Els sandboxes regulatoris deixen de ser una promesa tecnològica per convertir-se en el mecanisme amb què les administracions volen provar intel·ligència artificial, mobilitat autònoma i innovació sense posar en risc els drets de la ciutadania.
La intel·ligència artificial ha entrat de ple a les administracions públiques. Ja no es limita a automatitzar expedients, agilitzar tràmits o ajudar en l’anàlisi de grans volums de dades. Comença a transformar la manera com les institucions dissenyen polítiques públiques, regulen la innovació i prenen decisions. Però aquesta transformació planteja un interrogant de gran transcendència: com pot una administració experimentar amb tecnologies que encara evolucionen molt ràpidament sense comprometre la seguretat jurídica, els drets fonamentals o els principis que sustenten l’estat de dret?
Aquesta va ser la gran qüestió que va vertebrar el congrés internacional “Improving Administrative Decisions using AI, Experimentation and Sandboxes“, organitzat per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i la Universitat de Barcelona (UB) els dies 25 i 26 de juny a Barcelona. Durant dues jornades, investigadors, juristes, responsables institucionals i especialistes en innovació pública van analitzar com els anomenats sandboxes regulatoris comencen a convertir-se en un dels principals instruments per incorporar la intel·ligència artificial a l’Administració sense renunciar a les garanties democràtiques.
Tot i que el terme sandbox va néixer en l’àmbit tecnològic per descriure entorns segurs on provar programari abans del seu desplegament definitiu, la seva aplicació al dret administratiu està adquirint una dimensió molt més àmplia. Es tracta d’espais jurídicament controlats on administracions, empreses i centres de recerca poden experimentar amb noves solucions abans d’incorporar-les de manera permanent als serveis públics.
L’objectiu ja no consisteix únicament a comprovar si una tecnologia funciona. També es pretén avaluar-ne l’impacte jurídic, administratiu, social i econòmic, detectar riscos abans d’una implantació generalitzada i aprendre quins canvis normatius seran necessaris per acompanyar la transformació tecnològica.
Experimentar sí, però dins de l’estat de dret
La conferència inaugural va anar a càrrec del catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat de Barcelona Juli Ponce Solé, un dels principals especialistes espanyols en innovació reguladora i bona administració.
La seva intervenció es va basar en el treball “Los sandboxes en España y su relación con la buena administración y la colaboración público-privada: una revisión jurídica crítica”, publicat recentment per l’Institut Nacional d’Administració Pública (INAP), on analitza les fortaleses i les limitacions del model espanyol d’experimentació reguladora.
Lluny de presentar els sandboxes com a simples laboratoris tecnològics, Ponce els va situar com una nova eina jurídica per millorar la qualitat de la regulació i de les decisions públiques.
La seva conclusió va ser especialment clara: tot i que els sandboxes poden convertir-se en instruments molt valuosos per fomentar la innovació i l’aprenentatge regulador, el marc jurídic espanyol necessita una regulació comuna, tant estatal com local, que permeti coordinar millor aquestes iniciatives i eviti una cursa cap a una reducció progressiva de les garanties jurídiques —la coneguda expressió anglosaxona race to the bottom.
El professor va defensar que l’experimentació administrativa no es pot entendre únicament com una qüestió política o de gestió. Ha d’ajustar-se sempre al principi de legalitat i respectar plenament els drets i les obligacions de les administracions, les empreses i la ciutadania. Segons el seu parer, el futur dels sandboxes passa per establir mecanismes de governança més clars, procediments homogenis i dissenys institucionals prou sòlids perquè la innovació sigui plenament compatible amb l’estat de dret.
Aquesta reflexió va marcar el to de la resta del seminari: la intel·ligència artificial no es pot implantar únicament perquè sigui tècnicament possible; ha de fer-ho dins d’un marc jurídic robust que preservi la confiança de la ciutadania.
València converteix tota la ciutat —i ara també el port— en un laboratori d’innovació
El cas que va despertar més interès va ser el de València, presentat per Fermín Cerezo, cap del Departament d’Innovació de l’Ajuntament.
El seu plantejament parteix d’una idea molt senzilla: la ciutat ha de convertir-se en un espai on empreses, universitats i centres tecnològics puguin validar solucions innovadores en condicions reals abans de comercialitzar-les o implantar-les a gran escala.
La filosofia del projecte va quedar resumida en una frase que sintetitza el model valencià: «Tu portes la idea; nosaltres hi posem la ciutat.»
Lluny de tractar-se d’un aparador tecnològic, el Sandbox Urbà de València pretén facilitar que les empreses puguin provar intel·ligència artificial, mobilitat, robòtica, sostenibilitat, sensors urbans o noves solucions digitals utilitzant infraestructures municipals, serveis públics i espais reals de la ciutat.
L’Administració actua com a facilitadora, però també com a garant de l’interès general. Les proves tenen una durada limitada, compten amb supervisió institucional i han d’aportar coneixement útil per millorar futures regulacions i serveis públics.
El model valencià situa la col·laboració publicoprivada al centre de l’estratègia d’innovació. La ciutat ofereix escenaris reals per experimentar, mentre que empreses i universitats aporten tecnologia i coneixement. L’objectiu no consisteix únicament a accelerar projectes empresarials, sinó a generar evidències per dissenyar millors polítiques públiques.
Pocs dies després del congrés, aquest plantejament va fer un pas decisiu. L’Ajuntament de València va anunciar una aliança estratègica amb l’Autoritat Portuària de València per incorporar tota l’activitat logística del port al Sandbox Urbà.
La iniciativa amplia el laboratori molt més enllà dels límits municipals i converteix el port en un nou espai d’experimentació per a la intel·ligència artificial, la logística intel·ligent, la mobilitat, l’automatització i la digitalització d’infraestructures crítiques.
Es tracta d’una evolució especialment significativa perquè incorpora un dels principals nodes logístics de la Mediterrània a l’ecosistema d’innovació urbana, multiplicant les possibilitats d’experimentació.
Madrid utilitza el sandbox per preparar la mobilitat autònoma
El segon gran cas analitzat va ser el de Madrid, presentat per David Agrait, assessor de la Direcció General de Gestió i Vigilància del Trànsit de l’Ajuntament.
Madrid està utilitzant el model sandbox per abordar un dels àmbits més complexos de la innovació pública: la mobilitat autònoma.
L’exemple més visible és l’autobús autònom que s’està desenvolupant a Mercamadrid dins del projecte europeu Mobilities for EU.
Tanmateix, la ponència va deixar clar que el veritable interès no resideix únicament en el vehicle.
El repte consisteix a construir tot un ecosistema on convisquin infraestructures intel·ligents, comunicacions 5G, sensors, plataformes de dades, sistemes de gestió del trànsit, senyalització adaptativa, prioritats semafòriques, recàrrega elèctrica i una avaluació jurídica permanent.
Madrid preveu posar en marxa durant el 2026 un servei continu de transport autònom de passatgers, integrar totes les dades amb la plataforma municipal i desplegar una xarxa privada 5G stand alone per garantir comunicacions de latència molt baixa.
L’experiència demostra que un sandbox no serveix únicament per comprovar si una tecnologia funciona.
També permet aprendre com s’haurà de regular quan abandoni la fase experimental.
Un dels missatges més interessants de la intervenció va ser que les ciutats no poden actuar com a reguladors aïllats. Els projectes de mobilitat autònoma necessiten coordinar-se amb la normativa estatal i europea, així com amb els organismes responsables del trànsit, l’homologació i la seguretat viària.
Precisament aquesta coordinació converteix el sandbox en una eina d’aprenentatge regulador i no simplement tecnològic.
Barcelona busca consolidar un marc jurídic per experimentar
El tercer gran bloc va estar dedicat a Barcelona.
Michel Donaldson, responsable d’innovació de BIT Habitat, va explicar com la ciutat treballa des de fa anys en la construcció d’espais d’experimentació urbana.
Barcelona considera que la innovació no pot dependre únicament de projectes puntuals, sinó que necessita regles estables que permetin experimentar amb seguretat jurídica.
En aquesta línia, la ciutat acaba d’impulsar una nova Ordenança d’Espais d’Experimentació, destinada a facilitar projectes pilot relacionats amb la intel·ligència artificial, la mobilitat, la transició ecològica o les noves tecnologies urbanes.
L’ordenança pretén oferir un marc estable perquè empreses, universitats i administracions puguin desenvolupar projectes innovadors sota supervisió pública i amb garanties jurídiques clares.
El seminari també va abordar l’aplicació concreta de la intel·ligència artificial a les inspeccions administratives.
Eva María Mur Cavero, responsable dels Serveis d’Inspecció de l’Ajuntament de Barcelona, va explicar com els sistemes intel·ligents poden ajudar a detectar riscos, prioritzar actuacions, creuar informació i optimitzar els recursos públics.
Tanmateix, va recordar que l’automatització mai no pot substituir completament el criteri administratiu.
Les inspeccions afecten directament empreses, llicències, sancions i drets de la ciutadania, de manera que la supervisió humana continua essent imprescindible.
Barcelona també va acollir una reflexió especialment interessant de Wellington Migliari sobre els límits de la governança algorítmica.
La seva intervenció va recordar que no tots els problemes socials es poden transformar automàticament en problemes de dades.
La intel·ligència artificial pot millorar la gestió pública, però no pot substituir la deliberació democràtica ni la responsabilitat política.
Molt més que tecnologia
El seminari també va analitzar qüestions com la sostenibilitat de la intel·ligència artificial, la infraestructura digital necessària per desplegar-la al sector públic, la confiança ciutadana o el nou perfil professional que necessitaran les administracions.
Les intervencions de Nicoletta Rangone, Verónica Rojas, Petia Guintchev, Joost Joosten, Alberto Castro, Anahí Casadesús i Agustí Cerrillo van mostrar que la transformació no depèn únicament del desenvolupament tecnològic.
També exigeix noves capacitats institucionals, nous perfils professionals i noves formes de governança.
La intel·ligència artificial obliga a repensar l’organització administrativa, la contractació pública, la interoperabilitat de les dades, la ciberseguretat, la transparència i els mecanismes de supervisió.
Una Administració més experimental, però també més garantista
El principal missatge que va deixar el congrés organitzat per la UOC i la Universitat de Barcelona és que l’Administració del futur serà necessàriament més experimental.
Els sandboxes representen una nova manera de dissenyar polítiques públiques basada en la prova, l’avaluació i l’aprenentatge abans de regular definitivament.
Però, al mateix temps, hauran de reforçar les garanties jurídiques i democràtiques.
Com va recordar Juli Ponce en la conferència inaugural, experimentar no pot convertir-se en una excepció a l’estat de dret.
Els sandboxes només tindran èxit si aconsegueixen demostrar que és possible innovar sense rebaixar garanties, aprendre sense posar en risc els drets fonamentals i construir una regulació capaç d’evolucionar al mateix ritme que la intel·ligència artificial.
