Magnifica humanitas connectarà la revolució de la intel·ligència artificial amb la tradició social inaugurada per Rerum Novarum: si Lleó XIII va respondre a la qüestió obrera de la Revolució Industrial, Lleó XIV vol respondre ara a la qüestió humana de la revolució algorítmica.
El papa Lleó XIV ha decidit obrir el seu magisteri social amb una encíclica dedicada a la intel·ligència artificial. Magnifica humanitas, que serà publicada el 25 de maig, abordarà “la custòdia de la persona humana en el temps de la intel·ligència artificial”, segons va anunciar Vatican News. El document porta la signatura del Pontífex amb data del 15 de maig, coincidint deliberadament amb el 135è aniversari de Rerum Novarum, la gran encíclica de Lleó XIII sobre la qüestió obrera, el capital, el treball i la justícia social en plena Revolució Industrial.
Però el Vaticà no vol convertir la presentació en un acte purament teològic o acadèmic. La Santa Seu ha confirmat que l’esdeveniment comptarà amb la presència de Christopher Olah, cofundador d’Anthropic, una de les companyies d’intel·ligència artificial més influents del món i creadora del model Claude. La seva assistència converteix la presentació de Magnifica humanitas en un gest polític i tecnològic de gran abast: el Vaticà vol debatre el futur de la IA directament amb aquells que estan construint els models que ja transformen l’economia, l’educació, el treball i la comunicació global.
La presentació tindrà lloc el 25 de maig a les 11.30 del matí, hora de Roma, a l’Aula del Sínode, i comptarà amb la intervenció del mateix Lleó XIV. Juntament amb Christopher Olah hi participaran també el cardenal Pietro Parolin, secretari d’Estat del Vaticà; el cardenal Víctor Manuel Fernández, prefecte del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe; el cardenal Michael Czerny, prefecte del Dicasteri per al Servei del Desenvolupament Humà Integral; la professora Anna Rowlands i la doctora Leocadie Lushombo.
La presència d’un directiu d’Anthropic en un acte d’aquesta magnitud revela fins a quin punt el Vaticà considera que la intel·ligència artificial ja no és una qüestió secundària ni exclusivament tècnica. L’Església vol intervenir en un dels grans debats històrics del segle XXI: com protegir la dignitat humana en una era dominada per algoritmes capaços d’escriure, parlar, raonar, persuadir, vigilar i automatitzar decisions que afecten milions de persones.
L’elecció de la data no és decorativa. És una declaració d’intencions. Amb Rerum Novarum, Lleó XIII va donar a l’Església catòlica un llenguatge modern per respondre al conflicte social nascut de la industrialització: explotació laboral, concentració de riquesa, empobriment obrer, dignitat del treball, dret d’associació i deures de l’Estat. Amb Magnifica humanitas, Lleó XIV sembla voler situar la intel·ligència artificial en un lloc equivalent: no com una simple novetat tecnològica, sinó com una transformació històrica capaç d’alterar l’ocupació, la guerra, l’educació, la veritat, la creativitat, el poder econòmic i la mateixa comprensió del que és humà.
Reuters avança que el text examinarà els desafiaments socials i ètics de la IA, criticarà el seu ús en la guerra i abordarà l’impacte sobre els drets dels treballadors. També situa l’encíclica com una de les principals intervencions del nou pontificat i com una continuació explícita del llegat social de Lleó XIII.
La fórmula “custòdia de la persona humana” condensa el nucli del debat. No es tracta només de regular màquines, sinó de protegir una antropologia. La IA no és una eina més. A diferència d’altres tecnologies, no només amplia la força física o accelera tasques mecàniques; simula llenguatge, raonament, creativitat, planificació, decisió i judici. Per això afecta directament la imatge que l’ésser humà té de si mateix. Si una màquina escriu, diagnostica, conversa, decideix, vigila, ensenya, programa, dissenya o mata, la pregunta ja no és només què pot fer la tecnologia. La pregunta és què ha de continuar corresponent a la persona.
En aquest punt, el títol Magnifica humanitas resulta programàtic. Davant la fascinació per la màquina, l’encíclica sembla voler afirmar la magnificència del que és humà. No una humanitat abstracta, sinó la persona concreta: el treballador substituït per automatització, l’estudiant educat per tutors algorítmics, el malalt assistit per sistemes de diagnòstic, el ciutadà sotmès a vigilància, l’usuari exposat a manipulació informativa, el soldat desplaçat per armes autònomes, el creador l’obra del qual alimenta models sense consentiment.
El paral·lelisme amb Rerum Novarum permet llegir la IA com una nova qüestió social. La Revolució Industrial no va ser només una etapa de progrés tècnic; va produir desigualtats, migracions, explotació i conflictes que van obligar a repensar drets laborals i paper de l’Estat. La revolució algorítmica pot repetir aquest patró si l’augment de productivitat es concentra en poques mans i si el cost social recau sobre treballadors, usuaris i comunitats sense capacitat de decisió.
La IA generativa ja està plantejant aquests dilemes. Models com ChatGPT, Gemini, Claude o Copilot prometen multiplicar la productivitat, però també poden degradar llocs de treball d’entrada, automatitzar tasques qualificades, concentrar poder en grans plataformes, ampliar la vigilància laboral i convertir el coneixement humà en matèria primera no remunerada. Una encíclica social sobre IA no pot limitar-se a demanar “ús responsable”; haurà de preguntar-se qui se’n beneficia, qui hi perd, qui decideix i qui respon pels danys.
Aquí la tradició catòlica té eines pròpies: dignitat humana, bé comú, destí universal dels béns, subsidiarietat, solidaritat, primacia del treball sobre el capital i funció social de la propietat. Aplicades a la IA, aquestes categories poden tenir conseqüències fortes. La dignitat humana impedeix tractar les persones com dades, perfils o recursos optimitzables. El bé comú exigeix que els beneficis de la IA no es privatitzin completament. La subsidiarietat reclama que les decisions no es concentrin en gegants tecnològics opacs. La solidaritat obliga a protegir aquells que pateixin desplaçament laboral. La primacia del treball sobre el capital qüestiona una automatització orientada només a reduir salaris.
L’encíclica també arriba en un moment en què la IA s’ha convertit en assumpte geopolític. Estats Units, la Xina i Europa competeixen per models, xips, centres de dades, talent i estàndards reguladors. Les tecnològiques inverteixen centenars de milers de milions en infraestructura. Els governs veuen la IA com un element de seguretat nacional. L’Església introdueix una altra pregunta: pot una cursa tecnològica guiada per competència estratègica protegir realment la dignitat humana?
L’ús militar de la IA serà probablement un dels punts més durs. Reuters assenyala que el document criticarà l’aplicació de la IA en la guerra. La qüestió de les armes autònomes, la selecció algorítmica d’objectius, la vigilància massiva, els drons i l’automatització de decisions letals toca directament la doctrina moral catòlica sobre guerra justa, proporcionalitat, responsabilitat i protecció de civils.
Si una màquina participa en la decisió de matar, qui carrega amb la responsabilitat moral? El programador, el comandant, l’Estat, l’empresa proveïdora, l’operador o ningú? La IA pot diluir la culpa en cadenes tècniques complexes. L’Església difícilment acceptarà aquesta dissolució. Una de les línies previsibles de Magnifica humanitas serà que cap automatització pot anul·lar la responsabilitat humana sobre decisions que afecten la vida, la mort i la dignitat.
Un altre eix serà el treball. Rerum Novarum va respondre a l’explotació obrera. Magnifica humanitas pot respondre a la precarització algorítmica. La IA pot substituir tasques, però també controlar treballadors: mesurar rendiment, assignar torns, avaluar productivitat, seleccionar candidats, acomiadar automàticament o imposar ritmes impossibles. El vell conflicte entre capital i treball reapareix en forma de models, dades i plataformes.
La pregunta social no serà si la IA crea o destrueix més llocs de treball en termes nets, sinó quin tipus de societat produeix. Pot crear feines altament qualificades per a enginyers, científics de dades i especialistes en IA, mentre deteriora ocupacions administratives, creatives, d’atenció al client o de suport professional. Pot augmentar la productivitat sense augmentar salaris. Pot fer més rics aquells que posseeixen infraestructura computacional i més vulnerables aquells que només venen temps i coneixement.
L’encíclica podria situar aquí una advertència central: la tecnologia no és moralment neutra quan s’organitza dins d’estructures econòmiques concretes. Una IA utilitzada per alliberar les persones de tasques penoses no és el mateix que una IA utilitzada per substituir treballadors sense transició. Una IA que assisteix metges no és el mateix que una IA que decideix tractaments sense supervisió. Una IA que ajuda estudiants no és el mateix que una IA que empobreix l’aprenentatge. El criteri no és l’eina, sinó la relació entre tècnica, poder i persona.
També serà inevitable abordar la veritat. Lleó XIV ja ha mostrat preocupació per formes de comunicació que respectin “la veritat de l’ésser humà” davant la IA. La IA generativa fabrica textos, imatges, veus i vídeos versemblants. Pot informar, però també desinformar. Pot educar, però també manipular. Pot facilitar accés al coneixement, però també erosionar la confiança pública si allò fals esdevé indistinguible del que és veritable.
L’Església, amb la seva llarga tradició sobre paraula, veritat i consciència, pot oferir aquí una crítica diferent de la purament tècnica. El problema dels deepfakes o la desinformació no és només que enganyin; és que degraden la relació social. Una comunitat democràtica necessita confiança bàsica en la paraula, en la imatge, en el testimoni i en la responsabilitat. Si tot pot ser simulat, tot pot ser negat. La IA pot alimentar una cultura de sospita permanent.
La creativitat serà un altre terreny delicat. Les eines generatives poden produir música, textos, imatges, vídeos, dissenys i codi. Però ho fan a partir d’obres humanes prèvies. Això planteja conflictes d’autoria, consentiment, compensació i sentit del treball creatiu. Una encíclica sobre la persona humana difícilment ignorarà que la creativitat no és només producció d’objectes culturals, sinó expressió de subjectivitat, memòria i comunitat.
La participació de Christopher Olah afegeix una altra dimensió. Anthropic s’ha presentat com una de les companyies més preocupades per la seguretat i la interpretabilitat de la IA. Olah és conegut precisament pel seu treball sobre com comprendre el funcionament intern dels models de llenguatge, una qüestió central per al futur de la regulació i la governança tecnològica. Que el Vaticà el convidi implica que l’Església no vol limitar-se a una crítica abstracta, sinó entrar en contacte amb aquells que intenten entendre i limitar el poder de sistemes cada vegada més opacs.
La noció d’interpretabilitat connecta directament amb la preocupació ètica del Vaticà. No es pot delegar poder sobre persones en sistemes que ningú entén adequadament. Si un model decideix sobre crèdit, ocupació, salut, vigilància o seguretat, la societat necessita explicabilitat, control i possibilitat d’impugnació. L’opacitat tècnica es converteix així en problema moral i polític.
El document també tindrà ressonància en l’educació. La IA entra a escoles i universitats com a tutor, corrector, generador de treballs, assistent d’investigació i eina de personalització. Pot democratitzar suport educatiu, però també empobrir el pensament si substitueix esforç, lectura i discerniment. La “custòdia de la persona” implica ensenyar a utilitzar la IA sense perdre llibertat interior, judici crític i capacitat d’atenció.
En sanitat, la IA promet diagnòstics precoços, anàlisi d’imatges, personalització de tractaments i reducció de càrregues administratives. Però també planteja riscos de biaix, deshumanització, opacitat i desigualtat d’accés. La visió de l’encíclica probablement no serà antitecnològica: l’Església ha acceptat històricament avenços científics quan serveixen a la vida. La clau serà que la tecnologia no substitueixi la cura, la presència i la responsabilitat clínica.
En política, la IA planteja un altre perill: la concentració de poder cognitiu. Qui controla models, dades i canals de distribució pot influir en com milions de persones busquen, aprenen, voten, compren i s’informen. La doctrina social catòlica sempre ha desconfiat de concentracions extremes de poder econòmic. En la IA, aquesta concentració adopta una forma nova: no només propietat de fàbriques, sinó control d’infraestructures mentals.
Per això Magnifica humanitas pot convertir-se en una intervenció global. No només parlarà als catòlics. Parlarà a tecnològiques, reguladors, universitats, sindicats, educadors, governs i ciutadans. Una encíclica no té força legal, però sí que pot ordenar moralment el debat i oferir un vocabulari compartit.
El nom Magnifica humanitas pot llegir-se també com una defensa de la creativitat humana davant la reducció estadística. La IA pot recombinar patrons, però no viu experiència, sofriment, esperança, fe, culpa, dol, amor o responsabilitat. La tradició cristiana veu la persona com a imatge de Déu, no com a processador d’informació. Des d’aquesta perspectiva, la IA pot ser poderosa, però no pot absorbir el que és humà.
L’encíclica arriba, a més, quan Europa intenta aplicar el seu Reglament d’IA i els Estats Units viuen un debat molt polaritzat sobre regulació, seguretat, competitivitat i usos militars. El Vaticà pot ocupar una posició singular: no competeix per models ni per mercats, però sí que pot reclamar límits universals. La seva autoritat moral dependrà de la seva capacitat per articular una crítica exigent sense caure en tecnofòbia.
El to previsiblement no serà de rebuig total. L’Església no pot ignorar que la IA pot ajudar a investigar malalties, traduir llengües, millorar accessibilitat, assistir persones amb discapacitat, accelerar descobriments científics i optimitzar recursos. El problema serà discernir. Aquesta paraula —discerniment— pot ser clau: distingir quan la IA serveix la persona i quan la redueix.
Perquè el risc últim de la IA no és que pensi com una persona, sinó que les persones comencin a pensar la societat com una màquina. Optimitzar no és sempre cuidar. Predir no és comprendre. Automatitzar no és fer justícia. Personalitzar no és estimar. Calcular no és discernir. Una encíclica sobre IA pot recordar precisament aquesta diferència.
El document serà publicat el 25 de maig, però el seu impacte dependrà de com sigui rebut i aplicat. Si queda com un text per a especialistes, el seu abast serà limitat. Si entra en universitats catòliques, escoles, hospitals, moviments socials, conferències episcopals, debats reguladors i fòrums tecnològics, pot convertir-se en referència ètica.
En el fons, Magnifica humanitas arriba en el moment just. La IA ja no és promesa de laboratori. És als mòbils, aules, hospitals, tribunals, redaccions, empreses, campanyes polítiques, exèrcits i llars. La pregunta no és si conviurem amb ella. Ja ho fem. La qüestió és sota quina imatge de l’ésser humà construirem aquesta convivència.
Lleó XIV sembla voler respondre des d’una afirmació simple i radical: abans que la intel·ligència artificial hi ha la dignitat humana. Abans que el càlcul, la consciència. Abans que l’eficiència, la justícia. Abans que la màquina, la persona.
