L’article de José María Lassalle situa Lleó XIV davant d’una nova forma de poder global: l’aliança entre tecnollibertarisme, intel·ligència artificial, nacionalisme trumpista i corporacions capaces de monopolitzar les infraestructures digitals d’Occident.
L’article de José María Lassalle publicat a El País sota el títol «Lleó XIV contra l’antipapa Thiel» planteja una de les discussions més inquietants del present: la confrontació entre una visió humanista de la intel·ligència artificial i una nova teologia política nascuda a Silicon Valley, on la tecnologia ja no apareix només com una eina econòmica, sinó com una promesa de salvació, dominació i redisseny del món.
La tesi de Lassalle és poderosa perquè no redueix el debat sobre la intel·ligència artificial a una disputa tècnica. El trasllada al terreny de la filosofia política, la religió, la geopolítica i la lluita per l’hegemonia cultural. En la seva lectura, Lleó XIV no s’enfronta simplement a un empresari tecnològic, sinó a una forma de poder que pretén ocupar el lloc de les antigues autoritats morals. Peter Thiel apareix així com alguna cosa més que el fundador de PayPal, inversor de Palantir o ideòleg d’una dreta tecnològica radicalitzada. Es converteix en el símbol d’un nou clericalisme digital que aspira a orientar el destí d’Occident des de les infraestructures de dades, la vigilància, la intel·ligència artificial i la seguretat.
El punt de partida del text és gairebé novel·lesc. Lassalle evoca la possibilitat que Lleó XIV hagués rebutjat una audiència a Peter Thiel, que hauria viatjat a Roma per parlar de l’Anticrist. L’escena permet a l’autor construir una contraposició d’una enorme càrrega simbòlica: d’una banda, el Papa com a guardià d’una tradició humanista que situa la dignitat humana per damunt de qualsevol sistema tècnic; de l’altra, Thiel com a representant d’un Silicon Valley que ja no es limita a crear empreses, sinó que pretén formular una visió de l’ordre mundial.
La referència a l’Anticrist no és decorativa. En l’article funciona com una clau de lectura. Lassalle suggereix que Thiel utilitza categories religioses per interpretar la política contemporània i la disputa tecnològica global. En aquest marc, la intel·ligència artificial, la Xina, l’ONU, Europa, el liberalisme occidental, Trump i l’Església quedarien inscrits en una narrativa apocalíptica. No es tractaria només d’innovació o competència econòmica, sinó d’una batalla escatològica pel control del futur.
Aquesta és precisament l’alerta central del text: quan la tecnologia adopta un llenguatge religiós, pot convertir-se en una forma de poder messiànic. Silicon Valley deixa de ser una indústria per transformar-se en un projecte civilitzatori. Els seus líders ja no es presenten només com a empresaris, sinó com a profetes d’una nova humanitat. Les seves empreses no serien simples plataformes, sinó infraestructures de govern. Els seus models d’intel·ligència artificial no serien eines, sinó instruments per anticipar, ordenar i condicionar la vida social.
Lassalle situa Peter Thiel al cor d’aquesta mutació. No el retrata únicament com un multimilionari excèntric, sinó com un ideòleg amb influència política real. La seva relació amb Palantir, els seus vincles amb l’ecosistema trumpista i el seu suport a figures com J. D. Vance el converteixen en un actor que connecta tres dimensions: tecnologia, seguretat nacional i poder polític. Aquesta triangulació és essencial per entendre el nou escenari. La IA no avança en un buit neutral. Es desplega en xarxes d’interessos corporatius, estratègies estatals, programes de defensa i projectes ideològics.
L’article sosté que Lleó XIV hauria respost a aquest poder no amb una negociació pragmàtica, sinó amb una afirmació doctrinal. La seva encíclica Magnifica Humanitas apareix en el text com una resposta a la pretensió de subordinar la condició humana a una infraestructura tecnològica monopolitzada. L’Església, segons aquesta lectura, no pretén competir amb Silicon Valley en capacitat de càlcul, sinó recordar que cap poder tècnic no pot erigir-se en mesura última de l’ésser humà.
Aquí rau la força política del gest. En un món on bona part de les elits semblen fascinades per la intel·ligència artificial, Lleó XIV no es limitaria a demanar prudència. Faria una cosa més profunda: qüestionar la idea que l’ésser humà hagi de ser reinterpretat a partir dels sistemes que el processen. Davant del transhumanisme, la quantificació total de la vida i la promesa d’una humanitat administrada algorítmicament, el Papa reivindicaria la dignitat humana com a límit.
El subtítol de l’article d’El País condensa aquesta idea: el Papa no ha abaixat el cap davant dels qui monopolitzen les infraestructures tecnològiques d’Occident. La paraula «monopolitzen» és clau. No es tracta només de condemnar la IA com a tecnologia. El problema és la concentració de poder. Aquells que controlen les dades, els models, els núvols, les plataformes, les eines de vigilància, els sistemes de defensa i els algoritmes de decisió disposen d’una capacitat inèdita per intervenir en la societat.
La intel·ligència artificial ha introduït una nova forma de sobirania privada. Les grans corporacions tecnològiques poden influir en allò que veiem, llegim, comprem, en com treballem, com ens informem, com s’ordena el debat públic i com es gestionen processos crítics. Palantir, en particular, representa una versió especialment dura d’aquest fenomen: tecnologia aplicada a la intel·ligència, la defensa, la seguretat, la vigilància, l’anàlisi predictiva i la presa de decisions estatals.
Per això la confrontació entre Lleó XIV i Thiel que dibuixa Lassalle no és anecdòtica. És una metàfora del xoc entre dues antropologies. Per a l’humanisme cristià que l’autor atribueix al Papa, la persona és portadora de dignitat, llibertat i consciència moral. Per a l’imaginari tecnopolític que encarnaria Thiel, la humanitat apareix com una matèria històrica que ha de ser organitzada, protegida, corregida o fins i tot superada mitjançant el poder tècnic.
En aquest punt, l’article connecta amb una de les grans discussions contemporànies: el transhumanisme. Lassalle presenta Lleó XIV com un Papa que denuncia la substitució de la condició humana per una estratègia guiada pel transhumanisme. El terme remet a un corrent que aspira a millorar radicalment les capacitats humanes mitjançant la biotecnologia, la intel·ligència artificial, les interfícies cervell-màquina, l’edició genètica o l’extensió de la vida. Però en el debat públic el transhumanisme també s’ha convertit en una metàfora d’una ambició més àmplia: redissenyar l’ésser humà des de l’enginyeria.
La crítica no consisteix a rebutjar la medicina, la ciència o la millora de les condicions de vida. El problema sorgeix quan la fragilitat, la dependència, el dolor, l’envelliment o la vulnerabilitat són tractats com simples errors tècnics. En aquest marc, la persona deixa de ser un subjecte moral i passa a ser una versió defectuosa d’ella mateixa, pendent d’una actualització permanent. La intel·ligència artificial apareix aleshores com una peça d’un projecte d’optimització total.
Lassalle veu en l’encíclica de Lleó XIV una resistència davant d’aquesta lògica. El Papa no nega la importància de la tecnologia, però qüestiona que pugui convertir-se en criteri suprem. La tècnica ha d’estar al servei de l’ésser humà, i no a l’inrevés. Aquesta afirmació pot semblar òbvia, però en el context actual té una enorme càrrega política. Moltes decisions socials ja es justifiquen en nom de l’eficiència, la seguretat, la predicció o l’optimització. El risc és que la dignitat humana quedi reduïda a una variable més dins d’un sistema.
La resta de l’article desenvolupa aquesta idea fins a convertir la confrontació entre Lleó XIV i Peter Thiel en una metàfora de la gran batalla intel·lectual del segle XXI: la que enfronta una visió de l’ésser humà basada en la seva dignitat intrínseca amb una altra que tendeix a reduir-lo a informació processable, optimitzable i administrable. Segons Lassalle, la qüestió fonamental no és si la intel·ligència artificial serà més poderosa en el futur, sinó qui la controlarà, amb quina concepció de la persona i al servei de quins interessos. El Papa apareix així com una veu que recorda que el progrés tecnològic no pot substituir la deliberació moral, que la llibertat no pot quedar subordinada al càlcul algorítmic i que cap infraestructura digital, per sofisticada que sigui, no pot convertir-se en l’autoritat última sobre el destí humà.
