No és una guerra d’algoritmes ni de productes. És una pugna de passadissos, de despatxos tancats i ofertes que arriben amb xifres d’un altre món. Meta i OpenAI s’enfronten pel més escàs del sector: les ments capaces d’imaginar el que encara no existeix. I com en tota batalla pel talent, els camps de combat no tenen trinxeres, sinó despatxos amb cafè fred i clàusules de confidencialitat.
Tot va començar quan Meta va assumir una cosa que a Silicon Valley sol dir-se en veu baixa: que anava tard. En lloc de reformular la seva estratègia des de dins, va triar un altre camí. Un de més directe. Si no podien construir el millor equip, el fitxarien. Així va néixer Meta Superintelligence Labs, no com un laboratori més, sinó com un gest. No per seguir competint, sinó per accelerar i trencar.
A l’altre costat, OpenAI ja hi era. Amb GPT-4o en marxa i un relat que s’ha fet doctrina. Avançar, sí, però amb missió. Sense improvisació. I llavors, sense avís previ, van començar els fitxatges. Un rere l’altre. De la discreció es va passar al rumor, i del rumor, a l’esquerda.
Qui és qui
Meta no va comprar promeses. Va comprar certeses. Mark Zuckerberg no només va fundar una nova divisió –Meta Superintelligence Labs (MSL)– sinó que va activar una estratègia quirúrgica d’adquisició de talent. Amb l’objectiu d’escurçar la distància cap a l’AGI no des de zero, sinó important cervells que ja l’havien empès al límit.
Primer, una dotzena llarga d’investigadors que fins fa poc estaven al nucli mateix d’OpenAI:
- Shengjia Zhao – Cocreador de GPT-4, arquitecte dels models mini, i un dels pilars del raonament fiable.
- Shuchao Bi – Responsable d’integrar veu i imatge en GPT-4o. Veu, visió, i multimodalitat: la seva especialitat és connectar els sentits amb el llenguatge.
- Jiahui Yu – De DeepMind a OpenAI i ara a Meta. Co-líder de Gemini Multimodal. Allà on hi ha frontera tecnològica, ell la trepitja.
- Hongyu Ren – Rellotger de models eficients: o1, o3-mini, GPT-4o. Optimització extrema com a art.
- Ji Lin – Autor de compressió i escalabilitat per a la família GPT-4. Precisió sense estridències. Pioner en TinyML.
- Huiwen Chang – Arquitecta visual de GPT-4o i autora de MaskGIT i Muse. Veu, imatge, síntesi: multimodalitat sense fissures.
- Trapit Bansal – Reforç amb cadena de pensament. No ven moda: aporta fonaments.
- El «Nucli de Zuric» – Lucas Beyer, Alexander Kolesnikov i Xiaohua Zhai, tres investigadors que, des de DeepMind i després OpenAI, ara arriben a Meta com a bloc. Visió per computadora, aprenentatge a escala, i rigor suís com a capital intel·lectual exportat.
I després, els noms estratègics, els que marquen el gir estructural:
- Johan Schalkwyk – Ex Google Fellow. El seu nom està lligat als majors avenços en reconeixement de veu. A Meta, reforça la interfície entre humans i màquines.
- Joel Pobar – D’Anthropic a Meta (on ja va estar una dècada). Especialista en optimització d’inferència. Torna per fer que tot corri ràpid i barat.
- Jack Rae – Creador de Chinchilla i Gopher a DeepMind. El seu focus: memòria a llarg termini i models entrenats per raonar.
- Pei Sun – De Waymo i DeepMind. Expert en aprenentatge no supervisat i percepció de l’entorn. IA que veu, escolta i aprèn sense guió.
- Nat Friedman – Ex CEO de GitHub. No programa, però dirigeix. A MSL, codirigeix amb Alexandr Wang i tradueix ambició en producte.
- Alexandr Wang – CEO de Scale AI. Ara, cap d’IA de Meta. Porta la visió des de les dades i l’estratègia, no des del codi. El seu fitxatge inclou una inversió multimilionària en Scale i accés directe a datasets d’entrenament a escala planetària.
Meta no està muntant un equip. Està acoblant una elit. Aquest no és un reclutament. És una reconfiguració de l’ecosistema. Meta absorbeix talent, xarxes, cultura tècnica i memòria institucional. En paraules del mateix Zuckerberg: la pròxima plataforma no és la realitat virtual; és la intel·ligència mateixa.
La resposta d’Altman
La resposta de Sam Altman a l’ofensiva de Meta no va ser improvisada. En les seves paraules, hi havia precisió i gravetat.
«Han fitxat gent estupenda. Però no els millors. Han hagut de baixar el llistó. El que han fet conduirà a problemes culturals».
La frase —pronunciada en privat, però pensada per circular— era més que un lament. Era una acusació amb forma d’advertència. Altman va parlar d'”ofertes gegantines”, algunes amb bons d’entrada propers als 100 milions de dòlars, i va dir que Meta està intentant «arrencar talent» amb diners, però sense criteri de cohesió. En el seu missatge, va redefinir el conflicte: “missionaris contra mercenaris”. Els primers treballen per una visió a llarg termini. Els segons, per incentius immediats. Per a ell, no es tracta només de qui se’n va, sinó de qui es queda, i per què.
Malgrat la pressió, Altman assegura que cap de les «millors persones» ha deixat OpenAI. Insisteix que l’equip valora la cultura, la missió i el rodatge compartit. I mentre Meta celebra sopars privats i ofertes rècord, OpenAI anuncia que reavaluarà el seu sistema de compensació. No per igualar xifres, sinó per protegir el que, segons Altman, no es pot comprar.
En lloc de contraatacar amb més xecs, OpenAI va triar enfortir el seu relat intern. Reafirmar que quedar-se té sentit. Que col·laborar no és només una metodologia, sinó una promesa. Que construir lent no és anar a poc a poc, sinó triar bé què es fa i per què.
Superintel·ligència en marxa
Meta Superintelligence Labs (MSL) no és un nom més. És la fusió de tots els equips d’IA sota una única promesa: assolir la pròxima generació de models. Amb capacitats multimodals, generació sintètica i raonament avançat. I amb un equip que es compra fet.
A això s’hi sumen els 14.300 milions invertits en Scale AI, el fitxatge d’Alexandr Wang com a cap d’IA, i una estructura dissenyada per reduir el temps entre la idea i el producte. La xifra que flota, sense confirmar-se del tot, és de 300 milions per cap en rols clau. Encara que alguns ho neguen, l’eco queda.
No hi ha pausa. Ni marge per a filosofies. Meta no busca guanyar per valors: busca fer-ho per anticipació.
Més enllà del codi
Aquesta guerra pel talent en la IA no es lliura en fòrums acadèmics ni en benchmarks públics. Es juga a la frontera borrosa entre el que es paga i el que es creu. I deixa moltes preguntes: Què pesa més: el propòsit o el bonus? Quan els salaris multipliquen per deu la mitjana del sector, la motivació interna comença a competir amb xifres que transformen trajectòries vitals; Què aguanta més: la fidelitat o l’equity? Fins a quin punt una missió compartida pot sostenir-se quan enfront hi ha paquets d’accions i visibilitat global?; Qui posa fre quan ningú marca el ritme? En un entorn sense àrbitres clars, on la regulació va sempre per darrere, el lideratge no és només tecnològic: també és moral.
Això no va només de qui es fitxa, sinó de com es construeixen els equips que ensenyaran a pensar a les màquines. Una pugna entre la velocitat i la paciència, entre el múscul financer i la memòria institucional. Una cursa on la urgència és real, però el preu de perdre el nord pot ser més alt que el de perdre el primer lloc.
La pregunta que no es pot automatitzar
Serà Meta capaç de convertir velocitat en lideratge? O serà OpenAI qui, amb menys soroll, marqui el ritme veritable? Zuckerberg té múscul. Altman, mètode. Però en aquesta cursa no n’hi ha prou amb córrer. Cal saber per què es corre. I, sobretot, qui decideix cap a on.
Obre un parèntesi en les teves rutines. Subscriu-te al nostre butlletí i posa’t al dia en tecnologia, IA i mitjans de comunicació.
