La possibilitat que el Govern dels Estats Units rebi una participació a OpenAI o en un fons alimentat amb accions de les grans companyies d’IA reflecteix un canvi profund: els laboratoris privats comencen a ser tractats com a actius estratègics, la riquesa futura dels quals podria tenir una dimensió pública.
OpenAI està explorant fórmules perquè el Govern dels Estats Units participi d’alguna manera en el futur econòmic de la companyia. La proposta, encara en una fase preliminar i sense decisions definitives, planteja la possibilitat que l’Estat rebi una participació accionarial a OpenAI o que es constitueixi un fons públic alimentat amb accions de les grans empreses d’intel·ligència artificial. Segons les informacions publicades per mitjans com Financial Times, The Information, The Guardian i altres mitjans nord-americans, una de les hipòtesis analitzades seria lliurar al Govern dels Estats Units una participació del 5% a OpenAI com a punt de partida d’un vehicle públic destinat a repartir part de la riquesa generada per la IA entre la ciutadania.
La notícia s’ha d’interpretar amb prudència. No hi ha cap acord tancat, no és clar quina estructura jurídica tindria una operació d’aquest tipus, ni si requeriria l’aprovació del Congrés, ni tampoc si es limitaria exclusivament a OpenAI o podria estendre’s a altres empreses del sector. Reuters també ha informat que, malgrat les especulacions, l’administració Trump i Anthropic no han mantingut converses sobre una possible participació pública en aquesta companyia, fet que indica que la idea encara és lluny de convertir-se en una política general per a tota la indústria.
Tanmateix, fins i tot com a proposta inicial, el debat és extraordinàriament rellevant. La possibilitat que l’Estat entri en el capital d’OpenAI representa un canvi d’escala en la relació entre els governs i els grans laboratoris privats d’intel·ligència artificial. Fins ara, la intervenció pública s’havia articulat principalment mitjançant regulació, contractes, subvencions, compres públiques, controls d’exportació, requisits de seguretat i col·laboració en defensa o ciberseguretat. Una participació accionarial directa introduiria una nova lògica: l’Estat ja no només regula o compra tecnologia, sinó que participa també en la captura del valor econòmic generat per una infraestructura considerada crítica.
La idea recorda els grans fons sobirans que distribueixen entre la societat part dels beneficis derivats de recursos estratègics. El cas més conegut és el Alaska Permanent Fund, finançat tradicionalment amb els ingressos del petroli i destinat a repartir dividends entre els residents d’aquest estat nord-americà. Sam Altman fa anys que defensa que la intel·ligència artificial pot generar una riquesa extraordinària i que aquesta hauria de beneficiar tota la societat i no únicament accionistes, empleats o inversors. La possibilitat que l’Estat participi en OpenAI trasllada aquesta idea a l’àmbit de la IA: si els models fundacionals es converteixen en una infraestructura econòmica comparable als recursos naturals, una part del valor creat podria revertir també en la ciutadania.
La comparació és atractiva, però també planteja interrogants. El petroli, el gas o els minerals són recursos físics situats dins d’un territori. La intel·ligència artificial és una combinació de capital privat, recerca científica, dades, talent, centres de dades, electricitat, semiconductors i propietat intel·lectual. Això obre preguntes fonamentals: hauria de l’Estat rebre una participació a OpenAI perquè la IA es convertirà en una infraestructura crítica? Perquè la companyia s’ha beneficiat d’investigació pública? Perquè utilitza recursos energètics i infraestructures nacionals? O perquè el Govern considera que aquestes tecnologies tenen un impacte directe sobre la competitivitat i la seguretat nacional?
El context polític ajuda a entendre per què aquesta proposta apareix ara. L’administració de Donald Trump ha anat adoptant una política cada vegada més intervencionista en sectors tecnològics estratègics. Els controls sobre els semiconductors avançats, les restriccions a l’exportació de tecnologia, les limitacions d’accés a determinats models d’IA i la consideració dels laboratoris com a infraestructures d’interès nacional dibuixen un escenari molt diferent del de fa només uns anys. La IA ha deixat de ser vista exclusivament com una oportunitat empresarial per convertir-se en una qüestió de política industrial, defensa i geopolítica.
En aquest context, OpenAI sembla voler anticipar-se a un debat que probablement serà inevitable. La companyia és avui una de les empreses més influents del món, amb una valoració que continua creixent, una relació estratègica amb Microsoft i uns models que tenen impacte directe sobre milions de persones, empreses i administracions. Una participació pública podria contribuir a reforçar la seva legitimitat institucional, reduir les tensions polítiques sobre la concentració de riquesa i presentar OpenAI com una empresa alineada amb els interessos generals dels Estats Units.
No obstant això, aquesta possibilitat també planteja enormes reptes de govern corporatiu. OpenAI ja disposa d’una estructura societària singular. Va néixer com una organització sense ànim de lucre, posteriorment va evolucionar cap a un model amb beneficis limitats i actualment estudia noves reformes per facilitar l’entrada de grans inversors. La incorporació de l’Estat afegiria una nova capa de complexitat. El Govern tindria drets polítics o únicament econòmics? Participaria al consell d’administració? Disposaria de drets de veto? Com s’evitarien els conflictes d’interès si el mateix Govern regula el sector, contracta serveis, supervisa la competència i, alhora, és accionista d’una de les empreses líders?
Si la participació fos exclusivament financera, podria actuar com un mecanisme de redistribució sense alterar la gestió diària de la companyia. Si, en canvi, comportés drets polítics, el debat seria molt més delicat. Els competidors podrien interpretar que OpenAI gaudeix d’un avantatge institucional difícilment replicable. Empreses com Anthropic, Google DeepMind, Meta, xAI o qualsevol altre laboratori podrien considerar que el mercat deixa de competir en igualtat de condicions si una de les seves rivals compta amb participació directa del Govern nord-americà.
També hi ha implicacions des del punt de vista de la competència. OpenAI ocupa una posició central dins de la IA generativa gràcies a ChatGPT, la seva infraestructura empresarial i la seva estreta col·laboració amb Microsoft. Una participació pública podria reforçar encara més aquesta posició dominant i alimentar nous debats sobre concentració de mercat i competència efectiva.
Una altra hipòtesi que s’ha plantejat és que la iniciativa no es limiti a OpenAI, sinó que doni lloc a un gran fons públic alimentat amb participacions de diverses empreses líders en IA. Aquesta opció reduiria la percepció de favoritisme cap a una sola companyia, però obriria nous interrogants. Quines empreses hi participarien? Amb quin percentatge? Quin criteri s’utilitzaria per determinar-ne la valoració? I com s’integrarien empreses estrangeres que operen als Estats Units?
Aquest debat connecta amb una qüestió molt més profunda: qui s’ha de beneficiar de la productivitat generada per la intel·ligència artificial. Si els grans models automatitzen processos, augmenten la productivitat i generen enormes beneficis econòmics, és legítim que tota aquesta riquesa quedi concentrada en mans d’uns quants accionistes? Diversos economistes i responsables polítics defensen mecanismes de redistribució com impostos específics, fons sobirans, participacions públiques o dividends ciutadans finançats pels grans laboratoris.
El senador Bernie Sanders, per exemple, ha defensat la creació d’un fons sobirà alimentat mitjançant impostos extraordinaris sobre les grans empreses d’IA. La proposta atribuïda a OpenAI és molt menys intervencionista, ja que plantejaria una contribució voluntària en lloc d’una imposició fiscal. Tot i això, posa damunt la taula una idea fins fa poc impensable: que la riquesa generada per la intel·ligència artificial pugui tenir també una dimensió pública.
Des del punt de vista empresarial, aquesta iniciativa podria marcar un precedent per a una nova forma de governança de les tecnologies estratègiques. Durant dècades, Silicon Valley va créixer sota un model basat en la iniciativa privada, el capital risc i una regulació limitada. La IA està alterant aquest equilibri. Els laboratoris necessiten electricitat, centres de dades, semiconductors, permisos administratius, protecció geopolítica i grans contractes públics. A canvi, els governs reclamen més influència, més garanties de seguretat i una participació més directa en els beneficis generats.
Aquest canvi de paradigma també tindrà conseqüències internacionals. Si el Govern dels Estats Units es converteix en accionista d’OpenAI, molts països podrien començar a considerar els seus models no només com a productes comercials, sinó també com a instruments vinculats a l’estratègia nacional nord-americana. Aquesta percepció podria reforçar encara més els projectes europeus d’IA sobirana, les iniciatives de núvols nacionals i el desenvolupament de models propis.
Per a Europa, el missatge és especialment clar. Els Estats Units ja no es limiten a regular o protegir la seva indústria tecnològica. També estudien fórmules perquè l’Estat participi directament en la riquesa generada pels grans laboratoris. La Unió Europea, que ha liderat la regulació amb l’AI Act, haurà de decidir si complementa aquesta estratègia amb una política industrial capaç de crear els seus propis campions tecnològics.
També apareixen interrogants sobre la missió original d’OpenAI. La companyia sempre ha defensat que el seu objectiu és desenvolupar una intel·ligència artificial que beneficiï tota la humanitat. Si l’Estat nord-americà passa a formar part del seu accionariat, serà més difícil sostenir aquesta vocació universal. La tensió entre una empresa amb ambicions globals i una participació pública nacional podria convertir-se en un dels grans debats dels pròxims anys.
Aquest moviment també podria influir en una futura sortida a borsa d’OpenAI. La presència del Govern podria aportar estabilitat institucional i confiança, però també generar dubtes entre alguns inversors sobre el grau d’autonomia empresarial o sobre possibles condicionants polítics.
Sigui quin sigui el desenllaç, la simple existència d’aquest debat confirma fins a quin punt la intel·ligència artificial ha canviat de naturalesa. Ja no és únicament una indústria tecnològica. És una infraestructura crítica, un factor de competitivitat econòmica, un element de seguretat nacional i un actiu geopolític. Els governs volen tenir un paper més actiu en el seu desenvolupament i en els beneficis que generarà.
La proposta d’OpenAI encara és embrionària, però apunta cap a una transformació molt més profunda. Durant la primera etapa de la IA generativa, el símbol va ser ChatGPT: una eina oberta, global i accessible. La nova etapa podria estar marcada per participacions públiques, fons sobirans, controls d’accés, laboratoris considerats infraestructures estratègiques i governs negociant directament amb les grans empreses tecnològiques.
Si aquesta tendència es consolida, la gran pregunta deixarà de ser quin model és més potent. La qüestió fonamental serà qui controla aquestes capacitats, qui en captura el valor econòmic i com es reparteixen els beneficis d’una tecnologia destinada a transformar l’economia mundial. OpenAI ha obert un debat que pot redefinir la governança de tota la indústria de la intel·ligència artificial.
