxim reconeixement de la informàtica, el Premi A.M. Turing 2025, recaigui en dos noms que durant dècades han treballat en una frontera on la física i la computació van deixar de ser mons separats: Charles H. Bennett, d’IBM Research, i Gilles Brassard, de la Université de Montréal. L’anunci no distingeix només una trajectòria brillant ni una col·laboració històrica. Assenyala alguna cosa més profunda: que una part decisiva del futur de la informàtica ja no es pot explicar sense la mecànica quàntica, i que la disciplina que avui anomenem ciència de la informació quàntica té en Bennett i Brassard dos dels seus arquitectes fonamentals.
La formulació oficial del premi és molt precisa. L’ACM els concedeix el Turing pel seu “paper essencial” en l’establiment dels fonaments de la ciència de la informació quàntica i per haver transformat la comunicació i la computació segures. Aquesta redacció importa perquè no es limita a premiar una troballa aïllada. No diu només que van inventar una tècnica concreta. Diu que van ajudar a fundar un camp sencer. I en un moment en què la computació quàntica ha passat de ser una especulació acadèmica a convertir-se en una cursa científica, industrial i geopolítica, aquest reconeixement té un pes simbòlic enorme.
Per entendre per què aquest Turing és tan significatiu, convé tornar a una idea que avui sembla natural però que no ho era gens quan Bennett i Brassard hi van començar a treballar: que la informació no és una abstracció pura separada del món físic, sinó alguna cosa condicionada per les lleis de la natura. Bennett ha dedicat bona part de la seva carrera a aquesta intuïció, explorant la relació entre física i informació i contribuint a establir que computar, transmetre i emmagatzemar informació no són processos independents de la termodinàmica o de la mecànica quàntica. IBM resumeix aquesta trajectòria com una recerca de dècades sobre la connexió entre computació i lleis físiques, una línia de pensament que va acabar convergint amb el naixement de la computació quàntica com a disciplina.
Brassard, per la seva banda, va desenvolupar des de molt aviat una carrera dedicada a combinar els principis de la informàtica i la física quàntica. La Université de Montréal el presenta com una figura que va contribuir àmpliament a crear el mateix camp de la computació quàntica i destaca entre les seves aportacions la criptografia quàntica i la teleportació quàntica. No és una exageració institucional. El seu nom apareix una vegada i una altra en la genealogia de gairebé totes les grans idees que van fer possible que la informació quàntica deixés de ser una curiositat teòrica i comencés a pensar-se com una infraestructura científica real.
El punt d’inflexió més conegut d’aquesta història és BB84, el protocol que Bennett i Brassard van proposar el 1984 i que avui continua sent la referència fundacional de la criptografia quàntica. IBM el descriu com el primer i més utilitzat protocol de criptografia quàntica, i l’ACM el situa entre els fets centrals de la contribució premiada. El que BB84 va demostrar va ser radical: que la seguretat d’una comunicació podia basar-se no en una dificultat matemàtica, sinó en les lleis de la física. En l’esquema clàssic, el xifrat acostuma a descansar en problemes que es consideren difícils de resoldre computacionalment. En l’esquema quàntic de Bennett i Brassard, qualsevol intent d’espionatge altera el sistema i pot ser detectat. La seguretat deixa així de dependre només de la prudència sobre la potència futura dels ordinadors i passa a ancorar-se en propietats físiques del món.
Aquesta idea ha tingut un ressò immens. No només va obrir el camí a la distribució quàntica de claus, sinó que va canviar la manera de pensar la privacitat i la seguretat de les comunicacions. La National Science Foundation subratlla precisament que el seu treball va ajudar a fer possible una comunicació segura basada en principis quàntics. I el perfil institucional de Brassard a la Université de Montréal resumeix amb contundència la promesa d’aquest camp: la criptografia quàntica permetria assolir el vell somni del criptògraf, la confidencialitat incondicional de les comunicacions. Dit d’una altra manera, no estem davant d’una millora incremental de la seguretat digital, sinó d’un canvi de paradigma en la manera de concebre-la.
Però reduir el Turing de Bennett i Brassard a BB84 seria quedar-se molt curt. Un dels motius pels quals l’ACM parla de “fonaments” i no només de “protocol” és que tots dos van participar en altres fites decisives del camp. IBM recorda que el 1993 Bennett, Brassard i col·laboradors van demostrar que estats quàntics intactes podien transmetre’s gràcies a una combinació de comunicació clàssica i entrellaçament previ: el que avui coneixem com a teleportació quàntica. Brassard també és presentat per la seva universitat com a inventor d’aquesta idea. Aquesta aportació va ser clau perquè va mostrar que fenòmens que semblaven matèria de ciència-ficció podien reformular-se en termes rigorosos de teoria de la informació quàntica. La teleportació no consisteix a moure matèria d’un lloc a un altre com en una fantasia audiovisual, sinó a transferir estats quàntics mitjançant correlacions no clàssiques. Tot i això, el seu impacte conceptual ha estat enorme: va fer visible fins a quin punt la informació quàntica obeïa regles noves i exigia llenguatges nous.
Aquest encreuament entre intuïció profunda i fertilitat tècnica explica per què el premi arriba ara. El que durant dècades va ser una recerca molt abstracta s’ha convertit en la base d’un ecosistema científic i tecnològic immens. Avui la computació quàntica mobilitza programes públics, inversió industrial, estratègia militar, nous laboratoris i una cursa global pel talent. Que el Turing reconegui Bennett i Brassard el 2025 significa que la informàtica, com a disciplina, està assumint formalment que una de les seves transformacions més profundes no vindrà només del programari clàssic, la IA o l’arquitectura tradicional, sinó d’una reconsideració radical del que significa computar quan el suport físic de la informació obeeix a regles quàntiques.
Hi ha, a més, una dimensió històrica molt interessant en aquesta decisió. IBM recorda que molts situen l’origen simbòlic de la computació quàntica moderna en la conferència Physics of Computation de 1981, on Richard Feynman va plantejar que els ordinadors “haurien de ser quàntics perquè el món és quàntic”. Bennett hi era, i el seu treball posterior va ajudar a transformar aquella intuïció en una agenda intel·lectual sòlida. El premi funciona així com una línia de continuïtat entre aquella fase gairebé visionària i la realitat actual, en què la computació quàntica ja no és una curiositat acadèmica, sinó una tecnologia perseguida activament.
La trajectòria de Brassard aporta una altra capa rellevant. Representa una tradició de recerca menys centrada en Silicon Valley o en els grans pols corporatius, i recorda que la ciència de la informació quàntica va néixer de col·laboracions transnacionals i interdisciplinàries. Amb dècades de docència i recerca, i nombrosos reconeixements internacionals, el Turing arriba per coronar una carrera ja considerada excepcional.
Bennett, per la seva banda, encarna una figura cada cop més escassa: la de l’investigador de llarg recorregut en un gran laboratori corporatiu que treballa durant dècades sobre preguntes fonamentals abans que el mercat estigui preparat per convertir-les en producte. IBM destaca que porta més de cinquanta anys a IBM Research i que ha contribuït a fundar la “quantum informatics”, un marc que amplia les teories de Shannon i Turing incorporant superposició i entrellaçament.
Un altre aspecte clau és el principi de no-clonació, segons el qual la informació quàntica no pot copiar-se arbitràriament. Bennett ho explica amb una metàfora suggerent: la informació quàntica s’assembla a la d’un somni, perquè quan intentes explicar-la ja la transformes. Aquesta propietat obliga a repensar completament la comunicació, la seguretat i el mateix concepte d’informació.
Aquest Premi Turing també amplia el cànon de la informàtica. Durant anys, s’ha centrat en algoritmes, llenguatges, sistemes o internet. Ara incorpora de manera clara el territori quàntic, reconeixent que la disciplina ja no pot explicar-se només des de la lògica clàssica.
Hi ha una certa ironia en tot plegat. Moltes de les idees de Bennett i Brassard semblaven durant anys massa teòriques o allunyades de la pràctica. I, tanmateix, han acabat configurant una de les àrees més estratègiques del segle XXI. Aquest Turing no només mira al passat. També assenyala el futur: una infraestructura informàtica basada en principis que ells van ajudar a formular fa més de quaranta anys.
