Durant anys vam dissenyar sistemes que sabíem dominar. Eines. Funcions. El que fèiem era més o menys això: definíem tasques, dissenyàvem processos, afegíem interfícies. Tot net, modular, eficient.
Els ‘workflows’ fluïen tal com van ser definits. Sense intenció. Sense memòria. Sense agència. Tan controlables.
I de sobte, un paradigma salvatge apareix: Agentic AI.
No es tracta de noves funcionalitats. Ni de millores d’UX. Apareixen entitats que no només fan tasques: les entenen. Són agents.
La IA agentiva no és una moda
Fa anys que parlem d’IA com si fos una caixa negra que respon coses o un motor predictiu que genera text. Fa curt. La irrupció del que ara anomenem Agentic AI marca el salt de sistemes que reaccionen a entitats que actuen.
La diferència no és semàntica. És política, ontològica i filosòfica.
Una eina s’utilitza.
Un agent actua. Té objectius. Entén el context. Decideix quines eines usar. Memoritza interaccions. Es coordina amb altres. Executa plans complexos. I quan es connecta a sistemes externs, no és una API incrustada: és un actor amb agència en aquesta xarxa.
Nosaltres no usem un agent. Interactuem amb una entitat digital que pot actuar per si mateixa.
Primers estàndards: MCP i A2A
L’abril del 2025, Google llança Agent-to-Agent (A2A): un protocol obert perquè agents de diferents fabricants puguin descobrir-se, parlar-se i delegar-se tasques sense integracions a mida.
Sense estàndards, els agents viuen aïllats. Amb A2A, col·laboren com microserveis cognitius distribuïts.
Avui, una IA de Google no pot parlar amb una IA de Microsoft. Amb A2A, sí.
És com haver inventat el protocol d’internet… però per a IAs.
Uns mesos abans, Anthropic va presentar Model Context Protocol (MCP): una forma estàndard de dotar als agents de context i eines sense programar cada integració des de zero. MCP és el connector universal entre agents, dades i funcions. O com ho diu Anthropic: l’USB dels agents.
A2A no raona. No actua. Només connecta. MCP permet raonar amb context, decidir què fer, quan, amb quina eina i en quin ordre.
Ambdós són oberts, extensibles i complementaris. A2A habilita la xarxa. MCP habilita l’acció. L’arquitectura que ve necessita tots dos.
L’stack agentiu es dispara
L’ecosistema Agentic AI ha crescut de forma explosiva en els darrers dotze mesos. Des de frameworks de codi obert com LangChain, LangGraph, Autogen, Semantic Kernel o CrewAI, fins a SDKs comercials com OpenAI Agents, o plataformes com Watsonx Orchestrate.
Crear agents productius, especialitzats i col·laboratius ja està a l’abast.
Podem dissenyar agents amb memòria, eines, recuperació de documents i execució multistep. Podem orquestrar equips d’agents que es comuniquen entre si. Podem connectar models generatius amb sistemes corporatius complexos.
Tot això és poderós. Però l’ecosistema està encara molt fragmentat.
Cada framework parla el seu propi idioma. Cada plataforma imposa la seva arquitectura.
Per això, els estàndards com MCP i A2A importen: faciliten interoperabilitat, col·laboració i raonament contextualitzat. Són infraestructura per a una nova capa de software.
Els primers agents ja són aquí
SAP, Zoom, Microsoft, Salesforce, ServiceNow, Atlassian, Amazon… tots estan desplegant agents.
Alguns llegeixen correus i creen tasques. Altres consulten bases de dades per resoldre disputes. Programen reunions. Prendran notes. Executen macros. Interactuen amb interfícies gràfiques per moure dades entre sistemes.
Els resultats són reals: Més productivitat. Menys tasques repetitives. Resposta més ràpida.
Però també limitats: Quan surten del domini per al qual van ser dissenyats, els agents actuals col·lapsen.
Els agents actuals són útils, però no fiables
Els agents d’avui no tenen memòria consolidada. Al·lucinen. Fallen al raonar amb profunditat. Es comporten de manera impredictible.
Molts estan hiperespecialitzats: assistent de correu, copilot de codi, revisor de documents. Fora de la seva zona de confort, es perden.
La seva “memòria” sol ser una cerca vectorial primitiva. El seu “raonament”, una cadena textual sense verificació formal. I la seva execució multistep es degrada pas a pas.
Són útils, però encara no són fiables. Especialment si no estan supervisats.
En producció, funcionen millor quan automatitzen tasques repetitives, de baix risc, i hi ha supervisió humana (human in the loop).
Governança, confiança, semàntica
Si volem que els agents escalin sense vigilància constant, no n’hi ha prou amb millors frameworks. Caldrà més:
Protocols d’identitat. Saber qui és un agent, qui el va crear, a què accedeix. Quelcom semblant a un SSL per a entitats cognitives.
Governança. Equips multidisciplinaris que defineixin què pot fer un agent, quan i amb quins permisos.
Semàntica comuna. No podem dependre de llenguatge natural o estructures JSON ambigües. Es necessita un vocabulari funcional i compartit entre agents.
La interoperabilitat tècnica no serveix si no hi ha interoperabilitat semàntica ni confiança social.
En tot cas, benvinguts a l’inici de l’internet agentiu
2025 és el primer any dels agents.
Veurem agents amb memòria real. Agents que aprenen després de desplegar-se. Agents que col·laboren entre si gràcies a A2A. Agents que mouen el ratolí, fan scroll, polsen botons. Que actuen com tu, a la teva pantalla.
I veurem regulacions. Protocols de control. Logs d’acció. Permisos.
Els usuaris —els agents humans— començarem a tractar els agents IA com el que són: entitats amb agència limitada però creixent, que poden executar, i també decidir.
Dissenyar agents ≠ dissenyar eines
Comença a pensar en agents. I aquí ve el més important: cal desaprendre com dissenyem software fins ara.
Una eina fa el que li dius. Quan dissenyes eines, dissenyes processos.
Un agent tria com actuar. No és determinista. És adaptatiu. Dissenyar agents és crear ecologies d’agència distribuïda, on múltiples entitats —humanes i digitals— negocien sentit, decisions, accessos, accions i recursos.
Implica una altra forma de dissenyar, d’interactuar… i de pensar. No és difícil. És diferent.
El software que ve no serà una llista de menús ni una cascada de pantalles. Serà una conversa. Una relació dinàmica, fluida, asimètrica. Entre humans i entitats digitals que no només ens escolten: ens responen des del seu lloc en el sistema.
Si et sembla que tot això sona llunyà, potser és perquè continuem pensant en termes del que podem fer avui amb el nostre primer agent maldestre i obedient. Això va de pensar més enllà: en la següent era d’internet.
Una era on els agents executen. Coordinen. Col·laboren. Competeixen. Aprenen. Muten. I ho fan entre ells. I amb nosaltres.
Com més aviat deixem de dissenyar eines, millor dissenyarem entitats que pensin.
El software deixa de ser una eina amb interfície per ser un interlocutor amb agència.
Benvinguts a l’era en què dissenyem entitats que executen i decideixen.
- La IA agentiva respon i actua.
- MCP i A2A no són features: són infraestructura per a la nova era.
- Dissenyar agents és dissenyar ecologies.
