Alfons Cornella presenta a La Pedrera un marc per pensar el futur
Cada any Alfons Cornella llança una pregunta que no busca una resposta ràpida, sinó una conversa llarga. En aquesta edició de 2025, la pregunta és directa i ambiciosa: Quin món volem el 2048? No es tracta d’endevinar el futur, sinó d’identificar les llavors del futur que ja estan germinant. I de decidir què fer amb elles.
La presentació que dóna suport a la seva intervenció funciona com una cartografia de possibles. No dibuixa prediccions, sinó coordenades, el que ja està passant. És, també, una invitació a llegir el present com un terreny de decisió.
El que no es discutirà: la fatiga amb la IA
La intel·ligència artificial ha dominat el discurs públic en els últims tres anys. Però en aquesta presentació, Cornella decideix apartar-la del centre. No perquè hagi deixat d’importar, sinó perquè ja no es tracta d’imaginar possibilitats, sinó de constatar límits. L’entusiasme inicial s’ha topat amb la fricció de la realitat: moltes empreses abandonen projectes d’IA generativa (el 42%, segons S&P Global), i algunes comencen a recontractar a aquells que havien acomiadat.
La tecnologia, lluny de desaparèixer, es recol·loca. En l’educació, per exemple, sorgeixen projectes per integrar la IA de forma crítica. No com a substitut, sinó com a context. El valor no està en la resposta automàtica, sinó en la pregunta ben formulada.
Àmbits molt probables cap al 2048
El document destaca avanços tangibles en salut: la prevenció que redueix alguns càncers en un 90%, vacunes accessibles contra la tuberculosi, cascos d’ultrasons per tractar Parkinson sense cirurgia. Tecnologies mèdiques no invasives que prometen no només més longevitat, sinó una vida millor viscuda.
També apareixen canvis en la mobilitat com nous dissenys d’avió, taxis aeris elèctrics, o drons logístics. A la Xina, l’anomenada «low-altitude economy» ja transforma el cel urbà per sota dels 600 metres, amb rutes fixes i terminals per a vols breus però freqüents.
Desigualtat i poder concentrat
No tot són innovacions brillants. El text posa el focus en la desigualtat extrema com a tensió civilitzatòria. La possibilitat que figures com Elon Musk o Larry Ellison assoleixin fortunes de diversos bilions de dòlars no és només una dada, sinó un símptoma. A l’altre costat, la precarietat s’eixampla.
L’aviació privada, l’acaparament de dades, els salaris estancats… tots ells formen part d’una mateixa dinàmica que exigeix noves formes de regulació. Cornella suggereix que, sense una revisió profunda del contracte social, el món del 2048 podria estar tan tecnificat com polaritzat.
Riscos crítics: clima, crim i geopolítica
L’informe dedica diverses seccions a riscos estructurals. El cibercrim s’organitza en xarxes transnacionals que esclavitzen persones i defrauden a escala global (com els centres d’estafa a Myanmar). El clima llança senyals mixtes, com pauses aparents que amaguen greuges acumulats. I la governança global sembla lenta davant la velocitat de les crisis.
El 2050 serem 8.500 milions de persones. No només més, sinó també més urbans, més longeus, més interconnectats i, possiblement, més desiguals. Les migracions massives deixaran de ser episodis excepcionals per convertir-se en un flux estructural: milions de persones que es mouran per raons climàtiques, econòmiques o directament de supervivència. A això s’hi suma la competència per recursos bàsics com l’aigua, l’energia o l’accés a salut, en contextos on els estats competeixen, però també es fragmenten.
En aquest escenari, les tensions polítiques podran adoptar formes noves: de democràcies tensionades per la desinformació algorítmica a tecnocràcies que prioritzin l’estabilitat sobre la inclusió. Tot això posarà a prova la nostra capacitat de resposta col·lectiva, no només en el logístic, sinó també en el moral. Serà possible sostenir una idea de bé comú enmig de tantes fractures?
Novas perspectives, nous mapes
Canviar el món requereix, primer, canviar la forma de veure’l. El document proposa mirar des d’altres mapes. No només els geogràfics, també els culturals. Referències a cosmovisions indígenes (com la del poble Dene) o a lectures post-eurocèntriques apunten a una idea bàsica: no hi ha un únic futur, sinó molts per imaginar. Les noves generacions –Z, Alpha i les que vindran– porten amb elles concepcions diferents de treball, identitat, ciutadania. No són millors ni pitjors, però són diferents. I això, en si mateix, ja és una transformació.
De consumidors a ciutadans
El tancament de la presentació de Cornella es resumeix en una transició de rols. Deixar de ser consumidors passius i assumir-nos com a ciutadans actius. La crisi no és només climàtica o tecnològica. És moral. És d’imaginació. Pensar el 2048 no és projectar gadgets, sinó imaginar vies per a un futur compartit. Deixar enrere el «joc de suma zero» i explorar formes de cooperació, de reparació, de retrobament. Estem preparats?
Participació activa i dimensió ètica del futur
El futur no es construeix només amb tecnologia o política. També es construeix des de la cultura i la participació. Cornella subratlla que imaginar 2048 és un exercici col·lectiu, no exclusiu d’experts ni de governs. És una conversa que comença als barris, a les escoles, als espais on es practica el comú.
La transició de consumidors a ciutadans implica també una nova responsabilitat moral. Grups que regeneren ecosistemes, cooperatives de dades, xarxes de cures, laboratoris ciutadans o plataformes de governança oberta: tots ells són formes emergents d’acció col·lectiva que ja avui exploren com decidir d’una altra manera. I amb altres.
Pensar el futur, insisteix Cornella, no és només anticipar el que podria passar, sinó activar el que hauria de passar. No és una qüestió tècnica. És, sobretot, un imperatiu ètic i d’imaginació compartida.
Cap al 2048: entre risc i despertar moral
Enmig del col·lapse de discursos fàcils, apareix un eco que ressona amb més força, el d’una ètica compartida. Cada vegada més persones, institucions i moviments es pregunten com reparar el col·lectiu. Alfons Cornella insisteix que aquest despertar no és accidental, és fruit d’una tensió acumulada entre innovació i sentit. I que el veritable repte de la nostra època no és crear més, sinó imaginar millor.
2048 no és només una data rodona –100 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans–. És un mirall. Un termini. I una pregunta urgent: volem arribar fins allà com a espècie organitzada o com a suma d’interessos solts? Encara hi ha temps. Però no infinit.
Obre un parèntesi en les teves rutines. Subscriu-te al nostre butlletí i posa’t al dia en tecnologia, IA i mitjans de comunicació.
