L’estudi publicat per Harvard Business Review revela que la IA no allibera temps: accelera el ritme, amplia l’abast de la feina i n’estén la presència més enllà de l’horari laboral, generant nous riscos de fatiga i burnout.
La promesa fundacional de la intel·ligència artificial aplicada a la feina ha estat clara i seductora: automatitzar tasques repetitives per alliberar temps humà i permetre que les persones es concentrin en activitats més creatives, estratègiques i significatives. Tanmateix, un nou estudi acadèmic publicat a Harvard Business Review qüestiona frontalment aquesta narrativa optimista. Segons la investigació signada per Aruna Ranganathan i Xingqi Maggie Ye, lluny de reduir la càrrega laboral, la intel·ligència artificial generativa tendeix a intensificar-la, accelerant el ritme de treball, ampliant l’abast de les responsabilitats i difuminant els límits entre la vida professional i la personal.
Aquesta conclusió no es basa en hipòtesis teòriques, sinó en una observació empírica detallada de l’impacte real de la IA generativa en l’entorn laboral. Durant vuit mesos, les investigadores van analitzar el comportament d’aproximadament 200 empleats d’una empresa tecnològica nord-americana que havia adoptat eines d’intel·ligència artificial generativa com a part del seu flux de treball habitual. El que van trobar va ser un patró consistent i estructural: els treballadors no reduïen la seva càrrega laboral gràcies a la IA, sinó que assumien més tasques, treballaven més ràpid i estenien la seva activitat a més hores del dia, moltes vegades sense que ningú els ho demanés explícitament.
L’efecte expansió: quan la IA amplia l’abast de la feina
Un dels fenòmens més significatius detectats per l’estudi és el que les autores denominen “expansió de tasques”. La intel·ligència artificial permet als treballadors abordar activitats que abans requerien coneixements especialitzats o la intervenció d’altres professionals. Dissenyadors que comencen a escriure codi, gestors de producte que desenvolupen prototips tècnics, investigadors que fan anàlisis que abans delegaven en enginyers. La IA actua com una capa d’assistència cognitiva que redueix les barreres d’entrada i fa accessibles tasques que abans quedaven fora de l’abast individual.
Aquest efecte té conseqüències estructurals. Quan els treballadors poden fer més coses per si mateixos, l’organització no necessàriament redueix el volum de feina, sinó que amplia les expectatives. La productivitat inicial es tradueix en una expansió progressiva de l’abast del rol professional. El treballador no substitueix tasques existents per altres de més valor: les acumula.
A més, aquest procés genera efectes secundaris en cadena. Per exemple, els enginyers passen més temps revisant i corregint codi generat per companys que utilitzen IA. La supervisió es converteix en una nova càrrega laboral, sovint informal i invisible, que s’afegeix a les responsabilitats existents.
La desaparició de les pauses: la feina esdevé contínua
Una altra troballa clau de l’estudi és la transformació del ritme temporal de la feina. La intel·ligència artificial redueix la fricció inicial de començar una tasca. El que abans requeria temps de preparació ara pot iniciar-se amb una simple instrucció escrita. Aquesta facilitat té un efecte acumulatiu: els treballadors comencen a fer petites tasques en moments que abans estaven reservats al descans.
Enviar una instrucció a la IA abans de sortir de l’oficina. Revisar un resultat durant una pausa. Aprofitar un moment entre reunions per avançar una tasca. Aquestes accions semblen insignificants de manera aïllada, però amb el temps eliminen les pauses naturals que estructuraven la jornada laboral.
El resultat és un nou tipus de treball ambiental: una activitat que mai no s’atura completament, que pot avançar en qualsevol moment i que redueix la capacitat de desconnexió psicològica.
El llenguatge conversacional de la IA contribueix a aquest efecte. Donar instruccions a un sistema generatiu no es percep com una tasca formal, sinó com una interacció informal. Aquesta percepció redueix la sensació subjectiva d’estar treballant, fins i tot quan s’està fent feina real.
Multitasca permanent: la il·lusió de productivitat infinita
La intel·ligència artificial introdueix també una nova dinàmica de multitasca intensiva. Els treballadors poden executar diverses tasques en paral·lel: escriure mentre la IA genera alternatives, llançar agents autònoms que treballen en segon pla o reprendre projectes que havien estat abandonats per manca de temps.
Aquesta capacitat crea una sensació d’impuls continu. El treballador sent que sempre pot avançar una mica més. Tanmateix, aquesta dinàmica té un cost cognitiu significatiu. L’atenció es fragmenta, el nombre de tasques obertes augmenta i la càrrega mental s’intensifica.
El resultat és una paradoxa central: els treballadors se senten més productius, però no menys ocupats. De fet, molts se senten més saturats que abans.
Com resumeix un dels participants de l’estudi citat a Harvard Business Review: “Pensaves que la IA et permetria treballar menys. Però en realitat no treballes menys. Treballes igual o fins i tot més”.
El cicle d’intensificació: com la IA augmenta les expectatives
L’estudi identifica un cicle autoalimentat d’intensificació de la feina. La IA accelera l’execució de tasques. Aquesta acceleració eleva les expectatives organitzatives sobre la velocitat de resposta. Aquestes expectatives augmenten la dependència de la IA. Aquesta dependència amplia l’abast de la feina. I aquesta expansió augmenta la càrrega laboral total.
Aquest cicle pot passar desapercebut perquè moltes de les noves tasques s’adopten voluntàriament. Els treballadors experimenten amb la IA per iniciativa pròpia, motivats per la curiositat o el desig de millorar el seu rendiment. Però el resultat acumulat és una transformació estructural del volum de feina.
A curt termini, aquest procés pot semblar beneficiós. La productivitat augmenta. Els resultats arriben més ràpid. Però a llarg termini, l’estudi adverteix de riscos significatius: fatiga cognitiva, burnout, deteriorament de la qualitat de la feina i augment de la rotació laboral.
El risc invisible: més productivitat, menys sostenibilitat
Un dels aspectes més preocupants és que aquest procés pot romandre invisible per a les organitzacions. Atès que l’augment de la feina és voluntari i gradual, no apareix com una imposició explícita. No hi ha una ordre directa de treballar més. Tanmateix, el sistema evoluciona cap a una intensitat més gran.
Aquest fenomen, conegut com a “workload creep” o creixement progressiu de la càrrega laboral, pot tenir conseqüències greus. La fatiga redueix la capacitat de presa de decisions, augmenta la probabilitat d’errors i disminueix la creativitat.
La productivitat inicial pot ocultar un deteriorament progressiu de la sostenibilitat del sistema laboral.
La solució proposada: crear una “pràctica d’IA” organitzativa
Davant d’aquest escenari, les autores proposen que les organitzacions desenvolupin el que denominen una “AI practice”: un conjunt de normes, rutines i principis que regulin l’ús de la intel·ligència artificial.
Això inclou pauses deliberades per evitar l’acceleració contínua, seqüenciació del treball per reduir la fragmentació de l’atenció i espais d’interacció humana que contrarestin l’aïllament generat pel treball mediat per IA.
L’objectiu no és reduir l’ús de la intel·ligència artificial, sinó integrar-la de manera sostenible.
La qüestió central no és si la IA canviarà la feina. És si les organitzacions seran capaces de gestionar aquest canvi de manera conscient.
