OpenAI descarta cotitzar el 2026 i ajorna la sortida a borsa almenys fins al 2027, en un moment en què Sam Altman admet que els sistemes més avançats plantegen riscos massa seriosos per afegir-hi la pressió trimestral dels mercats financers.
OpenAI no sortirà a borsa el 2026. La companyia que va convertir ChatGPT en el gran símbol de la intel·ligència artificial generativa ha decidit ajornar almenys fins al 2027 una de les estrenes borsàries més esperades de Wall Street. L’explicació oferta per Sam Altman trenca parcialment amb la lògica habitual d’aquesta mena de decisions: el conseller delegat assegura que l’empresa no necessita finançament urgent ni sent pressió per cotitzar i vincula explícitament l’ajornament al debat sobre la seguretat d’una tecnologia que està avançant més de pressa del que els mateixos creadors semblen capaços de governar amb plena confiança.
La decisió té una dimensió financera extraordinària. OpenAI podia aspirar a una valoració superior al bilió de dòlars i protagonitzar una de les sortides a borsa més grans de la història dels Estats Units. Però Altman considera que el moment és inadequat. En una entrevista amb Fortune, ha sostingut que les preocupacions actuals sobre seguretat fan desaconsellable introduir ara la pressió addicional que comporta convertir-se en una companyia cotitzada, sotmesa permanentment a les expectatives dels accionistes, els analistes i els mercats.
L’ajornament adquireix encara més rellevància perquè es produeix en una setmana en què el debat sobre els riscos de la IA ha fet un salt qualitatiu. Dario Amodei, conseller delegat d’Anthropic, ha demanat explícitament reduir el ritme a què augmenta la capacitat dels models; Elon Musk ha avalat el seu diagnòstic; Demis Hassabis, responsable de Google DeepMind, considera que aquesta és la direcció correcta, i el mateix Altman ha reconegut que OpenAI està disposada a alentir el desenvolupament si les garanties de seguretat no poden seguir el ritme de les capacitats.
Una sortida a borsa que Wall Street donava gairebé per feta
L’estrena borsària d’OpenAI feia mesos que es configurava com un dels grans esdeveniments financers del 2026. L’expansió de ChatGPT, el creixement del negoci empresarial, els acords multimilionaris d’infraestructura i la cursa per construir models cada vegada més potents havien convertit la companyia en el candidat natural per protagonitzar una OPV històrica. Les estimacions situaven la possible valoració d’OpenAI per sobre del bilió de dòlars, una xifra que l’hauria col·locat entre les empreses tecnològiques més valuoses del planeta des del mateix moment de començar a cotitzar.
L’atractiu per a Wall Street era evident: poques companyies privades concentren simultàniament una marca global, una posició central en una tecnologia estratègica, un creixement accelerat i la possibilitat de convertir-se en una de les infraestructures essencials de l’economia digital de la pròxima dècada. Però aquesta mateixa dimensió introdueix una tensió fonamental. Una empresa privada pot acceptar retards, limitar un llançament o augmentar dràsticament la despesa en seguretat sense haver d’explicar immediatament cada decisió a milions d’accionistes. Una companyia cotitzada viu sota un sistema diferent d’incentius, marcat pels resultats trimestrals, els marges, les previsions de creixement i la reacció instantània dels mercats.
Aquest és el conflicte que apareix al darrere de la decisió d’OpenAI. Sortir a borsa no aporta únicament capital: introdueix una nova estructura de pressió. Fer-ho precisament quan la companyia comença a plantejar-se si ha d’alentir determinats avenços resulta difícil de conciliar amb la lògica de creixement que Wall Street acostuma a exigir a les grans tecnològiques.
Altman: el risc no es pot tractar com una aposta financera
Les declaracions de Sam Altman són especialment cridaneres perquè vinculen directament el calendari borsari amb el debat sobre els riscos extrems de la IA. Preguntat per les estimacions que situen al voltant del 10% la possibilitat que una futura intel·ligència artificial descontrolada pugui provocar una catàstrofe existencial, Altman no ha volgut avalar una xifra concreta, però sí que ha rebutjat la idea d’acceptar un risc d’aquest ordre de magnitud.
El seu argument és que discutir si la probabilitat real és del 10%, del 8% o del 6% pot ser secundari quan el dany potencial és extraordinàriament gran. La responsabilitat de les empreses i dels governs, sosté, consisteix a actuar abans de disposar d’una certesa matemàtica sobre l’amenaça. La posició suposa un canvi de to important perquè, durant anys, bona part de Silicon Valley ha defensat que els riscos de la IA s’havien de gestionar sense frenar un desenvolupament considerat essencial per mantenir el lideratge tecnològic. Ara alguns dels mateixos dirigents que han alimentat aquesta cursa admeten públicament que existeix un nivell d’incertesa que no es pot resoldre simplement accelerant encara més.
Altman ha arribat fins i tot a afirmar que estaria disposat a enfrontar-se als inversors si arribés a la conclusió que un determinat avenç no es pot desenvolupar de manera segura. Aquesta declaració adquireix un significat especialment concret quan OpenAI ajorna la sortida a borsa. Mentre continuï sent privada, la direcció conserva molt més marge per adoptar una decisió d’aquesta mena sense haver d’afrontar immediatament les exigències pròpies dels mercats públics.
OpenAI no necessita ara mateix els diners de la borsa
Hi ha un altre factor que explica per què la companyia es pot permetre ajornar l’OPV: OpenAI disposa d’una capacitat de finançament privat excepcional. La companyia ha recaptat durant el 2026 més de 100.000 milions de dòlars en finançament privat, cosa que redueix enormement la necessitat tradicional d’acudir a borsa per aconseguir capital.
En altres paraules, OpenAI pot ajornar l’estrena sense renunciar a finançar la cursa d’infraestructures que exigeix la IA avançada. L’entrenament de models, els centres de dades, els xips i l’energia necessària per operar aquests sistemes requereixen inversions d’una dimensió que fa pocs anys haurien obligat gairebé necessàriament una empresa tecnològica a cotitzar. L’enorme disponibilitat de capital privat ha canviat aquesta equació.
La conseqüència és paradoxal. OpenAI necessita quantitats extraordinàries de diners, però les pot aconseguir sense exposar-se encara a les regles del mercat públic. Això li concedeix una cosa que probablement valora fins i tot més que el capital addicional: temps i marge de maniobra. La mateixa Sarah Friar, directora financera d’OpenAI, ja havia comunicat internament que la companyia no veia necessari cotitzar el 2026, però les declaracions actuals d’Altman introdueixen un element nou: la seguretat apareix per primera vegada com una raó explícita per justificar públicament l’ajornament.
La pressió dels mercats importa quan una empresa vol frenar
La qüestió no és menor perquè una companyia cotitzada està sotmesa a una estructura d’incentius molt més rígida que una empresa privada. Això no significa que una companyia pública no pugui invertir en seguretat o retardar productes, però qualsevol decisió que redueixi creixement, ingressos o avantatge competitiu tendeix a ser examinada immediatament pels inversors i els analistes.
OpenAI es troba justament davant de decisions que poden afectar aquestes tres variables. La companyia ha reconegut que pot ser necessari retardar llançaments, restringir capacitats o reforçar les avaluacions abans de posar nous sistemes en mans del públic. Quan els models comencen a mostrar capacitats especialment avançades en programació, ciberseguretat, ús d’eines o autonomia, la diferència entre llançar-los immediatament o sotmetre’ls durant mesos a noves proves pot tenir conseqüències comercials importants.
Aquest procediment resulta més fàcil en una companyia que pot assumir un retard sense haver d’explicar immediatament l’impacte en les previsions del trimestre següent. La paradoxa és evident: com més poderosos esdevenen els models, més temps pot necessitar l’empresa per assegurar-se que els pot desplegar amb garanties, però la competència amb Anthropic, Google, xAI o Meta premia precisament qui aconsegueix arribar abans al mercat.
Quan la mateixa IA accelera el desenvolupament de la IA
La preocupació s’amplifica perquè OpenAI està entrant en una fase en què els seus mateixos sistemes contribueixen cada vegada més a desenvolupar la següent generació de models. La IA ja participa en l’escriptura de codi, el disseny d’experiments, la detecció d’errors, l’optimització d’infraestructures i diverses tasques relacionades amb la recerca que fins fa poc depenien exclusivament dels investigadors humans.
Aquesta capacitat altera la velocitat tradicional de la indústria. Si els models ajuden a escriure codi, dissenyar experiments, provar arquitectures, optimitzar entrenaments i localitzar errors, cada nova generació pot contribuir a produir la següent més ràpidament. És la lògica que en el sector es descriu com a automillora recursiva, encara que això no impliqui que una IA pugui redissenyar-se completament sense intervenció humana.
El problema és que l’acceleració tecnològica pot superar la capacitat institucional per analitzar-ne les conseqüències. Desenvolupar un model més potent pot necessitar mesos, mentre que dissenyar estàndards reguladors, aprovar legislació, crear organismes de supervisió o assolir acords internacionals pot requerir anys. Per això la qüestió del temps s’ha convertit en el centre del debat: si augmentar les capacitats necessita cada vegada menys temps mentre garantir-ne la seguretat continua requerint aproximadament el mateix, la distància entre tots dos processos augmenta.
Els agents canvien la naturalesa del risc
La decisió sobre la borsa tampoc no es pot separar del salt dels models conversacionals cap als agents autònoms. Els sistemes més avançats ja no es limiten a generar text, imatges o codi, sinó que poden utilitzar eines, navegar per internet, operar amb ordinadors, executar programes i encadenar accions durant períodes prolongats.
Aquesta evolució modifica la naturalesa del problema. Un xatbot convencional pot equivocar-se en una resposta. Un agent connectat a eines pot executar codi, accedir a serveis externs o completar accions amb conseqüències reals. Per això el concepte de seguretat també canvia: ja no consisteix únicament a evitar que un model produeixi informació falsa o perjudicial, sinó a impedir que un sistema amb capacitat operativa executi accions no desitjades.
A mesura que els agents augmenten la seva autonomia, els laboratoris han de resoldre una pregunta cada vegada més difícil: quines accions pot executar directament el sistema i quines han de continuar necessitant autorització humana. Aquesta frontera és especialment delicada en àmbits com la ciberseguretat, les finances, la biologia o l’accés a infraestructures crítiques.
De l’autoregulació a les auditories independents
En aquest context, OpenAI s’ha sumat també a una proposta que fa només uns mesos hauria semblat difícil: permetre que avaluadors externs disposin d’un nivell d’accés semblant al dels seus propis empleats per examinar la seguretat dels models. La idea procedeix d’Anthropic. Dario Amodei ha proposat obrir permanentment les grans companyies a auditors independents capaços d’observar no només el producte acabat, sinó també el procés de desenvolupament, els experiments interns, els resultats de seguretat i els possibles incidents.
Altman ha qualificat aquesta iniciativa d’excel·lent i ha promès que OpenAI adoptarà un mecanisme semblant. La decisió implica reconèixer que la confiança ja no pot dependre únicament del fet que cada empresa certifiqui els seus propis sistemes. És un canvi significatiu: la indústria que durant anys ha defensat que podia autoregular-se comença a acceptar que el laboratori que construeix un model no hauria de ser també l’únic àrbitre de la seva seguretat.
Aquest canvi té una relació directa amb la qüestió borsària. Una empresa sotmesa a supervisió externa pot haver d’acceptar que un auditor recomani ajornar un producte, restringir una capacitat o repetir proves abans del llançament. Si al mateix temps està sotmesa a una enorme pressió per complir expectatives trimestrals, apareix un conflicte d’incentius que OpenAI prefereix, almenys de moment, no afegir a una situació ja prou complexa.
L’ajornament borsari també protegeix capacitat de decisió
Posposar la sortida a borsa es pot interpretar, per tant, com una decisió de governança. Mantenir OpenAI com una empresa privada permet conservar un grau d’autonomia que podria resultar decisiu durant aquesta fase. Una OPV no elimina el control dels fundadors o directius, especialment si l’estructura accionarial està dissenyada per preservar-lo, però transforma inevitablement la relació de l’empresa amb els mercats. Les decisions passen a ser avaluades en temps real en termes de capitalització, beneficis i creixement esperat.
Si OpenAI vol mantenir la possibilitat real d’alentir el desenvolupament d’un model, limitar una capacitat rendible o dedicar quantitats extraordinàries de diners a avaluacions de seguretat sense retorn immediat, fer-ho abans de cotitzar ofereix més flexibilitat. Altman sembla intentar evitar una contradicció: prometre als mercats una trajectòria de creixement extraordinària i, simultàniament, advertir que pot ser necessari frenar voluntàriament la tecnologia que sosté aquest creixement.
Aquesta és probablement una de les claus menys visibles de l’ajornament. OpenAI no només guanya temps abans d’entrar a Wall Street, sinó que preserva durant més temps la capacitat de prendre decisions que podrien semblar irracionals des d’una perspectiva estrictament financera però justificables des del punt de vista de la seguretat.
Anthropic fa justament el contrari
L’estratègia d’OpenAI resulta encara més interessant quan es compara amb la d’Anthropic. La companyia dirigida per Dario Amodei també ha demanat alentir el desenvolupament de la IA i està introduint mesures més exigents de supervisió, però al mateix temps prepara la seva pròpia sortida a borsa. Anthropic ha contractat assessors i bancs d’inversió i aspira a una valoració que podria acostar-se als dos bilions de dòlars.
Això crea una paradoxa evident. La companyia el conseller delegat de la qual ha formulat la crida més explícita a reduir el ritme pot convertir-se precisament en la primera gran desenvolupadora de models de frontera sotmesa a les exigències del mercat públic. La comparació entre totes dues empreses serà especialment reveladora si Anthropic cotitza i OpenAI continua sent privada, perquè el sector disposarà de dos models diferents per comprovar com afecten els incentius financers les decisions sobre seguretat, velocitat de desenvolupament i llançament de productes.
També permetrà comprovar fins a quin punt és possible defensar simultàniament la necessitat d’alentir la carrera i prometre als inversors un creixement extraordinari. Les dues coses no són necessàriament incompatibles, però generen una tensió que serà difícil d’ignorar quan les decisions de seguretat tinguin conseqüències directes sobre ingressos i valoració.
Una febre financera construïda al voltant de la IA
L’ajornament arriba, a més, en un moment d’enorme eufòria inversora. El creixement de la intel·ligència artificial ha elevat les valoracions de fabricants de xips, proveïdors de núvol, empreses energètiques i companyies capaces de vendre infraestructura per als centres de dades. Nvidia s’ha convertit en un dels principals símbols d’aquest cicle, però el fenomen abraça també TSMC, Microsoft, Amazon, Alphabet, Meta i una llarga cadena d’empreses relacionades amb la capacitat de càlcul.
Les estimacions situen per sobre dels cinc bilions de dòlars la inversió agregada en infraestructura d’IA entre el 2025 i el 2030. L’escala recorda altres grans cicles tecnològics, des de l’expansió ferroviària del segle XIX fins a l’auge d’internet a finals del XX. En tots aquests processos, les expectatives sobre el futur van mobilitzar quantitats extraordinàries de capital abans que quedés clar quines empreses acabarien capturant realment el valor creat.
OpenAI es troba al centre d’aquesta expectativa. La seva possible OPV hauria permès als inversors adquirir directament una participació en una de les companyies que millor representa la promesa econòmica de la IA generativa. Retardar-la introdueix una nota de prudència en un mercat acostumat a valorar gairebé exclusivament les possibilitats de creixement.
La seguretat entra en el càlcul borsari
La conseqüència més nova de la decisió potser és precisament aquesta: el risc tecnològic comença a modificar decisions financeres de primer nivell. Durant els últims anys, les advertències sobre els perills de la intel·ligència artificial han conviscut amb una cursa empresarial gairebé sense fre. Les empreses podien parlar d’alineament, seguretat o risc existencial mentre augmentaven simultàniament les inversions i llançaven models més capaços cada pocs mesos.
La decisió de retardar una OPV potencialment històrica representa una cosa diferent. La preocupació deixa d’estar confinada als documents tècnics, les declaracions públiques o els departaments interns de seguretat i comença a tenir conseqüències econòmiques concretes. OpenAI renuncia, almenys temporalment, a una operació que hauria augmentat la seva visibilitat financera, ampliat la base accionarial i proporcionat liquiditat als treballadors i inversors que fa anys que esperen monetitzar les seves participacions.
Això no significa que l’empresa estigui sacrificant el negoci per la seguretat. Disposa de prou capital privat i es pot permetre esperar. Però el fet que consideri contraproduent afegir ara pressió borsària és un senyal rellevant sobre com interpreta l’etapa tecnològica en què es troba.
La gran contradicció d’OpenAI
La companyia continua, tanmateix, atrapada en una contradicció difícil de resoldre. Per mantenir el lideratge necessita continuar desenvolupant models cada vegada més potents. Per finançar-los necessita quantitats creixents de capital. Però com més avançats són aquests models, més augmenten els riscos potencials i més raonable sembla introduir controls que poden reduir la velocitat de creixement.
OpenAI ha de ser prou agressiva per competir amb Anthropic, Google, Meta i xAI i, al mateix temps, prou prudent per complir la promesa de desenvolupar intel·ligència artificial avançada de manera segura. Aquest equilibri sempre ha estat present en la companyia, però ara comença a afectar decisions estructurals que van molt més enllà del calendari de llançament d’un model.
Ajornar la sortida a borsa fins al 2027 li pot proporcionar uns mesos addicionals de marge, però no resol la tensió. Tard o d’hora haurà de demostrar si la prioritat declarada de la seguretat es manté quan entri en conflicte directe amb la competència, els ingressos o les expectatives dels inversors.
Wall Street haurà d’aprendre a valorar també el fre
Si les empreses d’IA acaben cotitzant, els mercats s’hauran d’acostumar a una lògica poc habitual. Durant dècades, els inversors han premiat la capacitat de les tecnològiques per llançar més productes, créixer més de pressa i conquerir mercats abans que els competidors. Amb la IA avançada pot aparèixer una situació diferent: que la decisió responsable sigui precisament no llançar encara un producte que ja està tècnicament preparat.
Això obligaria a valorar positivament una cosa que normalment s’interpreta com una feblesa: el retard. Una companyia podria anunciar que ha frenat un model durant sis mesos perquè no considera suficients les seves salvaguardes. Des d’una perspectiva de seguretat seria una bona notícia; des d’una lògica borsària convencional podria interpretar-se com una pèrdua d’avantatge competitiu.
Aquest conflicte d’incentius explica per què la decisió d’OpenAI transcendeix el seu propi calendari financer. La qüestió no és només quan cotitzarà ChatGPT a Wall Street a través de la seva empresa matriu, sinó si els mercats seran capaços d’acceptar que en una tecnologia potencialment transformadora la prudència pot tenir valor econòmic encara que, a curt termini, redueixi els ingressos.
L’examen de debò arribarà quan frenar costi diners
Ara com ara, ajornar l’OPV té un cost assumible. OpenAI disposa de finançament abundant, la seva valoració continua sent extraordinària i la demanda dels seus productes es manté elevada. És relativament fàcil defensar la prudència quan la companyia no necessita urgentment accedir al mercat.
La prova real arribarà quan una decisió de seguretat tingui un impacte econòmic immediat. Si OpenAI desenvolupa un model extraordinàriament potent però considera que no el pot desplegar amb prou garanties, acceptarà retardar-lo si Google o Anthropic tenen preparat un competidor? Mantindrà la mateixa posició si això implica perdre milers de milions de dòlars d’ingressos o un avantatge tecnològic estratègic? I, quan finalment cotitzi, podrà defensar aquesta decisió davant d’uns accionistes que hauran invertit precisament perquè esperen que lideri la cursa de la IA?
Altman sosté que la seguretat ha d’estar per sobre de l’ego o l’afany de lucre. La decisió de no sortir a borsa el 2026 no demostra encara que OpenAI sigui capaç de mantenir aquest principi en una situació límit, però sí que reforça la idea que la companyia vol conservar marge per prendre aquesta mena de decisions abans de sotmetre’s a una estructura financera molt menys tolerant amb la incertesa.
L’ajornament de l’OPV pot semblar, en aparença, una notícia de Wall Street. En realitat, apunta a una qüestió molt més profunda: qui ha de decidir la velocitat a què avança una tecnologia quan els mateixos desenvolupadors reconeixen que no comprenen completament tots els riscos que pot generar. OpenAI ha decidit que el 2026 no és l’any adequat per afegir a aquesta equació la pressió de milions d’accionistes.
La companyia continua necessitant capital, continua competint feroçment i continua construint sistemes més potents. Però, almenys per ara, Sam Altman sembla voler preservar una cosa que una empresa cotitzada té en menor mesura: la possibilitat d’aixecar el peu de l’accelerador sense haver de mirar immediatament la cotització. La veritable credibilitat d’aquesta aposta, però, no es mesurarà pel dia que OpenAI decideixi entrar a Wall Street, sinó pel dia que renunciar a accelerar tingui un cost real.
