Mad Youth Organise no es limita a denunciar el dany psicològic associat a les xarxes socials: acusa les grans plataformes de convertir el patiment juvenil en model de negoci i exigeix que en responguin amb un impost específic per finançar la salut mental pública.
A Londres han aparegut aquests dies cartells que imiten l’estètica polida de la gran publicitat tecnològica per llançar un missatge exactament oposat al del màrqueting corporatiu. “The youth mental health crisis – sponsored by Meta”. “Misery starts on TikTok”. “This app was designed to keep you hooked”. No venen una marca, la qüestionen. No prometen comunitat, creativitat o connexió, sinó que assenyalen una arquitectura digital pensada per prolongar el temps d’ús, capturar l’atenció i monetitzar vulnerabilitats. Darrere de l’acció hi ha Mad Youth Organise, una campanya vinculada al grup britànic Just Treatment que ha decidit desplaçar el debat sobre salut mental juvenil des de la responsabilitat individual cap a les condicions estructurals, econòmiques i tecnològiques que agreugen el malestar.
La força de la campanya rau precisament en aquest canvi de marc. Durant anys, el discurs públic sobre salut mental ha tendit a centrar-se en la conscienciació, l’autocura i la necessitat de demanar ajuda. Mad Youth Organise no nega aquesta dimensió, però la considera insuficient. La seva tesi és més incòmoda: el patiment mental d’una part de la joventut no es pot entendre només com un problema clínic o íntim, perquè està sent alimentat per un ecosistema econòmic que obté beneficis de la precarietat, l’ansietat, la inseguretat corporal, la hiperexposició i la dependència digital. A la pàgina de la campanya, el col·lectiu sosté que la crisi no és accidental ni merament individual, sinó el resultat de polítiques i indústries que han maximitzat alhora beneficis i misèria. Entre elles hi situen les grans tecnològiques, els combustibles fòssils, els ocupadors que precaritzen el treball, els mercats d’habitatge abusius i la privatització de l’atenció en salut mental.
Aquest enfocament converteix Mad Youth Organise en molt més que una protesta contra les xarxes socials. És una intervenció política que intenta redibuixar el mapa de responsabilitats. Segons Just Treatment, una de cada cinc persones d’entre 8 i 25 anys té un probable trastorn mental, mentre centenars de milers d’infants i joves esperen durant mesos o anys una ajuda que, quan arriba, sovint resulta insuficient. El grup sosté, a més, que més de 550.000 infants i joves figuren en llistes d’espera per rebre atenció de salut mental a Anglaterra, una xifra que situa la dimensió del problema fora de qualsevol anècdota. No parlen, doncs, d’un malestar cultural difús, sinó d’una fallada sistèmica amb conseqüències vitals.
La campanya es recolza en una intuïció que ja no es pot despatxar com una alarma moral simplista: les plataformes no són neutres quan competeixen per l’atenció. La seva lògica de negoci premia la permanència, la repetició, la intensitat emocional i la capacitat d’empènyer l’usuari a tornar-hi una vegada i una altra. Huck ho resumia bé en explicar que els cartells londinencs acusaven les grans tecnològiques de lucrar-se amb una crisi creixent de salut mental juvenil i recordaven que alguns d’aquests missatges apuntaven directament al disseny addictiu del producte: “This app was designed to keep you hooked”. La força d’aquesta frase no rau només en la denúncia retòrica, sinó en el fet que desplaça la culpa des del suposat mal ús de l’usuari cap a l’estructura mateixa del servei.
Mad Youth Organise insisteix que el problema no es pot resoldre únicament amb restriccions d’accés o prohibicions genèriques. De fet, quan al Regne Unit es va debatre recentment la possibilitat de vetar les xarxes socials a menors de 16 anys, el grup es va desmarcar d’aquesta sortida com a resposta central. La seva posició és que una prohibició àmplia pot simplificar el problema sense tocar el nucli econòmic que el genera. Per això reclama una altra cosa: una taxa del 4% sobre els beneficis o ingressos de les grans tecnològiques per finançar serveis de salut mental dignes i accessibles per als joves. A la web de la campanya, aquesta proposta apareix com el primer pas cap a un “Misery Tax” més ampli, aplicable també a altres sectors corporatius que, segons el seu criteri, estan empitjorant les condicions materials que deterioren la salut mental juvenil.
La idea és políticament ambiciosa perquè connecta dos debats que sovint es tracten per separat. D’una banda, el de la regulació de les grans plataformes i el dany derivat dels seus algoritmes. De l’altra, el del dèficit crònic de finançament en l’atenció psicològica i psiquiàtrica pública. En lloc de limitar-se a exigir més pressupost a l’Estat, la campanya proposa identificar actors privats que es beneficien de dinàmiques nocives i obligar-los a contribuir a reparar el dany. Aquesta lògica ja s’ha utilitzat en altres sectors, recorda el mateix col·lectiu, gravant activitats amb externalitats socials clares com el tabac, l’alcohol o el joc. La seva tesi és que ha arribat el moment d’aplicar un raonament similar a altres indústries que deterioren la vida col·lectiva mentre presenten els seus productes com inevitables o fins i tot desitjables.
La càrrega simbòlica de la campanya augmenta quan entra en el terreny del testimoni. Un dels seus trets més eficaços és que no es limita a manejar estadístiques o consignes, sinó que s’articula a partir de l’experiència viscuda de joves que descriuen com determinats continguts i dinàmiques algorítmiques han actuat com a acceleradors de quadres previs d’ansietat, depressió o trastorns alimentaris. A The Independent, Chloe Yates relatava que va començar a utilitzar xarxes socials als 11 anys, que als 15 ja se sentia atrapada i que el contingut extrem que va començar a rebre va funcionar com un “accelerador” de la seva malaltia mental. Hannah Hunt, per la seva banda, explicava que els continguts “pro-ana” i “thinspo” van alimentar els seus pensaments restrictius i que aquella allau d’imatges de dones extremadament primes va operar com un “blueprint of self-destruction”, un pla d’autodestrucció.
La mateixa Hannah Hunt desenvolupava aquesta idea en un text publicat per Just Treatment amb motiu de la Eating Disorder Awareness Week. Hi sostenia que un algoritme “calculat” va aprendre les seves inseguretats i va alimentar la seva malaltia mental. El seu relat descriu amb duresa com, sent adolescent, n’hi havia prou amb aturar-se uns instants en imatges de cossos extremadament prims perquè el sistema inundés el seu feed amb contingut que no només normalitzava la primesa extrema, sinó que la glamuritzava. El text enllaça aquesta experiència amb una crítica més àmplia: la tendència a despolititzar la malaltia mental i reduir-la a un problema individual, deixant intactes les condicions socials i les indústries que fan rendible aquesta vulnerabilitat.
Aquí la campanya toca un dels punts més sensibles del debat contemporani sobre tecnologia. Les plataformes han invertit durant anys a presentar-se com espais d’expressió, sociabilitat i accés obert a informació i comunitat. Mad Youth Organise no nega que aquests usos existeixin, però afirma que aquest relat és insuficient per descriure sistemes el disseny dels quals està travessat per objectius de retenció i monetització. El problema, segons aquest marc, no és només que hi hagi contingut nociu, sinó que el sistema aprèn què t’activa, què et fereix, què t’obsessiona i què et manté connectat més temps. Si l’usuari es troba pitjor però continua lliscant, el model continua funcionant. Aquesta és la inversió moral que sintetitzen els cartells: el llenguatge optimista de la tecnologia queda capgirat per mostrar el seu revers econòmic.
Fast Company ho destacava bé en explicar la confusió inicial que provocaven alguns anuncis: semblaven tan versemblants, tan ajustats al disseny habitual de la publicitat corporativa, que per un moment podia semblar que Meta havia decidit reconèixer públicament el problema. Justament aquí rau part del cop creatiu. La campanya s’apropia dels codis visuals del poder per fer visible allò que aquest poder mai diria sobre si mateix. No intenta semblar marginal o artesanal, sinó corporativa, polida, perfectament integrada en el paisatge comercial urbà. Això li permet operar com una forma de subvertising: infiltrar el llenguatge de la marca per forçar-lo a dir la veritat incòmoda que la seva publicitat oculta.
El moment polític també importa. El Regne Unit arrossega un llarg debat sobre el deteriorament de la salut mental juvenil, la saturació dels serveis públics i el paper d’internet en l’exposició a continguts extrems. Mad Youth Organise situa aquesta discussió en un terreny menys moralista i més materialista. En el seu manifest i en la seva estratègia pública, el grup sosté que la malaltia mental juvenil està vinculada a pobresa, precarietat, crisi climàtica, habitatge, retallades, privatització i pressió tecnològica. També critica que el govern carregui contra joves amb problemes de salut mental mentre retalla suports com el PIP, una prestació clau per a moltes persones amb discapacitat o malestar psíquic sever. En aquest sentit, la campanya no només va contra Meta o TikTok: també apunta a un Estat que, segons el col·lectiu, ha preferit culpabilitzar els vulnerables abans que exigir responsabilitats als sectors poderosos.
Un dels elements més interessants del cas és que no presenta la regulació tecnològica com una qüestió exclusivament tècnica. No parla només de moderació de continguts, transparència algorítmica o control parental, tot i que aquests temes formen part del context. Parla de poder corporatiu. De monopolis. De captura democràtica. De sectors amb capacitat per modelar hàbits, emocions i debat públic mentre eviten assumir plenament els seus costos socials. Aquesta ampliació del focus és important perquè connecta la discussió sobre xarxes socials amb una crítica més àmplia al capitalisme de plataforma: un model que converteix conducta, atenció, interacció i vulnerabilitat en actius econòmicament explotables.
També hi ha en aquesta campanya una batalla pel relat de la salut mental. El manifest de Mad Youth Organise, escrit per 25 joves d’entre 18 i 30 anys amb experiència viscuda de malaltia mental, desafia la visió estrictament individualista o biomèdica del problema i reclama una comprensió holística vinculada a desigualtats socials i acció col·lectiva. És una posició de fons que ajuda a entendre per què el grup opta per accions públiques d’alt impacte i no només per l’acompanyament o la sensibilització. Vol desplaçar la conversa des del “què et passa” cap al “quines condicions estan fent emmalaltir tanta gent jove”. I això, en termes comunicatius, canvia completament l’escala del conflicte.
La pregunta de fons és si una campanya així pot alterar alguna cosa més que la conversa durant uns dies. La seva principal fortalesa és haver trobat una fórmula que combina claredat moral, potència visual, testimoni personal i proposta política concreta. No es queda en el gest simbòlic ni en la indignació difusa. Assenyala actors concrets, articula una demanda fiscal i vincula el dany denunciat amb un dèficit real d’atenció sanitària. El seu repte, és clar, serà sostenir aquesta pressió més enllà de l’impacte mediàtic inicial i convertir-la en capacitat d’influència parlamentària i social. La mateixa campanya reconeix que aquest és el seu pla: créixer, construir aliances, intervenir en processos legislatius, multiplicar accions locals i mantenir el tema a l’agenda fins a forçar canvis.
En qualsevol cas, ja ha aconseguit una cosa rellevant. Ha condensat en unes poques frases una sospita cada vegada més estesa: que una part del malestar juvenil contemporani no és un efecte col·lateral desafortunat de l’ecosistema digital, sinó una conseqüència coherent de com aquest ecosistema guanya diners. En afirmar que la crisi de salut mental juvenil té patrocinadors, Mad Youth Organise obliga a mirar les xarxes no només com a eines culturals, sinó com a infraestructures econòmiques amb responsabilitats concretes. En un moment en què les tecnològiques continuen defensant el seu paper com a simples intermediàries de connexió, aquesta acusació és molt més que una consigna: és una disputa per definir qui paga el cost humà de l’economia de l’atenció.
