OpenAI i Jony Ive assagen un artefacte que vol parlar sense semblar humà. Un dispositiu sense pantalla, amb micròfons, càmeres i dubtes. En algun punt entre la promesa del disseny i el vertigen de l’algorisme, la idea ensopega amb la seva pròpia pregunta: com sona una intel·ligència que escolta tot el temps?
Un objecte que vol ser companyia
El pla, encara en ombres, té quelcom d’experiment i quelcom de desig. Sam Altman imagina un assistent que respiri a prop de l’usuari, sense pantalles ni botons. Ive, fidel a la seva obsessió per l’essencial, busca una forma que desaparegui. Un dispositiu de la mida d’una mà, que es posa en una taula o viatja a la butxaca, sempre encès, sempre atent. L’anomenen “l’amic que és un ordinador, no la teva estranya núvia d’IA”. La frase, citada pel Financial Times, resumeix el dilema d’aquesta generació de màquines conversadores, construir proximitat sense simular afecte. Dissenyar una presència que acompanyi, però no pretengui estimar.
La veu que no troba el seu to
Segons The Verge, la part més difícil no és el maquinari, sinó la veu. OpenAI busca una entonació que inspiri confiança sense resultar embafadora, que soni humana sense intentar ser-ho. Una veu que sàpiga quan parlar i quan callar. Entre ambdues coses, un silenci que també caldrà programar. L’assistent no espera una paraula clau com “Hey Siri”. Escolta sempre, amb la intenció d’anticipar gestos o emocions. Una presència “ambiental”, diuen els enginyers. Però l’ambiental, quan respira tan a prop, pot tornar-se íntim. I la intimitat, quan ve d’un algorisme, inquieta.
La càrrega invisible del càlcul
L’elegància del disseny xoca amb els límits del càlcul. OpenAI necessita una infraestructura que avui amb prou feines pot sostenir. “Amazon té els servidors per a Alexa; Google, per a Home. OpenAI encara lluita per mantenir ChatGPT estable”, assenyala una font citada pel FT. En altres paraules, la idea pesa més del que la seva carcassa permet. El repte tècnic —miniaturitzar sensors, mantenir energia, processar dades en temps real— és inseparable del dilema estètic. Ive busca la puresa de les formes, però cada component visible recorda que la intel·ligència artificial, per ara, no flota, necessita cables, calor i memòria.
Escoltar sense espiar
Un dispositiu que escolta sempre és també un dispositiu que recorda. OpenAI promet un equilibri entre “accessible” i “no intrusiu”, però ningú ha explicat encara com oblidar el que s’escolta. En aquesta zona grisa —entre utilitat i vigilància— es lliura la batalla de confiança. L’experiment es distancia d’intents recents com Humane o Rabbit, que van prometre una IA quotidiana i van acabar enfonsats per la incomoditat de la seva proximitat. Ive insisteix que el seu no observarà, sinó que “ens farà feliços”. Tot i que, com tota promesa tecnològica, la frase sona més a intenció que a certesa.
El temps del silenci
El llançament, previst per al 2026, s’ajorna cap al 2027. El calendari importa menys que la recerca. OpenAI i Ive treballen en quelcom més que un dispositiu, un to, una manera d’estar. Una intel·ligència que no es mostra en pantalla, si no en veu.
Obre un parèntesi en les teves rutines. Subscriu-te al nostre butlletí i posa’t al dia en tecnologia, IA i mitjans de comunicació.
