La fotògrafa i creadora visual Ariadna Arnés transforma Barcelona amb eines d’intel·ligència artificial a La ciutat imaginada, una sèrie que proposa una mirada femenina, crítica i poètica sobre la ciutat que encara està per construir.
Barcelona torna a convertir-se en un laboratori de futur, però aquesta vegada no des de l’arquitectura institucional, l’urbanisme tècnic o la planificació administrativa, sinó des de la imaginació visual d’una artista. La fotògrafa i creadora Ariadna Arnés presenta La ciutat imaginada, una sèrie integrada dins del projecte La ciutat, en femení, que proposa una mirada femenina sobre la ciutat que encara està per venir. L’exposició parteix d’una idea senzilla però poderosa: imaginar la ciutat és el primer pas per transformar-la. Imaginar-la més segura, més visible, més diversa, més habitable i més compartida no és una evasió estètica, sinó una forma d’intervenció cultural.
La proposta d’Arnés arriba en un moment especialment significatiu per a Barcelona. La ciutat viu un debat intens sobre l’habitatge, el turisme, l’espai públic, la mobilitat, les desigualtats, la memòria, la seguretat, la convivència i el dret a la ciutat. Paral·lelament, la capital catalana es prepara per exercir com a Capital Mundial de l’Arquitectura 2026, un context que converteix qualsevol reflexió visual sobre l’espai urbà en alguna cosa més que una simple exposició artística. La ciutat imaginada no descriu únicament una Barcelona futura. La reinterpreta, la desplaça i la sotmet a una pregunta fonamental: quina ciutat podríem construir si la miréssim des d’altres cossos, altres ritmes i altres experiències quotidianes?
Ariadna Arnés no arriba a aquest projecte des d’una fascinació superficial per la intel·ligència artificial. La seva trajectòria està profundament vinculada a la fotografia documental, el retrat, l’edició visual i l’experimentació amb nous llenguatges. Nascuda a Barcelona el 1976 i formada en fotografia a l’EFPCC, fa més de vint anys que desenvolupa una carrera professional en què conviuen la sensibilitat documental, la recerca estètica i l’exploració constant de nous recursos narratius. La seva obra s’ha mogut sempre entre la realitat observada i la construcció d’atmosferes íntimes, suggeridores i emocionalment complexes.
Aquest punt és important perquè La ciutat imaginada no és una simple col·lecció d’imatges generades per intel·ligència artificial sense arrel fotogràfica. Arnés parteix de fotografies, de la ciutat real i de la seva pròpia experiència visual per transformar-les mitjançant eines d’IA. El resultat no és una fantasia futurista exagerada, sinó una mena de realisme màgic urbà. Els espais continuen essent recognoscibles, però alguna cosa ha canviat subtilment. La ciutat sembla la mateixa, però alhora revela possibilitats noves. La IA no es converteix en protagonista de l’obra, sinó en una eina que permet fer visible allò que encara no existeix, però que podria arribar a existir.
L’exposició ho expressa amb una gran senzillesa: imaginar la ciutat significa imaginar-la segura, habitable, visible i compartida. No és només una qüestió estètica. És també una manera de qüestionar el model urbà existent. Les imatges no denuncien explícitament els problemes de Barcelona, però els fan presents a través del contrast amb aquesta ciutat alternativa. Quan una imatge mostra un espai més amable, també posa en evidència les limitacions de l’espai actual. Quan imagina recorreguts més inclusius, assenyala implícitament els que avui exclouen.
És aquí on pren sentit el concepte de promptògrafa, una denominació que va molt més enllà de la simple redacció de prompts. Arnés no és només algú que escriu instruccions perquè un model generi imatges. És una autora visual que combina fotografia, cultura artística, narrativa, edició, direcció creativa i intel·ligència artificial per construir nous imaginaris. El prompt deixa de ser una ordre tècnica per convertir-se en una nova forma d’escriptura visual.
Aquest fenomen reflecteix una transformació més profunda de la creació contemporània. Durant els darrers anys, la intel·ligència artificial generativa ha entrat als museus, les galeries, els festivals i els centres d’art. Molts creadors l’utilitzen per ampliar arxius personals, reinterpretar fotografies, construir mons imaginaris o qüestionar els límits entre fotografia, pintura, il·lustració i simulació digital. El debat ja no consisteix a preguntar-se si la IA pot crear art, sinó què és capaç de fer cada artista amb aquesta nova eina.
En el cas d’Ariadna Arnés, la resposta és especialment interessant perquè la seva obra continua profundament vinculada a la mirada fotogràfica. La IA no substitueix la realitat; la reinterpreta. Les seves imatges no documenten únicament allò que existeix, sinó també desitjos, absències, possibilitats i futurs. En aquest sentit, La ciutat imaginada es converteix en una forma de documentar allò que encara no és real però que revela una veritat sobre la ciutat contemporània.
El projecte forma part de La ciutat, en femení, una iniciativa col·lectiva que reuneix diverses creadores visuals al voltant d’una mateixa pregunta: com es pot mirar Barcelona des d’una perspectiva femenina? Al costat d’Ariadna Arnés hi participen autores com Bego Antón, Berta Vicente, Espe Pons, Maite Caramés, Paola de Grenet, Rita Puig-Serra i Tanit Plana. Cadascuna aporta una aproximació diferent a la ciutat, però totes comparteixen la voluntat de desplaçar el relat tradicional sobre l’espai urbà.
Durant dècades, la ciutat ha estat representada principalment des d’una mirada monumental, institucional o productiva. Les grans fotografies urbanes acostumen a mostrar edificis, avingudes, infraestructures i icones arquitectòniques. La ciutat, en femení planteja una altra manera de mirar: la ciutat recorreguda, habitada, cuidada, recordada i viscuda. Arnés hi afegeix una dimensió singular: la ciutat imaginada.
Barcelona és probablement una de les ciutats més fotografiades del món. La Sagrada Família, la Torre Glòries, el Passeig de Gràcia, el front marítim, Montjuïc o el Barri Gòtic formen part d’un imaginari visual gairebé universal. Precisament per això resulta especialment difícil mirar-la amb ulls nous. Arnés ho aconsegueix alterant lleugerament la realitat. No destrueix la ciutat existent, sinó que la desplaça. La Barcelona que emergeix de les seves imatges continua essent recognoscible, però ja no respon als codis habituals del turisme o de la postal.
Les seves composicions suggereixen arquitectures impossibles, espais més oberts, llums inesperades, objectes desplaçats i atmosferes que oscil·len entre el somni i la realitat. No són visions futuristes espectaculars, sinó petites alteracions que modifiquen profundament la percepció de l’espai. Aquesta contenció és, precisament, una de les grans fortaleses del projecte. En lloc de competir amb les grans fantasies visuals generades per IA, Arnés aposta per una imaginació delicada, íntima i profundament humana.
La mirada femenina que reivindica el projecte tampoc no és un simple recurs estètic. Té una dimensió política i urbana molt concreta. Les dones han experimentat històricament la ciutat de manera diferent: amb altres itineraris, altres pors, altres responsabilitats i altres formes d’ocupar l’espai públic. Pensar Barcelona des d’aquesta experiència implica qüestionar molts dels criteris amb què tradicionalment s’ha dissenyat la ciutat.
La ciutat imaginada no converteix aquestes qüestions en un manifest explícit. Les introdueix a través de les imatges. Quan imagina una ciutat més habitable, també evidencia les mancances de la ciutat actual. Quan mostra espais més acollidors, posa en relleu aquells que avui continuen essent hostils. Quan planteja altres recorreguts possibles, convida l’espectador a replantejar-se els recorreguts reals.
La intel·ligència artificial esdevé així una eina especialment adequada per a aquest tipus d’exercici especulatiu. L’urbanisme sempre ha utilitzat plànols, maquetes, renders i simulacions per representar el futur. La IA afegeix una nova capa a aquesta tradició: permet generar escenaris possibles amb una enorme flexibilitat visual. Però Arnés no utilitza aquesta capacitat per vendre projectes immobiliaris ni per construir renders perfectes. L’empra per imaginar formes diferents d’habitar la ciutat.
Aquest és un dels grans encerts de la seva proposta. La seva Barcelona no és una ciutat tecnològica plena de gratacels impossibles ni una fantasia de ciència-ficció. És una ciutat emocional. Una ciutat on la tecnologia serveix per explorar les relacions entre les persones i l’espai, no per substituir-les.
La trajectòria internacional d’Ariadna Arnés reforça aquesta lectura. Durant els darrers anys ha presentat obra vinculada a la intel·ligència artificial en espais com NFT New York, NFT Paris o Miami Art Basel, consolidant-se com una de les pioneres catalanes en aquest nou llenguatge visual. Tanmateix, la seva pràctica continua profundament arrelada a la fotografia. L’algoritme no substitueix la mirada; simplement n’amplia les possibilitats.
Aquest aspecte és especialment rellevant en un moment en què proliferen les imatges generades automàticament sense una direcció artística clara. L’obra d’Arnés demostra que la IA no elimina la necessitat d’autoria. Al contrari. Com més fàcil és generar imatges, més important és tenir una mirada pròpia. La diferència entre una imatge espectacular i una obra significativa continua depenent del criteri, la sensibilitat i l’experiència de qui la crea.
La seva proposta també contribueix a redefinir la relació entre fotografia i veritat. Durant més d’un segle, la fotografia s’ha associat a la representació directa del món. La intel·ligència artificial altera aquesta relació. Però això no implica necessàriament una pèrdua de veritat. En el cas d’Ariadna Arnés, la veritat no rau en la fidelitat documental, sinó en la capacitat de revelar una possibilitat urbana que encara no existeix però que resulta perfectament imaginable.
Aquest desplaçament té implicacions importants per al futur de la cultura visual. La fotografia deixa de limitar-se a mostrar allò que és i passa també a explorar allò que podria arribar a ser. La imatge deixa de funcionar únicament com a prova i es converteix en una hipòtesi.
Barcelona ofereix un escenari especialment ric per a aquesta mena d’experimentació. Poques ciutats europees han construït una identitat tan vinculada al disseny, l’arquitectura, l’espai públic i la cultura visual. Des de les transformacions olímpiques fins als debats actuals sobre les superilles, la mobilitat o l’habitatge, Barcelona ha estat constantment objecte d’una construcció simbòlica a través de les imatges. Arnés s’inscriu en aquesta tradició, però hi introdueix una nova eina narrativa: la intel·ligència artificial.
El subtítol de l’exposició resumeix perfectament el seu propòsit: «Una mirada femenina sobre la ciutat que encara està per venir». No es tracta únicament d’imaginar edificis diferents. Es tracta d’imaginar una altra manera de viure la ciutat. Les transformacions urbanes comencen molt abans que s’aixequin nous carrers o nous equipaments. Comencen quan algú és capaç d’imaginar que la ciutat podria funcionar d’una altra manera.
En aquest sentit, La ciutat imaginada també pot entendre’s com una forma d’urbanisme especulatiu. No proposa plans directors ni projectes arquitectònics. Proposa imaginaris. I això és igualment important. Les ciutats es transformen primer en la imaginació col·lectiva abans de transformar-se físicament.
La consolidació d’Ariadna Arnés dins l’escena artística vinculada a la intel·ligència artificial confirma també una evolució més àmplia. La IA generativa comença a ocupar un espai propi dins de la cultura contemporània catalana. Ja no és una curiositat tecnològica ni un simple experiment visual. Es converteix en una eina artística legítima capaç d’obrir nous debats sobre la ciutat, la memòria, la identitat i el futur.
La ciutat imaginada conquista Barcelona perquè no pretén substituir-la. Pretén mirar-la de nou. En una ciutat saturada d’imatges, aconseguir una mirada nova és probablement el gest més revolucionari que encara pot oferir la fotografia. I és precisament això el que aconsegueix Ariadna Arnés: convertir la intel·ligència artificial en una eina al servei de la imaginació, la sensibilitat i el pensament crític.
