“Hi ha xarxes socials que han entrenat IA per optimitzar-se i mantenir-te a dins. Aquesta part de la web és un problema.”
A l’auditori del Talent Arena —la gran trobada de talent digital que acompanya el Mobile World Congress a Barcelona— Tim Berners-Lee, l’enginyer britànic que va crear la World Wide Web, va posar paraules a una inquietud que recorre governs, famílies i escoles: les xarxes socials estan dissenyades per retenir l’atenció, i aquest disseny, quan es combina amb intel·ligència artificial, pot convertir l’experiència d’ús en un circuit addictiu especialment nociu per als adolescents.
La seva recepta va ser clara i polèmica: prohibir l’accés a xarxes socials als menors de 16 anys, alineant-se amb l’enfocament que ja ha adoptat Austràlia.
No es tracta —segons el seu plantejament— de demonitzar internet ni de renegar de la web que va ajudar a néixer. Al contrari: Berners-Lee va afirmar sentir-se satisfet de gran part de l’evolució de la web, però va confessar la seva decepció amb les plataformes que han convertit l’optimització algorítmica en una màquina per capturar temps i atenció. En la seva diana va citar explícitament TikTok com a exemple d’“algoritmes addictius” i va demanar als desenvolupadors que no dissenyin productes “com TikTok”, recomanant models menys addictius com Pinterest.
“Algoritmes addictius”: quan el producte és la teva permanència
L’advertiment de Berners-Lee no és nova en termes conceptuals, però sí rellevant per qui la pronuncia. El creador de la web va descriure un patró que avui defineix una bona part de l’economia de les plataformes: sistemes que entrenen IA per maximitzar la permanència de l’usuari i, per extensió, l’exposició publicitària i l’extracció de senyals de comportament.
“Hi ha xarxes socials que han entrenat la intel·ligència artificial dins dels seus sistemes per optimitzar-los i mantenir la gent a la seva plataforma”, va dir, abans de rematar: “aquestes parts de la web són un problema”.
En la seva intervenció, el problema no és la IA en abstracte, sinó la funció objectiu: si el sistema està optimitzat per a la retenció, l’incentiu a empènyer continguts extrems, emocionals o compulsius creix. I aquí el menor és la baula més vulnerable: menys autonomia, més pressió social, més exposició a bucles de comparació, validació i ansietat.
Austràlia com a laboratori: prohibició, multes i comptes bloquejats
Berners-Lee va citar Austràlia com a referència i va explicar que allà va parlar amb nens i adolescents sobre la mesura. La seva impressió va ser que les seves opinions eren “matissades” i que molts no s’hi oposaven: alguns, va dir, van descobrir que un món en què podien jugar amb els seus amics sense telèfons resultava “força gratificant”.
Austràlia ha anat més lluny que la majoria de democràcies occidentals amb una llei que obliga a bloquejar l’accés a xarxes socials a menors de 16 i preveu sancions milionàries per a les plataformes si no prenen “mesures raonables” per impedir comptes de menors. Reuters situa l’inici operatiu del bloqueig el desembre de 2025 i recull penalitzacions de fins a 49,5 milions de dòlars australians.
En paral·lel, s’han publicat xifres de milions de comptes revocats en les primeres setmanes d’aplicació.
El debat de fons, però, no és només si la restricció funciona en termes administratius, sinó quin cost col·lateral genera: desplaçament de menors a plataformes “grises”, suplantacions, mercat d’identitats digitals, o pressió cap a mètodes intrusius de verificació.
El gran escull europeu: verificar l’edat sense trencar la privacitat
A Espanya —on la restricció a menors de 16 també s’ha situat al centre del debat polític i social— el punt més espinós no és el titular, sinó l’execució: com verifiques l’edat sense construir una infraestructura massiva de vigilància o recollida de dades sensibles?
En anàlisis recents es remarca que sistemes basats en DNI, biometria o proves d’identitat obren riscos clars: emmagatzemar imatges facials o documents, crear bases de dades atractives per a ciberatacs, o empènyer cap a solucions que xoquen amb la protecció de dades. També s’hi esmenta que mètodes “tous” (comportament, geolocalització) poden ser poc fiables o discriminatoris, i que eines com VPN podrien facilitar l’elusió.
En aquest marc apareix una alternativa més coherent amb l’estàndard europeu: credencials que acreditin “majoria d’edat” sense revelar la resta (principi de minimització), per exemple mitjançant identitat digital i proves criptogràfiques. La idea és senzilla: demostrar que tens 16+ sense entregar el teu nom, la teva cara o el número de document a cada app. La pràctica, de moment, és complexa i desigual.
La paradoxa: prohibir pot exigir més dades que permetre
Aquí hi ha el dilema que travessa la discussió: una prohibició benintencionada pot empènyer cap a un escenari pitjor si l’única manera de complir-la és obligar tothom —adults inclosos— a passar per controls d’identitat agressius.
Aquest és l’equilibri que Berners-Lee sembla suggerir quan distingeix entre “web” i “plataformes addictives”. La seva crítica no demana una internet tancada, sinó xarxes dissenyades amb límits, on el creixement no depengui de capturar el màxim temps possible.
Barcelona, Talent Arena i el retorn a la filosofia original de la web
El context de la seva xerrada també importa: el Talent Arena es presenta com un esdeveniment europeu centrat en talent digital i comunitat de desenvolupadors, co-ubicat amb el MWC i amb focus en habilitats tècniques.
Allà, Berners-Lee va rebre l’aplaudiment del públic no només per “haver inventat la web”, sinó per una decisió clau: fer-la lliure de royalties perquè pogués usar-se de manera massiva. En la seva explicació, va recordar que altres sistemes paral·lels —com Gopher— no van prosperar, entre altres raons, per ser més restrictius.
Aquest recordatori funciona com un missatge polític: internet va créixer perquè era oberta, interoperable i accessible. La qüestió, trenta anys després, és si aquesta obertura pot conviure amb plataformes tancades que, gràcies a IA i disseny persuasiu, maximitzen retenció i dependència.
Prohibició o redisseny? El debat que s’obre
La intervenció de Berners-Lee empeny el debat cap a dos carrils que no són incompatibles:
- Edat mínima i protecció del menor, amb límits clars a productes que exploten l’atenció.
- Redisseny de plataformes, perquè la qualitat del servei no depengui de patrons addictius.
A la pràctica, els legisladors tendeixen a actuar pel primer carril perquè és més visible i més ràpid (límits d’edat, sancions, obligacions). Els tecnòlegs i dissenyadors tenen més palanques en el segon (recomanació menys agressiva, feeds opt-in, límits per defecte, transparència algorítmica, controls parentals reals, auditories).
La clau és que, en boca del creador de la web, el debat deixa de ser una brega partidista i es converteix en una pregunta fundacional: quin tipus de xarxa volem quan l’atenció humana és el recurs més explotat?
