La Unió Europea ja no es vol limitar a regular la tecnologia creada per altres: aspira a produir, controlar i desplegar les seves pròpies capacitats crítiques en xips, intel·ligència artificial, núvol, dades i programari de codi obert per reduir dependències estratègiques dels Estats Units i d’Àsia.
La Unió Europea ha decidit elevar la sobirania tecnològica al centre de la seva agenda política, econòmica i de seguretat. Sota el missatge “Your digital future is made in Europe” (“El teu futur digital es fa a Europa”), la Comissió Europea ha presentat un nou paquet de mesures amb un objectiu explícit: construir un ecosistema tecnològic europeu més fort i reduir la dependència de tecnologies crítiques procedents de fora de la UE.
L’anunci arriba en un moment d’especial sensibilitat geopolítica. Europa ha comprovat durant els darrers anys que la tecnologia ja no és només una qüestió d’innovació, competitivitat o productivitat. També és una qüestió de poder. Qui controla els xips, el núvol, els models d’intel·ligència artificial, els sistemes operatius, les plataformes digitals, les dades, el programari crític i les infraestructures de connectivitat controla una part essencial de l’economia, l’administració pública, la defensa, la indústria, la ciència i la vida quotidiana dels ciutadans.
La Comissió Europea ha presentat el paquet de sobirania tecnològica com una resposta a aquesta vulnerabilitat. La idea de fons és clara: Europa no pot dependre de tercers països per a tecnologies que considera essencials per a la seva autonomia, la seva seguretat i la seva competitivitat futura.
El pla no neix del no-res. Durant anys, la UE ha intentat construir una via pròpia en el món digital a través de la regulació: el Reglament General de Protecció de Dades (RGPD), la Llei de Mercats Digitals (DMA), la Llei de Serveis Digitals (DSA), la Llei d’Intel·ligència Artificial (AI Act), el Chips Act, l’Estratègia Europea de Dades i programes de finançament com Digital Europe. Però aquest nou paquet introdueix un canvi d’enfocament. Brussel·les ja no vol ser només la potència reguladora que estableix normes per a les plataformes globals. Vol ser també una potència productiva capaç de crear tecnologia pròpia, desplegar infraestructures europees i fer créixer empreses continentals.
Aquesta ambició respon a una constatació incòmoda: Europa regula molt, però depèn massa.
Depèn d’empreses nord-americanes per als serveis de núvol, la productivitat digital, la intel·ligència artificial, els cercadors, els sistemes operatius, les xarxes socials, el programari empresarial i les plataformes de distribució. Depèn d’Àsia per a una part crítica de la cadena de semiconductors. Depèn de proveïdors externs per a components, propietat intel·lectual, centres de dades, ciberseguretat, computació avançada i eines digitals que sostenen sectors estratègics.
La Comissió admet que aquesta dependència té implicacions econòmiques, però també polítiques. En un món marcat per tensions comercials, rivalitats geopolítiques, sancions, guerres híbrides i una creixent instrumentalització de la tecnologia, dependre d’infraestructures alienes pot convertir-se en una debilitat. La sobirania tecnològica no significa autarquia ni aïllament, però sí capacitat de decisió. Europa vol continuar oberta al món, però no vol que la seva transformació digital depengui de permisos, prioritats o interrupcions decidides fora de les seves fronteres.
La mateixa Comissió defineix la sobirania tecnològica com la capacitat d’Europa per desenvolupar, controlar i escalar tecnologies, infraestructures, serveis i dades crítiques, reduint la dependència de proveïdors no europeus. Aquesta definició és important perquè no es limita a fabricar dispositius. Inclou tot el cicle de valor: recerca, producció, desplegament, governança, seguretat, talent, finançament i adopció industrial.
El paquet europeu s’articula al voltant de diverses àrees clau.
La primera és la intel·ligència artificial. Brussel·les vol convertir Europa en un continent capaç de desenvolupar i aplicar IA en sectors estratègics, no només en un mercat consumidor de models entrenats per empreses dels Estats Units o de la Xina. Per aconseguir-ho, la Comissió connecta aquest paquet amb l’AI Continent Action Plan, que inclou actuacions en infraestructures de computació, dades, competències, adopció empresarial i simplificació reguladora. La idea és que la IA europea no sigui només ètica o regulada, sinó també competitiva.
Aquest punt és crucial. Durant els últims anys, Europa ha estat reconeguda per la seva capacitat normativa en intel·ligència artificial, especialment amb l’aprovació de l’AI Act. Però la regulació per si sola no crea models fundacionals, centres de dades, xips, talent investigador ni empreses globals. La Comissió sembla assumir que la pròxima fase exigeix inversió, infraestructura i desplegament. La sobirania tecnològica europea dependrà menys d’escriure bones normes i més de construir capacitats reals.
La segona àrea és el núvol i les infraestructures de dades. El domini de proveïdors nord-americans com Amazon Web Services, Microsoft Azure i Google Cloud ha generat preocupació en institucions europees, administracions públiques i sectors regulats. El núvol ja no és un servei auxiliar. És la base sobre la qual funcionen governs, hospitals, bancs, universitats, indústries i sistemes d’intel·ligència artificial.
El pla europeu busca multiplicar la capacitat dels centres de dades, reforçar la infraestructura de computació i promoure serveis cloud que responguin als requisits europeus de seguretat, privacitat, resiliència i control.
La tercera àrea són els semiconductors. La pandèmia, la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina i les tensions al voltant de Taiwan han demostrat fins a quin punt els xips són un recurs estratègic. Sense semiconductors no hi ha intel·ligència artificial, automòbils, defensa, telecomunicacions, indústria avançada, dispositius mèdics ni transició energètica.
Europa compta amb fortaleses rellevants, com ASML en maquinària de litografia, però continua depenent de cadenes globals molt concentrades. El paquet es recolza en una nova fase del Chips Act, amb la intenció de reforçar la producció, simplificar tràmits i reduir dependències estratègiques.
La quarta àrea és el programari de codi obert. La Comissió inclou l’open source com a part de la sobirania tecnològica europea, una decisió significativa perquè moltes vegades la conversa pública es concentra només en xips i grans plataformes. El programari lliure permet auditar, adaptar, compartir i desplegar eines sense dependre completament de proveïdors tancats.
Europa no parteix de zero en aquest terreny. Existeixen comunitats, empreses i projectes europeus de codi obert amb gran potencial. Però convertir-los en infraestructura crítica exigeix finançament estable, manteniment professional, seguretat, suport institucional i adopció pública.
El pla també té una dimensió industrial. La sobirania tecnològica no s’aconseguirà únicament des de Brussel·les. Necessita empreses capaces de créixer, competir i escalar. Aquí apareix una de les debilitats estructurals d’Europa: la seva fragmentació. El mercat europeu és enorme, però no sempre funciona com un mercat digital únic efectiu.
Les startups europees continuen trobant barreres reguladores, lingüístiques, fiscals, financeres i comercials que dificulten competir amb gegants nord-americans o xinesos. A més, Europa disposa de menys capital risc profund, menys compres públiques tecnològiques agressives i menys capacitat per convertir recerca excel·lent en empreses globals.
La Comissió intenta respondre a aquesta bretxa amb mesures de simplificació, finançament, coordinació i compra pública estratègica. Però el repte va molt més enllà dels programes. Europa necessita una cultura de l’escala. Necessita permetre que les seves empreses creixin sense ser adquirides prematurament per competidors externs. Necessita connectar universitats, startups, indústria, administracions i inversors.
El debat de fons és si Europa pot passar de la sobirania declarativa a la sobirania operativa. Dir que el futur digital s’ha de fer a Europa és políticament potent. Però construir-lo exigeix decisions difícils: més inversió, menys fragmentació, més rapidesa administrativa, energia competitiva, talent tècnic, regulació proporcionada i mercats de capital més profunds.
La sobirania tecnològica és, en última instància, una política de resiliència.
La guerra d’Ucraïna, la pandèmia i les tensions globals han mostrat que les cadenes de subministrament es poden trencar i que les dependències es converteixen en instruments de pressió. Europa va aprendre aquesta lliçó amb l’energia russa. Ara intenta no repetir-la amb la tecnologia.
La intel·ligència artificial afegeix urgència al debat. Els models avançats requereixen enormes quantitats de dades, talent, energia, xips i centres de dades. Si Europa no desenvolupa capacitats pròpies, podria quedar relegada a ser un mercat regulador i consumidor de sistemes desenvolupats fora del continent.
Però la IA també ofereix una oportunitat. Europa pot diferenciar-se amb models més transparents, segurs, multilingües, adaptats a sectors industrials i alineats amb els drets fonamentals. Pot construir solucions per a la sanitat, l’administració pública, la indústria manufacturera, l’energia, la mobilitat, l’educació i la recerca científica.
La decisió del Parlament Europeu de substituir Google per Qwant com a cercador predeterminat en determinats entorns interns il·lustra aquesta voluntat simbòlica i pràctica de promoure eines europees. És una mesura limitada, però políticament significativa.
Ara bé, els gestos no són suficients. Perquè la sobirania tecnològica sigui real, les alternatives europees han de ser competitives. Els usuaris, les empreses i les administracions no adoptaran eines europees només per patriotisme digital si són pitjors, més cares o menys eficients.
La frase “Your digital future is made in Europe” resumeix una aspiració que va molt més enllà del màrqueting institucional. Europa vol que el seu futur digital no sigui simplement importat, allotjat, processat i governat per altres. Vol que una part substancial de la pròxima infraestructura tecnològica porti segell europeu: no només per orgull, sinó per seguretat, competitivitat, democràcia i capacitat de decisió.
El repte és monumental. Els Estats Units dominen el núvol, els models fundacionals, les plataformes digitals i bona part del capital tecnològic mundial. Àsia concentra peces essencials de la producció de xips. La Xina avança amb una estratègia industrial massiva.
Europa té ciència, indústria, regulació, mercat i talent. Però ha de convertir aquests actius dispersos en una estratègia coherent.
La sobirania tecnològica no es proclamarà en una nota de premsa. Es demostrarà en fàbriques, centres de dades, laboratoris, universitats, startups, contractes públics, infraestructures segures, models d’intel·ligència artificial, projectes de codi obert i empreses capaces de competir globalment.
La Comissió Europea acaba de situar la qüestió al centre de l’agenda. Ara comença la part difícil: passar del diagnòstic a l’execució.
Perquè el futur digital d’Europa no serà europeu per decret.
Ho serà si Europa aconsegueix construir-lo.
