Muse pot navegar per internet, omplir formularis, enviar correus, reservar viatges, fer compres i continuar treballant quan l’usuari tanca l’aplicació, mentre Meta intenta resoldre el gran problema dels agents autònoms: com donar-los poder sense perdre’n el control.
Meta ha fet un dels seus passos més ambiciosos per convertir la intel·ligència artificial en una cosa que vagi molt més enllà del xatbot. Muse, el seu nou agent personal d’IA, està dissenyat per actuar en nom de l’usuari: pot enviar correus electrònics, preparar i reservar viatges, fer compres, omplir formularis, negociar determinades operacions i continuar treballant fins i tot quan la persona ha tancat l’aplicació.
La diferència és substancial. Durant la primera etapa de la IA generativa, eines com ChatGPT, Claude, Gemini o Meta AI responien principalment a una petició i retornaven una resposta. El salt dels agents consisteix en una altra cosa: rebre un objectiu, dividir-lo en tasques, utilitzar aplicacions i pàgines web i executar accions fins a completar l’encàrrec.
Meta vol portar aquesta lògica a una escala potencialment enorme aprofitant el seu principal avantatge competitiu davant molts dels seus rivals: milers de milions d’usuaris repartits entre Facebook, Instagram, WhatsApp i la resta dels seus serveis.
Muse es va presentar oficialment el 8 de setembre de 2026 i comença a desplegar-se als Estats Units mitjançant aplicacions per a iOS i Android, la seva pàgina web i, especialment, WhatsApp. La companyia assegura, a més, que arribarà posteriorment a les seves ulleres intel·ligents.
Una IA que ja no espera instruccions pas a pas
La definició que utilitza Meta és reveladora: Muse no és simplement un assistent, sinó un agent personal. Això significa que l’usuari pot indicar-li un objectiu general i deixar que el sistema determini una part dels passos necessaris per assolir-lo.
La companyia posa exemples quotidians. Se li pot demanar que organitzi un viatge i Muse pot buscar alternatives, navegar per pàgines web, omplir formularis i preparar una reserva. Pot gestionar correus electrònics, ajudar a vendre un cotxe, reduir una factura o planificar una activitat durant diversos dies.
En determinades tasques pot fins i tot negociar en nom de l’usuari.
La transformació rau precisament en aquest grau d’iniciativa. Una IA conversacional convencional espera l’ordre següent. Un agent intenta mantenir el context i fer avançar la tasca sense necessitat que una persona supervisi cada moviment.
Meta explica que Muse pot continuar treballant encara que l’usuari tanqui l’aplicació. L’agent torna a aparèixer quan necessita una decisió, quan es produeix algun canvi rellevant o abans d’executar una operació sensible.
L’exemple del correu electrònic és especialment significatiu. L’usuari podria permetre que Muse llegeixi determinats missatges per entendre el context, redacti una resposta i prepari l’enviament. Però la configuració pot exigir una confirmació humana abans d’enviar definitivament el correu.
Aquesta combinació d’autonomia i aprovació serà probablement una de les grans batalles del mercat d’agents.
De Facebook i Instagram a la resta d’internet
El valor estratègic de Muse no està únicament en les seves capacitats tècniques, sinó en l’ecosistema sobre el qual Meta el pot desplegar.
La companyia és propietària de Facebook, Instagram, WhatsApp, Messenger i Threads, a més del seu negoci creixent d’ulleres intel·ligents. Això li proporciona un avantatge que OpenAI o Anthropic no tenen a la mateixa escala: enormes quantitats de persones ja utilitzen cada dia aplicacions propietat de Meta.
L’ambició és que Muse conegui progressivament les preferències de l’usuari i pugui utilitzar aquest context per actuar.
Meta posa com a exemple una recepta desada a Instagram. Muse podria detectar-la, convertir-la en una llista de la compra, preparar un menú per a un sopar i recordar les restriccions alimentàries d’alguns convidats abans d’enviar les invitacions.
Aquesta integració converteix les xarxes socials en una cosa diferent d’un simple repositori de publicacions. Un contingut desat pot convertir-se en el punt de partida d’una acció real.
Aquí apareix una de les implicacions més profundes del model. Fins ara, les plataformes digitals competien fonamentalment per captar la nostra atenció. Amb els agents comencen a competir per gestionar les nostres decisions i executar les nostres tasques.
Muse Spark, el cervell de l’agent
Muse està desenvolupat per Meta Superintelligence Labs, la unitat creada per Mark Zuckerberg dins la reorganització de l’estratègia d’IA de la companyia.
L’agent funciona amb Muse Spark, el model que Meta presenta com especialment preparat per al treball agèntic. La companyia ja havia anticipat part d’aquesta direcció durant l’estiu en integrar capacitats d’actuació a Meta AI.
Al juliol, Meta va explicar que Muse Spark 1.1 permetia al seu assistent elaborar plans, connectar-se al correu i als calendaris i gestionar tasques de principi a fi.
Muse porta ara aquesta estratègia un pas més enllà mitjançant un producte separat i específicament construït al voltant de l’autonomia.
La seva aparició es produeix en plena cursa dels grans laboratoris per passar de models que generen informació a sistemes que utilitzen eines i actuen sobre el món digital. OpenAI, Anthropic, Google i altres companyies fa mesos que desenvolupen agents capaços de programar, investigar, navegar o treballar durant períodes cada vegada més llargs.
Meta arriba relativament tard a alguns d’aquests avenços, però disposa d’una arma formidable: distribució.
Si la companyia aconsegueix introduir gradualment Muse a WhatsApp, Facebook, Instagram i els seus futurs dispositius, l’agent podria deixar de ser una eina reservada a usuaris avançats i arribar a persones que ni tan sols utilitzen habitualment la paraula agent per parlar d’IA.
Comprar sense lliurar la targeta a l’agent
Una de les capacitats més delicades de Muse és la possibilitat de fer compres.
Permetre que una IA navegui és una cosa. Donar-li accés als diners és una altra de molt diferent.
Meta ha recorregut a la infraestructura de pagaments Link, de Stripe, per intentar reduir aquest risc. Quan Muse ha d’efectuar una compra, el sistema pot generar una targeta d’un sol ús perquè l’agent no tingui accés directe a les dades reals de la targeta bancària de l’usuari.
Meta afirma, a més, que Muse és el primer agent cobert per les proteccions de compra de Link per a agents, que inclouen determinats supòsits d’articles perduts o malmesos, baixades de preu i devolucions.
La companyia preveu afegir també Shop Pay i integració amb gestors de contrasenyes com 1Password.
Aquest detall anticipa un dels negocis més importants de la pròxima etapa de la IA. Els agents no només buscaran productes: podran completar la transacció.
El comerç electrònic pot canviar substancialment si milions de persones deixen de visitar una desena de pàgines per comparar vols, hotels o productes i deleguen aquesta tasca en un agent que busca, avalua i compra per elles.
En aquest escenari, les empreses ja no competiran únicament per convèncer consumidors humans. Hauran de ser comprensibles, accessibles i atractives per als agents que actuen en nom seu.
El gran problema es diu confiança
Precisament perquè Muse pot fer molt més que un xatbot, necessita també un nivell de confiança molt més alt.
Perquè sigui realment útil, l’usuari li ha de permetre accedir a informació sensible: correus electrònics, calendaris, preferències personals, comptes de serveis, possiblement dades financeres i historial d’activitat.
I aquí Meta arrossega una dificultat que altres companyies no tenen amb la mateixa magnitud: el seu historial en matèria de privacitat.
La companyia sembla plenament conscient del problema i ha situat l’arquitectura de seguretat al centre de la presentació de Muse.
L’agent funciona dins del que Meta anomena Muse Secure VM, una màquina virtual dedicada al núvol. Cada usuari disposa d’un entorn aïllat on s’executa l’agent i on s’emmagatzemen les credencials i la informació necessària per operar.
La idea és impedir que les dades no fiables procedents d’internet es puguin barrejar lliurement amb els mecanismes que permeten a Muse actuar.
És una resposta a un dels principals problemes de seguretat dels agents actuals: la injecció d’instruccions o prompt injection.
Sentinel vigila l’agent
Meta ha afegit, a més, una segona capa anomenada Sentinel.
Sentinel és un agent separat de Muse a nivell de sistema que supervisa les accions que l’agent intenta executar cap a internet. Si Muse pretén fer una operació que no està prèviament autoritzada, Sentinel pot aturar-la i sol·licitar permís a l’usuari.
És una arquitectura interessant perquè parteix d’un reconeixement incòmode: no n’hi ha prou amb confiar que el mateix model que intenta complir una tasca sigui també capaç de decidir sempre quines accions són segures.
Muse té, per tant, un supervisor.
Abans d’accions sensibles —enviar un correu, comprar o fer altres operacions importants— el sistema pot demanar una confirmació explícita.
Meta assegura, a més, que l’usuari tindrà accés a un registre d’auditoria amb les accions efectuades i les que Muse preveu executar.
Aquest principi de traçabilitat pot resultar decisiu. Si un agent s’equivoca, no n’hi ha prou de saber que s’ha equivocat. L’usuari necessita entendre què ha fet, per què ho ha fet i en quin moment ha pres la decisió incorrecta.
Una IA amb contrasenyes que no pot veure les contrasenyes
Meta afirma també que Muse no pot visualitzar directament les contrasenyes o els mètodes de pagament que utilitza.
Les credencials es guarden en un emmagatzematge segur i l’agent les pot utilitzar per accedir a un servei sense conèixer literalment la contrasenya.
La companyia prepara una segona arquitectura encara més ambiciosa, anomenada Confidential VM, que vol desplegar més endavant.
Segons Meta, en aquesta modalitat tota la màquina virtual, incloses les converses i les dades personals, estarà xifrada mitjançant una clau controlada localment pel mateix usuari.
La promesa és especialment forta: ni tan sols Meta podria accedir al contingut d’aquesta màquina virtual.
El sistema s’està desenvolupant amb la col·laboració de Moxie Marlinspike, creador de Signal i una de les figures més conegudes del món de la criptografia i la privacitat digital.
Meta també planteja permetre auditories del codi i publicar binaris i registres de transparència perquè especialistes externs puguin comprovar la integritat del sistema.
Wired destaca precisament aquesta arquitectura com una de les principals apostes de diferenciació de Muse.
La paradoxa és evident: una de les companyies més qüestionades històricament per la seva gestió de dades personals vol convertir la privacitat en l’element distintiu del seu agent.
L’usuari decideix quant poder lliura
Meta insisteix que Muse utilitza un sistema de permisos granulars.
L’usuari pot triar a quines aplicacions es connecta i quina capacitat obté en cadascuna. En el correu electrònic, per exemple, pot permetre únicament la lectura o autoritzar també l’enviament.
Les connexions es poden revocar posteriorment.
La companyia sosté igualment que les dades emmagatzemades a Muse no es comparteixen amb els seus sistemes publicitaris i que l’usuari pot rebutjar que les seves interaccions s’utilitzin per entrenar models d’IA.
Meta assenyala, a més, que Muse disposa de memòria i pot recordar informació rellevant mencionada anteriorment, però permet demanar-li que oblidi dades concretes.
Aquestes garanties s’hauran d’avaluar a la pràctica. El desafiament dels agents no és únicament establir una política de privacitat clara, sinó garantir-la tècnicament quan el sistema disposa de capacitat per navegar per internet, accedir a serveis de tercers i executar accions reals.
La cursa dels agents canvia d’escala
Muse apareix en un moment decisiu per a la indústria.
La primera gran competició de la IA generativa va estar centrada en qui tenia el millor model. Després van arribar els models multimodals, el raonament avançat, la programació autònoma i els sistemes capaços d’investigar durant períodes llargs.
Ara la batalla es trasllada a l’agent personal.
L’objectiu és ocupar un espai que avui continua fragmentat entre navegador, cercador, correu electrònic, calendari, aplicacions mòbils, comerç electrònic i assistents tradicionals.
La companyia que aconsegueixi convertir-se en la capa des de la qual una persona gestiona totes aquestes tasques pot controlar una nova porta d’entrada a internet.
I aquí Meta posseeix un avantatge extraordinari.
WhatsApp supera àmpliament els 2.000 milions d’usuaris. Instagram i Facebook reuneixen també comunitats d’una escala difícil de replicar. Si Muse acaba integrat de manera natural en aquestes aplicacions, Meta no necessitarà convèncer cada usuari perquè instal·li una nova eina d’intel·ligència artificial: podrà introduir la IA agèntica en serveis on ja passa bona part de la seva vida digital.
Del negoci de l’atenció al negoci de la delegació
Durant vint anys, el model dominant d’internet ha consistit a atreure les persones cap a pàgines i aplicacions per aconseguir temps, clics i atenció.
Els agents poden modificar aquesta arquitectura.
Si una persona diu simplement «busca’m un vol a Nova York per a la setmana que ve, troba un hotel a prop d’aquesta adreça i reserva’ls tots dos si no superen els 1.500 dòlars», ja no necessita visitar Google, diverses aerolínies, Booking i pàgines d’hotels.
L’agent ho fa. La intermediació es desplaça. La pàgina web continua existint, però el visitant pot deixar de ser una persona. Serà un programari que actua seguint les seves preferències.
Aquest canvi explica per què OpenAI, Google, Anthropic i Meta estan dedicant tants recursos als agents. No es tracta únicament d’afegir una funció espectacular als seus assistents. Està en joc qui controlarà la interfície des de la qual els usuaris accedeixen a serveis, informació i compres.
Muse situa Meta directament en aquesta cursa.
El repte ja no és respondre bé, sinó actuar bé
L’aparició dels agents introdueix finalment una qüestió que no existia amb la mateixa intensitat en els xatbots.
Quan una IA respon malament una pregunta, pot produir informació incorrecta. Quan un agent s’equivoca, pot fer una cosa incorrecta.
Pot enviar el correu a la persona equivocada, comprar un producte inadequat, reservar el vol incorrecte o interpretar malament una instrucció.
Per això la fiabilitat adquireix un significat completament diferent.
Els grans models han après a generar respostes extraordinàriament plausibles encara que ocasionalment siguin falses. Aquest nivell d’error pot resultar molest en una conversa, però és molt menys tolerable quan el sistema disposa d’accés a diners, correu electrònic o comptes personals.
La clau del futur de Muse i dels seus competidors estarà, per tant, menys a demostrar quantes coses poden fer i més a demostrar quan saben que no les han de fer.
Aquest és el veritable salt que representa Muse. Meta no està presentant únicament un altre xatbot. Està proposant una IA a la qual l’usuari entrega petites parcel·les de poder sobre la seva vida digital.
L’èxit d’aquest nou model dependrà d’una qüestió molt més difícil que guanyar un benchmark: si milions de persones acceptaran confiar a un agent de Meta els seus correus, compres, reserves, comptes i decisions quotidianes.
I és precisament aquí on es jugarà la pròxima gran batalla de la intel·ligència artificial: no en qui respon millor, sinó en qui aconsegueix que li deixem actuar per nosaltres.
