La “gran apagada” va demostrar que és més crítica la falta de comunicació que no pas la d’electricitat.
La tarda del dilluns passat, 28 d’abril, quan Espanya i Portugal van quedar totalment a les fosques, la sorpresa no va ser la manca de llum, sinó el silenci. Les xarxes mòbils van col·lapsar i durant hores no hi va haver manera de comunicar-se. Pares sense poder contactar amb les escoles dels seus fills, viatgers sense poder avisar que no podien agafar el vol, trens aturats enmig del no-res, hospitals sense accés als historials mèdics o gent gran sense accés a la teleassistència. Hi va haver qui no va poder entrar a casa seva ni comunicar-se amb els que hi eren dins perquè el porter era electrònic.
L’electricitat va començar a tornar progressivament i es va recuperar parcialment en unes quatre hores, fins a arribar a una restauració gairebé total al cap d’onze hores. Però els telèfons no. Van trigar gairebé un dia a recuperar la cobertura. La crisi energètica va posar al descobert una veritat incòmoda: som molt vulnerables i sense comunicacions, l’apagada és total.
Fa uns mesos, la Unió Europea va ser ridiculitzada per haver suggerit un kit de supervivència que inclogués llanternes, aigua embotellada i una ràdio d’emergència. El que molts van considerar una exageració, avui sona premonitori. I si alguna cosa hi faltava en aquell kit era una connexió alternativa. Una xarxa que no depengués del cablejat elèctric ni de les torres de telecomunicacions. I aquí és on entra Starlink, com una possible solució tecnològica que ja ha demostrat la seva eficàcia en contextos d’emergència.
D’Ucraïna a Brussel·les
Durant la invasió russa, Ucraïna va mantenir operatius hospitals, bases i centres logístics gràcies a terminals satel·litals Starlink. En un país sense xarxa fixa estable, la connexió via satèl·lit va marcar la diferència.
Però aquesta solució també va evidenciar un problema: la dependència tecnològica d’una empresa privada. SpaceX, la companyia d’Elon Musk, gestiona el servei. I tot i que la xarxa va funcionar amb eficàcia, també hi va haver advertiments: restriccions d’accés imposades des dels EUA, zones desconnectades per decisió política i dubtes sobre la protecció de dades.
Europa i la necessitat d’una xarxa pròpia
La lliçó és clara. Europa no pot confiar la seva comunicació estratègica —ni civil ni militar— a una empresa estrangera. Per això creixen les veus que reclamen una alternativa: una constel·lació europea de satèl·lits de baixa òrbita. Un Euro-Starlink, si es vol.
El programa IRIS², impulsat per la Comissió Europea, va en aquesta direcció. Però avança lentament. No estarà operatiu abans del 2030. A més, si Starlink disposa de 6.000 satèl·lits, IRIS² en tindrà només 290. Tot i que, gràcies a una arquitectura multi-orbital més moderna, podrà oferir un rendiment equivalent al d’uns 1.000 satèl·lits de Starlink.
Amb terminals portàtils, bateria solar i prioritat per a emergències, aquesta xarxa garantiria l’accés fins i tot en contextos de catàstrofe. El sistema hauria d’integrar-se, a més, en els protocols de Protecció Civil i formar part del nou kit d’emergència de la UE.
Perquè no es tracta només de tenir espelmes, piles, un camping gas o paper de vàter: es tracta de tenir veu. Veu per demanar ajuda, per organitzar-se, per tranquil·litzar una mare amoïnada.
Mentrestant…
Què pot fer Europa mentre no arriba la seva pròpia xarxa satel·lital? Algunes comunitats autònomes ja estudien adquirir terminals Starlink com a mesura provisional. Empreses de sectors crítics —com la salut, l’energia o el transport— els estan instal·lant com a suport. I alguns municipis es plantegen formar voluntaris en el seu ús.
Perquè si alguna cosa ha quedat clara és que una apagada ja no és només una qüestió d’energia: és una qüestió de connexió.
Veiem l’apagada com un gran test: un assaig real que ens ha mostrat les nostres mancances i ens obliga a preparar-nos millor. Perquè la pròxima vegada potser no serà un assaig, i estar connectats serà més que mai una qüestió de resiliència i sobirania tecnològica.
Com diu Yuval Noah Harari fa poc: “En temps de crisi, la informació precisa i ràpida pot salvar més vides que qualsevol exèrcit.”
