L’experta en dret de la informació adverteix que la intel·ligència artificial multiplica la desinformació, però també pot convertir-se en una eina útil per detectar manipulacions i reforçar el criteri periodístic.
Periodista, professora catedràtica acreditada de Dret de la Informació a la Universidad Complutense de Madrid i especialista en desordres informatius, Loreto Corredoira y Alfonso participa en el Fòrum Valors de Mataró Europa en una jornada dedicada a les fake news. Amb una trajectòria híbrida entre el periodisme i el dret constitucional, analitza l’impacte de la intel·ligència artificial en la desinformació, el paper dels mitjans, la responsabilitat dels periodistes, la irrupció dels influenciadors i els límits de la regulació europea i espanyola. Advocada no exercent i periodista, des del 2020 dirigeix projectes europeus vinculats a la transformació digital i és codirectora de l’Observatori Complutense de la Desinformació, dedicat a l’anàlisi de campanyes electorals, plataformes digitals i desinformació a les xarxes. També ha estat investigadora convidada en universitats com Berkeley, UCLA i Syracuse i assessora en polítiques d’internet i regulació de xarxes per a institucions espanyoles i europees.
Com es presentaria breument?
Moltes gràcies per l’entrevista, en primer lloc. A més, soc periodista, o sigui que em sento molt propera als mitjans, encara que no exerceixo directament. Soc professora catedràtica acreditada de dret de la informació, que és una àrea que treballem dins del dret constitucional, però tinc una doble ànima: tinc l’ànima de periodista, perquè vaig estudiar periodisme, i després em vaig doctorar en dret. La meva especialitat, bàsicament des dels últims sis o set anys, és el seguiment del que anomenem en general desordres informatius, que és una cosa més àmplia que només la notícia falsejada, les fake news o la desinformació en sentit estricte. Aquí s’hi pot incloure tant el falsejament d’una notícia perquè t’equivoques en la font o perquè et fan equivocar, perquè et manipulen, com també perquè, com a periodista, pots arribar a cometre actes de desinformació falsejant fotos, vídeos, àudios, etcètera.
Els pseudomitjans?
Pseudomitjans, sí, però també alguns mitjans, no necessàriament de manera intencionada, de vegades cauen en la utilització, desgraciadament, de fotos així, com ha passat recentment a la SER. La Cadena SER va utilitzar una foto creada per Gemini de l’accident d’Adamuz que, lògicament, quan algú ho va denunciar, es va retirar i van demanar disculpes. Però passa. Aquestes coses passen. Antena 3, a l’inici de la guerra d’Ucraïna… Poso exemples relacionats amb els mitjans, que em dol posar-los, però és que és la realitat.
Donem per fet que els mitjans són garants contra la desinformació, però no sempre és així.
Sí, perquè donem per descomptat que els mitjans són el garant que no hi hagi desinformació, el que anomenem fake news, especialment últimament les fake news democratitzades amb eines d’intel·ligència artificial. Però és que no és així. No ens escapem d’això. Crec que aquest és un dels punts: considerar que tots podem caure en aquestes coses, tant com a usuaris particulars –perquè de seguida passem per WhatsApp alguna cosa que pensem que és importantíssima i que no hem ni comprovat a Google, simplement fent un copy-paste a Google– com també en els mitjans. Dic el cas de Susanna Griso perquè també va rectificar, però crec que són dos elements molt paradigmàtics. Va ser a l’inici de la guerra d’Ucraïna, quan encara faltaven moltes imatges. I les imatges que ella, el seu mitjà, el seu canal de televisió, el programa del matí, van emetre eren d’un videojoc. Sembla increïble, no? I dius: era versemblant? Sí, era versemblant. La foto de la SER d’Adamuz era versemblant dins del caos? Sí, era versemblant. Si un analitza la foto, doncs els trens no eren d’aquell color, perquè l’AVE és blanc i morat. En fi, hi ha molts elements que poden passar.
“Els mitjans ja no són els garants contra les ‘fake news’, democratitzades amb eines d’IA”
La IA generativa és la que més utilitza la gent per generar fake news o manipular, o fins i tot els polítics per memetitzar la política. Però abans d’això, creu que els periodistes joves són els que millor ens salvaran d’aquests riscos, o els veterans tenen més ofici?
Jo crec que tots tenim les mateixes possibilitats d’errar. Crec que els joves són conscients que efectivament la IA els permet fer meravelles i fer veure que entrevisten algú sense tenir-lo al davant, com és el nostre cas avui. Jo confio que siguin prou prudents per adonar-se que el seu prestigi i el prestigi del seu mitjà depenen d’això: del respecte a la veritat, del respecte a l’ètica. Per descomptat, també del compliment de la llei, però jo crec que, encara que soc de dret, el compliment de la llei ha de ser l’últim que ens doni esperances que les coses se salvin. Jo crec que no. El que és important és el bon fer professional, el maneig de les fonts directes, com més directes millor, perquè en aquesta mediació és on crec que hi ha el principal falsejament.
Però hi ha un problema de base: es fa menys periodisme de carrer, moltes generacions de periodistes no han aixecat una notícia en la seva vida.
Sí, hi estic d’acord. Però també es veu moviment de periodisme jove, de youtubers, fins i tot de streamers, que són conscients d’això i que t’adones que, a més, tu t’has de barallar a la taula o darrere d’aquest iPhone, has de barallar la notícia o l’exclusiva. Jo no crec que en essència el periodisme hagi canviat.
I el fenomen dels influenciadors i les xarxes socials també afecta els periodistes i els mitjans. Molta gent deixa de seguir mitjans i periodistes concrets i s’entrega als influenciadors.
És un tema complicat. Jo l’estic seguint molt perquè m’interessa i, a més, legalment parlant. Els influencers de vídeo que tenen més d’un milió d’usuaris i guanyen més de 300.000 euros l’any –ja n’hi ha diversos milers a Espanya– sí que han de complir la directiva audiovisual, la llei audiovisual i les noves normes. Parlem d’Ibai Llanos, però també d’altres perfils. I, efectivament, alguns potser són periodistes. Alguns són periodistes que han anat a buscar aquest mitjà perquè el mitjà els ha tancat el contracte o els ha fet fora, que també està passant. Aquesta és la realitat. O perquè un model de negoci ja no dona per poder tenir periodistes contractats. Jo crec que això és interessant. Crec que hi ha futur professional també si un sap gestionar bé aquest tipus de continguts. I després hi ha una altra figura: d’altres que són molt bons comunicadors, molt bons creadors de continguts, però, ho sento, no són periodistes. I el públic també ho sabrà discernir, entenc jo que ho sabrà discernir. Sé que hi ha gent molt bona, molt experta. Estic pensant en el noi de Cosas Militares, el de Political Room, que té un canal extraordinari sobre guerra, sobre informació militar, i que és molt bon tertulià, molt bon expert, però no és periodista.
Però això s’ha agreujat perquè els mitjans, sobretot els audiovisuals, s’han refugiat en aquests influenciadors per donar-los espai o programes perquè tenen milers o milions de seguidors.
Si els consideres font, jo crec que és intel·ligent. Un expertíssim en temes financers, en coses militars, en informació internacional sobre l’Iran… Però quan els fitxes perquè facin programes, aleshores, si és a costa d’un redactor o d’un editor de premsa, probablement no. Jo no dic que no hi hagi lloc per a tothom. Crec que sí que hi ha lloc per a tothom, però aquest mercat de la comunicació està molt fragmentat i la publicitat permet arribar a microaudiències. Amb un petit patrocinador o uns anunciants, això pot funcionar. Però crec que els mitjans continuen tenint, diguem-ne, els mainstream media, els mitjans de comunicació, continuen tenint la seva funció.
“La IA incentiva la desinformació, però també pot ajudar a detectar-la”
No creu que en el cas espanyol hi ha hagut precipitació en aquesta regulació, en la mesura que al president del Govern li ha tocat patir el que ell denomina “el fang”?
Anant per parts, jo no comparteixo la visió del president respecte al fang. Aquest és el punt 1. Crec que hi ha molta crítica política i que la pateixen un costat i l’altre, i que cal aguantar. Ho sento molt, però cal aguantar. Tampoc crec en la suposada persecució de l’odi que ha llançat. Entre altres coses perquè la legislació sobre aquestes qüestions ve d’Europa, com bé has dit, de la Unió Europea. Tant en l’àmbit de les plataformes, amb la Digital Services Act o llei de serveis digitals, com amb el reglament d’intel·ligència artificial, que ja està en vigor i que és aplicable a Espanya, i que persegueix precisament, per exemple, els continguts sintètics o falsos en vídeo i obliga YouTube i Vimeo a dir que això és fals o està muntat, per dir-ho així, que està editat. És veritat que Espanya té ara mateix al Parlament sis o set projectes legislatius que jo personalment crec que no sortiran perquè no hi ha acords de majoria al Congrés. Ni tan sols el dels menors, que és sobre el qual hi ha més consens en relació amb l’accés dels menors a les xarxes socials. Hi ha coses que ha dit el Govern, aquest i altres governs –no és l’únic–, però que ja són a les normes europees. Per favor, apliquin-se. Si és en una norma europea i és aplicable a Espanya, donin l’autonomia suficient i els diners suficients a les entitats de regulació, com és l’AESIA en intel·ligència artificial, com passa des de fa molts anys en protecció de dades, que és de veritat la que més funciona, o la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia en temes de llibertat de mitjans o de plataformes. Hi ha eines. Crec que falta una mica de voluntat política i potser una mica més de pedagogia, perquè lleis n’hi ha de sobres.
Hi ha una contradicció: el mateix Govern que ha criminalitzat les xarxes socials ara s’ha entregat a TikTok per conquerir el públic jove en un terreny dominat per l’extrema dreta.
Sí, d’acord. Els polítics, en general, i amb tot el respecte, quan s’adonen que necessiten sortir volen un community manager que ja tingui centenars de milers de seguidors i diuen: home, no, tampoc es fa així. És com si compro un diari o li contracto una campanya de publicitat institucional. D’acord, però hi ha més coses perquè sigui creïble. Jo no confio gaire que la solució als mals de la desinformació siguin les lleis.
També hi ha un altre aspecte: la intel·ligència artificial pot ser una bona eina per detectar fake news i desinformació. No només serveix per generar rumors i contingut sintètic fals.
Sí, et permet comprovar fonts, per exemple. Qualsevol cerca et dona uns quants enllaços i t’adones de si és veritat o no és veritat. O si no està confirmat, com diu de vegades elegantment ChatGPT o qualsevol altra eina.
“No confio gaire que la solució als mals de la desinformació siguin les lleis”
Quina és la seva valoració sobre l’impacte de la intel·ligència artificial en la desinformació?
Crec que ha perjudicat o que ha incrementat la desinformació en nombres, perquè hi ha moltíssims bots, per exemple, o màquines o targetes SIM dels ordinadors que el que fan és multiplicar per moltes vegades, a un cost ridícul, des del Vietnam, els missatges. I després perquè efectivament és més fàcil manipular la informació en sentit estricte. El que abans fèiem amb Photoshop s’ha democratitzat. I t’ho fa meravellosament: “Fes-me una imatge que contingui aquesta foto amb aquest polític.” Crec que és un element més que, com tot, té avantatges i inconvenients, i que cal saber utilitzar amb sentit comú.
És tecnooptimista o tecnopessimista?
Soc tecnooptimista, tot i que també em preocupen tendències que veig. Però sí, crec que tota eina és una oportunitat. Això, sens dubte.
Fa servir eines d’intel·ligència artificial en el seu dia a dia?
Molt. Molt. Utilitzo molt Notebook, per exemple, també en l’àmbit acadèmic, per fer resums de lleis complicades, de sentències, per comparar documents. Però, si no saps una mica del tema, et cola molts gols. Per tant, és important que hi hagi criteri humà en última instància. Criteri personal, investigació i consulta a l’expert.
La seva intervenció en la jornada Valors Europa anirà una mica en aquesta línia?
Sí, una mica. Un dels temes és efectivament si es pot detectar la desinformació. I es pot detectar. De fet, nosaltres en un observatori el que fem és anàlisi de campanyes electorals i monetització de mitjans. I també es pot analitzar l’eficàcia de la normativa europea.
