Donald Trump rebutja la petició dels principals dirigents d’Anthropic, OpenAI, Google DeepMind i xAI per reduir el ritme de desenvolupament de la intel·ligència artificial perquè considera que els Estats Units no poden córrer el risc de cedir a la Xina l’actual avantatge tecnològic.
La sorprenent coincidència entre quatre dels homes més poderosos de la intel·ligència artificial ha trigat poc a topar amb la Casa Blanca. Dario Amodei, Sam Altman, Elon Musk i Demis Hassabis han demanat, amb diferents matisos, reduir el ritme a què augmenten les capacitats dels models més avançats i reforçar els controls externs sobre els laboratoris que els desenvolupen. El president dels Estats Units, Donald Trump, ha respost rebutjant la premissa fonamental d’aquest plantejament: per a ell, el perill de frenar i permetre que la Xina atrapi els Estats Units és més immediat que els escenaris catastròfics que comencen a preocupar fins i tot els responsables de les principals companyies d’IA.
Trump va exposar la seva posició aquest diumenge durant el viatge a Irlanda. Després d’assistir a l’Irish Open al seu complex de Doonbeg, el president nord-americà va admetre davant dels periodistes que es poden establir algunes salvaguardes sobre la intel·ligència artificial, però va acusar els qui plantegen els escenaris més greus d’exagerar amenaces que, segons ell, probablement no arribaran a materialitzar-se. El seu argument va desembocar en una frase que resumeix tota una doctrina geopolítica: «Qui guanyi la IA, guanya».
L’afirmació converteix el debat sobre la seguretat de la intel·ligència artificial en una cosa força més àmplia que una discussió tècnica sobre models, agents autònoms o alineament. Per a Trump, la IA és fonamentalment una cursa estratègica entre els Estats Units i la Xina, i qualsevol regulació s’ha d’analitzar primer per les conseqüències que pot tenir sobre aquesta competició. Si Washington obliga les seves empreses a avançar més lentament mentre Pequín manté l’accelerador, els Estats Units poden perdre un avantatge que la Casa Blanca considera decisiu per al seu poder econòmic, tecnològic i militar.
Silicon Valley demana frenar i Trump manté l’accelerador
El xoc resulta especialment significatiu pel moment en què es produeix. Tot just vint-i-quatre hores abans, Dario Amodei havia publicat un extens assaig, We Must Pace the Frontier, en què reclama reduir deliberadament la velocitat a què augmenten les capacitats dels models de frontera. El seu argument és que la IA progressa tan ràpidament que existeix el risc que les capacitats tècniques avancin més de pressa que els mecanismes disponibles per comprendre-les, avaluar-les i mantenir-les sota control.
Amodei proposa una estratègia gradual que comença amb auditories externes permanents dins dels grans laboratoris d’intel·ligència artificial. Anthropic s’ha compromès a permetre que avaluadors independents tinguin un nivell d’accés comparable al dels seus mateixos empleats per examinar els sistemes durant l’entrenament, comprovar el compliment de les mesures de seguretat, estudiar possibles incidents i analitzar el comportament dels models abans que arribin al públic.
Sam Altman ha avalat la iniciativa i ha anunciat que OpenAI està disposada a adoptar un mecanisme semblant. Elon Musk s’ha sumat al diagnòstic d’Amodei amb un lacònic però inequívoc «Dario té raó». Demis Hassabis, màxim responsable de Google DeepMind i científic en cap d’Alphabet, considera també que Amodei assenyala «el camí correcte», tot i advertir que els detalls encara necessiten molta feina.
Que Anthropic, OpenAI, xAI i Google DeepMind coincideixin en una qüestió d’aquesta naturalesa és excepcional. Són competidors directes, els seus dirigents han mantingut discrepàncies profundes i alguns acumulen anys d’enfrontaments empresarials i personals. Precisament per això, la coincidència ha donat una dimensió nova als advertiments sobre seguretat: ja no són únicament veus externes a la indústria les que reclamen prudència, sinó alguns dels responsables de les organitzacions que construeixen els sistemes més avançats. Trump ha decidit situar-se a l’altra banda del debat.
«Qui guanyi la IA, guanya»
La frase pronunciada pel president a Irlanda sintetitza una visió de la intel·ligència artificial que fa temps que guanya pes a Washington. La IA no és només una nova indústria o una eina capaç d’augmentar la productivitat, sinó una tecnologia de propòsit general amb implicacions per a la ciència, l’economia, la defensa, els serveis d’intel·ligència, la ciberseguretat i l’autonomia militar. En aquesta lògica, liderar la intel·ligència artificial pot equivaler a disposar d’un avantatge estratègic comparable al que van proporcionar altres tecnologies fonamentals en moments anteriors de la història.
Trump considera que els Estats Units porten actualment avantatge sobre la Xina i el vol conservar. D’aquí que observi amb desconfiança qualsevol proposta que pugui alentir unilateralment els laboratoris nord-americans. El seu raonament té una lògica competitiva senzilla: fins i tot si els advertiments d’Amodei, Altman o Hassabis són raonables, frenar només funciona si el principal adversari accepta fer el mateix.
Aquí apareix un dels grans problemes de qualsevol proposta per reduir la velocitat de la IA. OpenAI, Anthropic, Google o xAI es poden coordinar entre elles, i fins i tot acceptar normes federals comunes, però una pausa limitada als Estats Units podria alterar l’equilibri internacional si els laboratoris xinesos continuen desenvolupant sistemes més potents. Trump interpreta precisament aquest escenari com un risc estratègic inacceptable.
Dos riscos enfrontats
El debat es pot resumir com un enfrontament entre dues concepcions del risc. Per a Amodei i els qui comparteixen els seus advertiments, el principal perill consisteix que les capacitats de la intel·ligència artificial augmentin tan ràpidament que els sistemes es tornin difícils de supervisar abans de disposar de mecanismes adequats per controlar-los. Per a Trump, el risc més immediat és que els Estats Units s’imposin restriccions que la Xina no comparteixi i perdin així la cursa tecnològica més important d’aquest segle.
Totes dues preocupacions poden ser simultàniament certes, i aquí rau precisament la dificultat. Si els laboratoris nord-americans acceleren per mantenir l’avantatge davant de la Xina, poden augmentar els riscos tecnològics. Si desacceleren unilateralment per reduir aquests riscos, poden perdre avantatge estratègic. La solució teòrica seria un acord internacional verificable, però aconseguir-lo suposa traslladar a la IA alguns dels problemes de coordinació més difícils de la geopolítica contemporània.
Amodei és conscient d’aquesta contradicció. La seva proposta no planteja simplement que les companyies nord-americanes aturin el desenvolupament mentre la Xina continua avançant, sinó un procés gradual que començaria amb compromisos dins dels països democràtics, seguiria amb mecanismes de coordinació entre les grans empreses i acabaria buscant acords internacionals capaços d’incloure Pequín. Precisament aquesta última etapa és la més difícil.
El fantasma de l’automillora recursiva
La urgència d’Amodei parteix d’un fenomen que considera cada vegada més proper: que la mateixa intel·ligència artificial acceleri el desenvolupament de la següent generació d’intel·ligència artificial. Els models ja escriuen codi, fan experiments, busquen errors, optimitzen sistemes i col·laboren en tasques de recerca que abans depenien exclusivament d’enginyers i científics humans.
Si aquesta contribució continua augmentant, cada generació podria ajudar a construir la següent amb més rapidesa. És el que es coneix com a automillora recursiva, encara que els sistemes actuals estiguin lluny d’una IA capaç de redissenyar-se completament sense intervenció humana. La preocupació no exigeix que aquest escenari extrem ja existeixi; n’hi ha prou que una part creixent de la feina d’investigació es pugui automatitzar perquè el cicle de desenvolupament s’escurci.
La conseqüència és que els intervals entre generacions es podrien reduir mentre els temps necessaris per estudiar-ne la seguretat, aprovar lleis o negociar acords internacionals es mantenen pràcticament inalterats. La tecnologia podria avançar en mesos mentre les institucions continuen funcionant en anys. Trump, però, qüestiona que els escenaris més alarmistes s’hagin de convertir en la base de la política nord-americana. Durant les declaracions a Irlanda va parlar de «forces molt negatives» que plantegen situacions que, segons ell, no passaran. Tot i admetre que es poden establir salvaguardes, la seva prioritat continua sent mantenir la capacitat de les empreses nord-americanes per competir.
Els avisos ja arriben des de dins
La confrontació política es produeix després d’una setmana especialment convulsa per a la indústria. Jacob Coxon, investigador que havia treballat tant a OpenAI com a Anthropic, va abandonar aquesta última companyia denunciant que els principals laboratoris estan avançant cap a sistemes extremadament potents sense actuar, al seu parer, amb prou responsabilitat.
Coxon va sostenir públicament que moltes persones que treballen directament en el desenvolupament d’aquests sistemes creuen sincerament que una IA futura podria arribar a provocar una catàstrofe existencial abans d’acabar la dècada. Evan Hubinger, investigador d’alineament d’Anthropic, va avalar part de les seves preocupacions i va situar personalment per sobre del 10% la possibilitat que una futura superintel·ligència pugui acabar provocant l’extinció humana en aquest horitzó temporal.
Aquestes xifres no constitueixen cap consens científic i s’han de tractar com a estimacions personals sobre escenaris extraordinàriament incerts. Però tenen rellevància política perquè provenen de persones que han treballat directament en alguns dels laboratoris més avançats. Els advertiments sobre el risc de la IA ja no arriben únicament d’acadèmics, activistes o crítics externs, sinó des de l’interior de les mateixes organitzacions que desenvolupen la tecnologia. Trump qüestiona precisament que aquest tipus d’escenaris hipotètics hagin de condicionar l’estratègia nacional dels Estats Units.
El Congrés comença a moure’s pel seu compte
La posició de la Casa Blanca tampoc no significa que tot Washington comparteixi el mateix diagnòstic. El debat sobre els riscos de la intel·ligència artificial està generant moviments bipartidistes al Congrés, especialment després de diversos incidents relacionats amb agents autònoms.
Els congressistes Josh Gottheimer, demòcrata de Nova Jersey, i Mike Lawler, republicà de Nova York, han presentat la Stop Rogue AI Act, una proposta destinada a establir estàndards federals per detectar i controlar agents d’IA que operin dins de xarxes empresarials o governamentals.
La proposta encarregaria a l’Institut Nacional d’Estàndards i Tecnologia, el NIST, el desenvolupament de normes, directrius i bones pràctiques per desplegar agents d’intel·ligència artificial de manera segura. Entre altres qüestions, els sistemes haurien de permetre identificar els agents actius, verificar quines accions fan i mantenir registres resistents a manipulacions que permetin reconstruir-ne el comportament.
L’origen immediat d’aquesta preocupació són incidents en què agents experimentals han fet accions no autoritzades o difícils de rastrejar. La qüestió canvia radicalment quan la IA deixa de limitar-se a generar una resposta i obté accés a eines, navegadors, terminals, xarxes empresarials o sistemes externs. L’error deixa de ser exclusivament informatiu i es pot convertir en una acció amb conseqüències reals.
La proposta de Gottheimer i Lawler demostra, a més, que la regulació de la IA no segueix una divisió partidista senzilla. Hi ha republicans preocupats per l’autonomia dels agents i demòcrates partidaris de mantenir el lideratge nord-americà davant de la Xina. La discussió travessa les línies tradicionals de Washington perquè afecta simultàniament seguretat nacional, economia, drets individuals, indústria i geopolítica.
David Sacks qüestiona els mateixos empresaris
La resposta més interessant des de l’entorn de Trump ha arribat de David Sacks, antic responsable d’IA de la Casa Blanca i actual copresident del Consell d’Assessors del President en Ciència i Tecnologia. Sacks ha qüestionat la lògica que els responsables de les principals empreses demanin al Govern que redueixi el ritme d’una indústria que ells mateixos controlen.
El seu argument conté una objecció difícil d’ignorar: si Amodei, Altman, Musk o Hassabis consideren que estan desenvolupant la tecnologia massa de pressa, les seves pròpies companyies tenen capacitat per reduir voluntàriament la velocitat. No necessiten esperar una ordre de Washington per dedicar més temps a proves de seguretat o ajornar el llançament d’un model.
Però aquest raonament també té una limitació evident. El problema que els dirigents tecnològics descriuen és precisament que cap companyia no vol desaccelerar unilateralment mentre les altres continuen avançant. Un laboratori que freni pot perdre investigadors, clients, capital, contractes i posició estratègica. És el mateix dilema que Trump trasllada al terreny internacional: Anthropic no vol frenar si OpenAI continua; OpenAI no vol frenar si Google continua; i els Estats Units no volen frenar si la Xina continua. Cada actor pot considerar desitjable una velocitat col·lectiva inferior mentre individualment manté incentius per accelerar.
El gran problema és qui frena primer
Aquesta estructura converteix la cursa de la IA en un problema clàssic d’acció col·lectiva. El resultat òptim per a tots pot ser avançar amb més prudència, però l’incentiu individual de cada participant consisteix a continuar accelerant per evitar que un altre aconsegueixi avantatge. Precisament per això Amodei proposa compromisos verificables i auditories externes. Una promesa empresarial no és suficient si els competidors sospiten que una altra companyia la pot incomplir. Perquè una desacceleració funcioni, cada participant necessita garanties que els altres també respecten els límits.
Traslladat a les relacions entre els Estats Units i la Xina, el problema es multiplica. Un acord internacional hauria de definir quines capacitats es limiten, com es mesura el progrés, quins sistemes s’han de notificar, qui els pot inspeccionar i què passa si una potència sospita que l’altra està desenvolupant clandestinament models més avançats.
La comparació amb el control d’armament durant la Guerra Freda apareix inevitablement, tot i que la IA presenta un problema addicional. Un model es pot desenvolupar dins d’un centre de dades i copiar digitalment, mentre que un arsenal nuclear necessita infraestructures físiques molt més visibles. Verificar un acord sobre intel·ligència artificial pot acabar sent molt més difícil que comptar míssils o caps nuclears.
La política industrial de Trump apunta en la direcció contrària
La posició del president és coherent amb una política nord-americana que considera la infraestructura d’intel·ligència artificial una qüestió estratègica. Els Estats Units necessiten centres de dades, xips avançats, energia i capital per mantenir el lideratge, i l’Administració Trump ha avalat l’expansió d’aquesta infraestructura malgrat la creixent resistència local.
Els enormes centres de dades estan començant a convertir-se en un assumpte polític en nombroses comunitats nord-americanes. La construcció exigeix quantitats extraordinàries d’electricitat i, en alguns casos, aigua per a la refrigeració, mentre els ciutadans temen que l’expansió d’aquestes instal·lacions repercuteixi en les tarifes energètiques, els recursos hídrics o el territori.
El debat sobre la IA deixa així de ser una discussió abstracta entre investigadors i arriba directament als votants. Els centres de dades ocupen sòl, necessiten noves línies elèctriques, competeixen per recursos i transformen economies locals. La promesa que els Estats Units han de guanyar la cursa tecnològica comença a tenir costos visibles. Trump, però, manté el suport a aquesta expansió perquè la seva Administració considera que disposar de prou capacitat informàtica forma part de la infraestructura estratègica necessària per competir amb la Xina.
La seguretat entra en campanya electoral
La intel·ligència artificial s’està convertint, a més, en una qüestió electoral als Estats Units. El debat coincideix amb la campanya de les eleccions legislatives del novembre del 2026 i combina preocupacions molt diferents: pèrdua de llocs de treball, automatització, preus de l’electricitat, construcció de centres de dades, desinformació, agents autònoms, ciberseguretat i competència amb la Xina.
Això dificulta extraordinàriament qualsevol discussió serena sobre regulació. Per a una part de l’electorat, l’amenaça més visible pot ser que un centre de dades augmenti el consum elèctric de la seva regió; per a una altra, que l’automatització destrueixi llocs de treball; per als experts en seguretat, que agents autònoms accedeixin a infraestructures crítiques; per al Pentàgon, que la Xina obtingui un avantatge militar; per als laboratoris, que una regulació mal dissenyada en limiti la competitivitat; i per als qui estudien riscos extrems, que sistemes futurs assoleixin capacitats que ja no es puguin controlar.
Totes aquestes preocupacions competeixen ara dins d’una mateixa paraula: IA. Aquesta acumulació converteix la política sobre intel·ligència artificial en una de les qüestions més difícils de gestionar perquè les respostes que poden reduir un risc poden augmentar-ne un altre.
Trump trenca el consens de Silicon Valley
La paradoxa política és notable. Durant anys, els dirigents de les grans companyies tecnològiques van ser acusats de resistir-se a la regulació mentre els governs reclamaven més controls. El setembre del 2026 comença a aparèixer la situació inversa: alguns dels empresaris que desenvolupen els models més potents demanen mecanismes per reduir la velocitat mentre el president dels Estats Units els respon que no vol córrer el risc de frenar.
Això no significa que Silicon Valley s’hagi convertit sobtadament en partidari d’una regulació estricta. Amodei, Altman, Musk i Hassabis no defensen necessàriament les mateixes normes ni comparteixen el mateix diagnòstic sobre cada risc. Tampoc no han anunciat que aturaran unilateralment els seus laboratoris. El que és significatiu és que tots quatre reconeixen que la velocitat s’ha convertit en si mateixa en una variable que s’ha de gestionar.
Trump rebutja aquesta conclusió com a fonament de la política nacional. Pot acceptar «guardarraïls», però no una estratègia que comprometi l’avantatge nord-americà. El seu plantejament situa la seguretat de la IA sota una condició prèvia: qualsevol control és acceptable sempre que no redueixi la capacitat dels Estats Units per mantenir-se per davant de la Xina.
Una contradicció que cap empresa no pot resoldre sola
En el fons, la discussió revela que el problema ha deixat de poder resoldre’s únicament dins dels laboratoris. Si OpenAI considera necessari frenar però Anthropic no ho fa, OpenAI perd avantatge. Si totes dues frenen però Google continua, totes dues perden. Si les companyies nord-americanes pacten límits però la Xina no hi participa, Washington tem perdre el lideratge.
El resultat és una escala d’incentius en què cada nivell depèn del següent. Les empreses necessiten coordinació industrial; la indústria necessita regulació nacional, i qualsevol regulació nacional veritablement restrictiva acaba necessitant algun grau de coordinació internacional.
Aquesta és precisament la raó per la qual la resposta de Trump és tan important. El president nord-americà controla una de les peces essencials de qualsevol acord global. Si Washington parteix del principi que alentir significa perdre davant de la Xina, les possibilitats d’un pacte internacional sobre la velocitat del desenvolupament es redueixen considerablement.
Però l’argument contrari també planteja una dificultat. Si els Estats Units i la Xina interpreten qualsevol fre com una oportunitat per a l’adversari, tots dos tenen incentius per continuar accelerant encara que els seus dirigents considerin que el ritme augmenta els riscos. El resultat podria ser una cursa que cap de les dues potències vulgui realment, però que cap de les dues s’atreveixi a abandonar.
La Xina es converteix en la gran justificació per no frenar
Durant anys, la competència amb la Xina ha servit a Washington per justificar inversions en semiconductors, restriccions a l’exportació de xips avançats, construcció de centres de dades i suport a la recerca. Ara es pot convertir també en el principal argument contra una regulació massa restrictiva de la intel·ligència artificial.
La lògica és poderosa políticament perquè transforma una discussió incerta sobre riscos futurs en una qüestió immediata de seguretat nacional. Els escenaris de pèrdua de control són difícils de quantificar. L’existència d’un competidor geopolític és concreta i fàcil d’explicar als votants.
Tanmateix, utilitzar sistemàticament la Xina com a argument per evitar qualsevol desacceleració pot produir exactament la dinàmica que preocupa Amodei: una cursa en què cap dels actors considera segur frenar perquè tem que l’adversari aprofiti l’oportunitat. El dilema recorda altres competicions tecnològiques de la història, però amb una diferència fonamental: en la intel·ligència artificial, els mateixos sistemes que constitueixen l’objecte de la cursa poden contribuir a accelerar la generació següent.
El xoc que definirà la pròxima fase de la IA
La confrontació entre Trump i els dirigents tecnològics revela dues concepcions diferents sobre com gestionar una tecnologia estratègica. Per a la Casa Blanca, l’objectiu prioritari és conservar el lideratge nord-americà i corregir els riscos mitjançant salvaguardes que no comprometin la velocitat. Per a Amodei i els qui han avalat la seva proposta, pot arribar un moment en què les salvaguardes no siguin suficients si les capacitats continuen creixent més ràpidament que la nostra capacitat per comprendre-les.
No hi ha encara una resposta definitiva sobre quin dels dos riscos és més gran. Tampoc no existeix consens científic sobre la probabilitat dels escenaris més extrems que descriuen alguns investigadors. Precisament per això, el debat no s’hauria de reduir a una elecció simplista entre accelerar sense límits o aturar la tecnologia. La pregunta real és quant risc està disposat a assumir els Estats Units per conservar el seu avantatge i quant lideratge estaria disposat a sacrificar per reduir un perill la magnitud del qual encara no pot calcular amb precisió.
La resposta de Trump és, ara com ara, inequívoca. Els Estats Units poden instal·lar proteccions, establir alguns límits i discutir regulacions concretes, però no han de fer res que permeti a la Xina retallar distàncies. Si «qui guanya la IA, guanya», com sosté el president, frenar deixa de ser una decisió tecnològica i es converteix en una possible concessió geopolítica.
Aquí rau la gran contradicció que s’acaba d’obrir a Washington. Els responsables d’Anthropic, OpenAI, Google DeepMind i xAI comencen a advertir que potser la indústria va massa de pressa. El president dels Estats Units els respon que el seu país no es pot permetre anar més lent que la Xina. Entre totes dues posicions es jugarà bona part de la política tecnològica dels pròxims anys, perquè si fins i tot els qui construeixen els sistemes comencen a demanar temps i qui governa la principal potència tecnològica respon que no els el pot concedir, la gran cursa de la IA ja no consisteix únicament a construir la màquina més potent, sinó a decidir qui s’atreveix a frenar primer sense quedar enrere.
