El Govern ja no presenta els centres de dades com una infraestructura tècnica secundària, sinó com una peça de sobirania tecnològica, inversió industrial i poder econòmic en la nova era de la intel·ligència artificial.
Catalunya ha decidit situar els centres de dades al centre de la seva estratègia econòmica i tecnològica. No com una qüestió perifèrica reservada a enginyers, operadors de xarxa o fons d’infraestructures, sinó com una qüestió de país. Aquest és el sentit polític de la nova ofensiva del Govern: articular de nou la taula institucional que reuneix administració, sector privat i món local per accelerar projectes estratègics i convertir el territori en un node rellevant del mapa europeu de la computació. La tesi de fons és clara: en una economia cada vegada més governada pel núvol, el processament massiu d’informació i la intel·ligència artificial, disposar de capacitat pròpia per emmagatzemar, moure i processar dades ja no és un luxe; és una condició de competitivitat.
El moviment no neix de zero. El març de 2025 el Govern va aprovar formalment una estratègia per atreure centres de dades amb l’objectiu que Catalunya es converteixi en “el port digital de la Mediterrània” i en un pol d’infraestructures digitals de referència al sud d’Europa. Aquell full de ruta vinculava explícitament el desenvolupament d’aquestes instal·lacions amb tres idees que avui tornen amb més força: creixement econòmic, desenvolupament de noves capacitats industrials i sobirania tecnològica. La nota oficial subratllava, a més, que l’auge de la intel·ligència artificial i de l’ús intensiu de serveis digitals està disparant les necessitats d’emmagatzematge i processament, i que el país necessita infraestructures adequades i interconnectades per respondre a aquesta demanda.
El rellevant ara és que el discurs ha passat de l’estratègia general a la identificació concreta d’oportunitats. En la nova actualització presentada pel Govern, es parla ja de 26 projectes potencials de centres de dades i de l’establiment de set pols d’implantació a Catalunya, una dada que mostra que la fase de planificació comença a traduir-se en cartografia industrial real. Tot i que la informació disponible públicament no detalla tots aquests emplaçaments, sí confirma que l’executiu català ha entrat en una fase més executiva, orientada a ordenar territorialment l’expansió del sector i a coordinar la tramitació amb una visió interdepartamental. Aquesta transició és important: significa que el relat institucional deixa de recolzar-se només en l’ambició i comença a construir-se sobre una selecció de projectes, sòls, corredors de connectivitat i condicions energètiques.
Aquesta dimensió territorial no és menor. Els centres de dades són infraestructures intensives en energia, connectivitat i sòl, i el seu desplegament sol provocar tensions entre promesa econòmica i cost local. Per això el Govern ha volgut encabir-los dins d’una taula que inclogui també el món municipal, un senyal que entén que la batalla no es juga només en despatxos de Barcelona ni en fires tecnològiques, sinó també en ajuntaments, planejament urbanístic, accés a nodes elèctrics i acceptació social. L’estratègia aprovada pel Consell Executiu ja preveia que determinats projectes poguessin ser declarats estratègics, amb un canal preferent de tramitació, i que fins i tot es pogués reconèixer un interès general superior quan encaixessin en el marc definit per la Generalitat. És a dir, l’administració catalana es reserva instruments per accelerar la implantació d’aquestes infraestructures si les considera alineades amb els seus objectius de país.
El llistat de requisits fixat pel Govern revela amb bastanta precisió quin tipus de centres de dades vol atreure. No n’hi ha prou amb construir una nau plena de servidors. Els projectes estratègics hauran d’ubicar-se en pols territorials definits, contemplar l’impacte ambiental, comptar amb una potència mínima de 20 MW, crear ocupació de qualitat, generar un impacte econòmic local significatiu i, sobretot, incorporar activitats considerades d’interès estratègic per a Catalunya, com l’entrenament de models d’intel·ligència artificial, l’optimització de processos o la inferència en temps real. També hauran de col·laborar amb universitats, centres de recerca i l’ecosistema innovador, i ajustar-se al Codi de Conducta de la Unió Europea per a centres de dades. Aquest punt és decisiu perquè introdueix una idea de política industrial avançada: no es tracta només d’atreure maó digital, sinó d’atreure capacitat computacional vinculada a coneixement, talent i cadena de valor local.
Aquí apareix la segona gran capa del debat: la relació entre centres de dades i intel·ligència artificial. Massa sovint la conversa pública tracta la IA com si fos únicament una capa de programari, una col·lecció de models o assistents conversacionals. Però la IA depèn d’una infraestructura física costosa, intensiva en capital i altament concentrada: xips, energia, xarxes, supercomputació i centres de dades. El pas que està fent Catalunya parteix precisament d’aquesta constatació. Si Europa vol tenir marge davant l’hegemonia de les grans plataformes nord-americanes i l’empenta asiàtica, necessita no només regulació i talent, sinó també múscul infraestructural. I si Catalunya aspira a jugar un paper rellevant dins d’aquest tauler, necessita convertir-se en un territori capaç d’allotjar, connectar i alimentar aquesta nova capa física de l’economia digital.
L’estratègia catalana troba, a més, una base objectiva en l’evolució recent de l’ecosistema tecnològic local. Segons l’informe d’ACCIÓ sobre intel·ligència artificial a Catalunya, el territori compta amb 140 hubs tecnològics, dels quals el 87% estan enfocats en IA, a més de 29 centres tecnològics i de recerca destacats, i una posició rellevant en finançament europeu vinculat a aquesta tecnologia. Per la seva banda, la nova Estratègia Catalunya IA 2030 sosté que el país ha construït durant els darrers anys una arquitectura institucional pròpia al voltant de la intel·ligència artificial, amb instruments com AIRA, CIDAI, la Digital Catalonia Alliance i l’Observatori d’Ètica en Intel·ligència Artificial, així com programes de transferència i adopció tecnològica en pimes i administracions. Dit d’una altra manera: l’ecosistema no parteix de zero; la novetat és que ara vol blindar la capa d’infraestructura que pot sostenir el seu creixement.
A aquesta fortalesa d’ecosistema s’hi suma un altre indicador polític que el Govern utilitza com a argument de confiança. En la presentació de l’informe sobre l’estat de la Dècada Digital, elaborat conjuntament amb el Cercle Tecnològic, la Generalitat va destacar que Catalunya supera la mitjana europea en el 87,5% dels indicadors mesurats. L’administració catalana apareix especialment ben situada en infraestructures digitals i en digitalització de serveis públics, tot i que encara arrossega deures en l’adopció avançada de tecnologies per part de les empreses. El mateix informe detalla que el 80% de les pimes catalanes ja disposa d’almenys un nivell bàsic d’intensitat digital, i que el 2022 el 11,8% de les empreses utilitzava IA i el 15,9% macrodades per a anàlisi interna. En serveis públics digitals, la puntuació de Catalunya arriba a 92 sobre 100 per a ciutadania i 97 sobre 100 per a empreses. Són xifres que no basten per guanyar la cursa europea, però sí per construir una narrativa de territori preparat per escalar.
Ara bé, el desplegament de centres de dades no és una història lineal de progrés incontestable. Requereix energia abundant, seguretat jurídica, aigua en alguns sistemes de refrigeració, capacitat de xarxa, connectivitat internacional i una governança pública prou robusta com per evitar que la urgència inversora es converteixi en simple desregulació. La mateixa estratègia del Govern reconeix aquesta dependència en assenyalar que l’accés a fonts d’energia és un factor clau i en plantejar l’impuls de corredors marítim-terrestres, estacions d’aterratge de cables submarins i una anàlisi de la situació dels nodes de connexió elèctrica i de les infraestructures de mitjana i alta tensió. En altres paraules, Catalunya vol ser un pol de dades, però per aconseguir-ho ha d’ordenar una equació complexa on convergeixen urbanisme, xarxa elèctrica, telecomunicacions, indústria i política ambiental.
Aquest és, probablement, el punt més interessant de la iniciativa: converteix els centres de dades en una política d’ordenació econòmica del territori. La promesa és ambiciosa. Si surt bé, Catalunya no només podria captar inversió multimilionària en infraestructures, sinó també reforçar la seva posició com a espai on es creuen recerca, empresa, serveis digitals, semiconductors, supercomputació i aplicacions d’intel·ligència artificial. Ja hi ha senyals en aquesta direcció. La Generalitat ha vinculat durant els darrers mesos la seva agenda digital amb projectes de xips europeus, amb iniciatives d’IA pública com ALIA i amb la voluntat de consolidar una posició pròpia en sobirania tecnològica. Vist en conjunt, el missatge és inequívoc: el Govern vol que la digitalització deixi d’entendre’s com una modernització administrativa i passi a ser reconeguda com una política industrial de primer nivell.
La pregunta de fons és si Catalunya podrà traduir aquesta ambició en avantatge real davant d’altres territoris europeus que competeixen amb una agressivitat creixent per atraure capacitat computacional. Madrid, Aragó, Marsella, Lisboa, Irlanda, els països nòrdics o Frankfurt no esperen. Tots ofereixen combinacions diferents d’energia, fiscalitat, interconnexió, sòl o proximitat a grans mercats. Per destacar en aquest escenari no n’hi haurà prou amb proclamar lideratge. Caldrà velocitat administrativa, seguretat regulatòria, consens territorial i una proposta de valor que combini connectivitat, talent, recerca i estabilitat institucional. El Govern sembla haver entès que la finestra d’oportunitat existeix, però també que no serà eterna. En l’economia de la intel·ligència artificial, arribar una mica tard pot equivaler a quedar relegat a consumidor de tecnologia aliena.
Per això aquesta nova fase té un significat que va més enllà de la política sectorial. Catalunya està intentant respondre a una qüestió estratègica: qui controlarà la infraestructura on s’entrenaran, executaran i escalaran els sistemes que definiran la pròxima dècada econòmica. El debat sobre la sobirania tecnològica, sovint tractat en abstracte, aquí adopta una forma tangible: centres de dades, potència elèctrica, cables, tramitació, sòl, talent i capacitat de càlcul. En aquesta combinació es jugarà una part important del futur digital europeu. I Catalunya vol ser en aquesta partida no com a observadora, sinó com a territori amfitrió, operador de capacitat i soci industrial. El pas fet és rellevant. La magnitud del repte, encara més gran.
