Espanya presenta una exposició del 15,2 % a l’automatització per IA —per sota de la mitjana europea—, però el veritable canvi no està en quants llocs de treball desapareixen, sinó en quin tipus de feina comença a transformar-se.
Més de tres anys després de la irrupció de ChatGPT, l’impacte de la intel·ligència artificial en l’ocupació continua sent difícil de detectar en les estadístiques agregades, però cada vegada és més visible en l’estructura interna del treball. L’últim informe de Coface i l’Observatori d’Ocupacions Amenaçades i Emergents (OEM), titulat La propera frontera de l’automatització, ofereix una radiografia precisa d’aquest canvi: Espanya se situa per sota de la mitjana europea en exposició a la IA, amb un 15,2 % del contingut de les tasques laborals potencialment automatitzable.
A primera vista, la dada es pot interpretar com una bona notícia. Espanya apareix dins del grup de països del sud d’Europa —juntament amb Portugal, Itàlia o Grècia— amb una exposició moderada, lluny d’economies com el Regne Unit o els Països Baixos, on el pes de les tasques automatitzables s’acosta al 20 %. Tanmateix, aquesta lectura és incompleta. L’estudi adverteix que la qüestió no és només quant treball està en risc, sinó quin tipus de treball.
La nova frontera: del treball manual al cognitiu
El canvi més rellevant que detecta l’informe no és quantitatiu, sinó qualitatiu. A diferència de les anteriors onades d’automatització —centrades en tasques físiques, repetitives o industrials—, la intel·ligència artificial desplaça el focus cap a tasques cognitives, complexes i qualificades.
Això suposa una ruptura històrica. Professions tradicionalment considerades segures, com les vinculades a la gestió, les finances, el dret, l’enginyeria o les tecnologies de la informació, comencen a presentar nivells d’exposició elevats. En molts d’aquests àmbits, més d’una quarta part del contingut del treball podria ser automatitzable.
L’estudi introdueix també un llindar clau: quan una professió supera el 30 % de tasques automatitzables, entra en una zona de transformació profunda. A escala global, aproximadament una de cada vuit professions ja es troba en aquest nivell.
Aquesta dada no implica necessàriament una destrucció massiva d’ocupació, però sí que apunta a una reconfiguració significativa de funcions, rols i competències.
Espanya: menor exposició, estructura diferent
La posició d’Espanya en aquest mapa respon en gran mesura a la seva estructura econòmica. El país té un pes relativament més gran en sectors com el comerç, l’hostaleria, el transport, la construcció o els serveis personals, i menor en activitats altament digitalitzades o intensives en coneixement.
Aquesta composició actua com a amortidor. En haver-hi menys concentració d’ocupació en ocupacions corporatives o tecnològiques avançades, l’impacte directe de la IA sobre el conjunt del mercat laboral és menor.
No obstant això, això no significa immunitat. L’exposició es concentra en perfils concrets: professionals de vendes i atenció al client, administratius, funcions empresarials i determinats perfils tècnics. És a dir, en el nucli operatiu de l’economia de serveis.
El risc invisible: tasques, no llocs de treball
Una de les aportacions més rellevants de l’estudi és el seu enfocament metodològic. En lloc d’analitzar professions de manera agregada, descompon cada ocupació en tasques i aquestes en accions elementals (verb, objecte, context). Aquest enfocament permet mesurar amb més precisió quines parts del treball són automatitzables.
El resultat és una visió més matisada: no desapareixen professions completes, sinó parts d’elles. L’automatització s’infiltra en tasques específiques, alterant progressivament el contingut del treball.
Això explica per què l’impacte de la IA continua sent “invisible” en les estadístiques globals: els canvis són graduals, fragmentats i distribuïts.
Una paradoxa econòmica
L’informe també planteja una paradoxa significativa. Les economies més avançades, amb major pes de serveis cognitius, són també les més exposades a l’automatització.
Això trenca amb la lògica tradicional, on el risc es concentrava en ocupacions menys qualificades. Ara, la IA afecta precisament funcions que generen més valor afegit i millors salaris.
Les implicacions són profundes. Si l’automatització desplaça tasques en professions qualificades, pot alterar la distribució d’ingressos, l’estructura fiscal i l’equilibri social.
Impacte fiscal i redistribució
Un dels punts més crítics de l’anàlisi és l’efecte sobre les finances públiques. Molts sistemes fiscals depenen en gran mesura de la tributació del treball —cotitzacions, IRPF, consum—.
Si la IA redueix la proporció de treball humà en l’economia, la base fiscal podria erosionar-se. Al mateix temps, augmentaria la necessitat de despesa pública en formació, transició laboral i protecció social.
Això planteja un doble repte: menys ingressos i més despesa.
Educació sota pressió
L’estudi també qüestiona una de les premisses més arrelades: la relació entre educació, salari i estabilitat laboral.
Si tasques associades a professions altament qualificades es tornen automatitzables, el valor de les titulacions podria canviar. No desapareixeria l’educació superior, però podria perdre part de la seva funció com a garantia d’ocupació.
En el seu lloc, guanyarien pes habilitats complementàries a la IA: criteri, adaptabilitat, pensament crític i capacitat de supervisió.
Geopolítica i dependència tecnològica
Més enllà de l’ocupació, l’informe introdueix una altra dimensió clau: la geopolítica de la IA.
La concentració d’actius crítics —semiconductors, models de llenguatge, centres de dades— en un nombre reduït de països i empreses genera noves dependències estratègiques. Això pot traduir-se en vulnerabilitats logístiques, tecnològiques i econòmiques.
Per a països com Espanya, aquesta dependència afegeix una capa addicional de risc.
Un canvi estructural, no conjuntural
El missatge final de l’estudi és clar: la intel·ligència artificial no està transformant el treball als marges, sinó al seu nucli.
Afecta tasques no rutinàries, cognitives i qualificades, és a dir, aquelles que durant dècades es consideraven més protegides.
Això implica que el canvi no serà superficial ni temporal. És estructural.
