Catalunya davant l’examen decisiu: educació, tecnologia i futur en disputa
El sistema educatiu català ja no garanteix per si sol ni cohesió social ni prosperitat econòmica, i la irrupció de la intel·ligència artificial accelera la urgència de reformar-lo.
L’educació torna al centre del debat estratègic a Catalunya, però aquesta vegada no com un àmbit sectorial, sinó com la infraestructura crítica sobre la qual es juga el model de país. El document “Els reptes de l’educació i la formació del segle XXI a Catalunya”, elaborat per l’associació El País de Demà amb la participació de més d’un centenar d’experts, planteja una diagnosi incòmoda: el sistema educatiu ha deixat de ser el principal ascensor social i necessita una transformació estructural per adaptar-se a un entorn marcat per la digitalització, la intel·ligència artificial i la volatilitat del mercat laboral.
L’informe, presentat a Barcelona l’abril de 2026, no es limita a assenyalar dèficits. Proposa 93 accions concretes i dibuixa un itinerari de reforma que abasta des de l’educació obligatòria fins a la universitat i la formació professional, amb un enfocament sistèmic i de llarg termini. L’objectiu és clar: reconstruir un model educatiu capaç de generar talent, reduir desigualtats i sostenir l’estat del benestar en un context de canvi tecnològic accelerat.
Un sistema tensionat pels resultats i el context
Les dades de rendiment educatiu, especialment les derivades de les avaluacions de PISA, actuen com a senyal d’alarma. El document subratlla que el percentatge d’alumnes sense competències bàsiques ha augmentat de manera significativa en l’última dècada, situant-se en nivells que comprometen tant l’equitat com la competitivitat futura.
Però el problema no és únicament quantitatiu. És estructural. El sistema arrossega dèficits en cultura de l’esforç, en generació d’hàbits d’estudi i en connexió amb la realitat professional. A això s’hi suma una fragmentació organitzativa que dificulta la coherència de les polítiques educatives i una càrrega burocràtica excessiva que limita la capacitat dels centres per innovar.
En aquest context, l’informe introdueix una idea clau: l’educació ja no pot concebre’s com una etapa tancada, sinó com un procés continu al llarg de tota la vida. Aquest canvi de paradigma no és retòric. Està directament vinculat a l’acceleració tecnològica i a l’obsolescència creixent dels coneixements.
Tecnologia i intel·ligència artificial: de repte a eix estructural
Si hi ha un vector que travessa tot el document és la transformació digital. La irrupció de la intel·ligència artificial no s’interpreta com un element accessori, sinó com un factor que redefineix la naturalesa mateixa de l’aprenentatge.
El sistema educatiu català, segons l’informe, continua operant en gran mesura amb lògiques pre-IA: currículums centrats en la memorització, sistemes d’avaluació que no contemplen l’ús d’eines intel·ligents i una escassa integració de competències digitals avançades.
La proposta és contundent: integrar la IA de manera transversal en totes les etapes educatives. No només com a eina, sinó com a objecte de comprensió crítica. Això implica ensenyar als estudiants què pot fer la IA, però també quins són els seus límits, els seus biaixos i les seves implicacions ètiques.
En paral·lel, es planteja un canvi en el focus educatiu: del “saber contingut” al “saber pensar”. En un entorn on la informació és abundant i accessible, el valor diferencial passa per la capacitat d’anàlisi, la creativitat, el judici crític i l’adaptabilitat.
El paper del professorat en la nova arquitectura educativa
Cap reforma educativa és viable sense abordar el rol del professorat. El document és explícit: la professió docent ha perdut prestigi i necessita una revisió profunda tant en la seva formació inicial com en el seu desenvolupament professional.
S’identifiquen mancances en competències clau per al context actual, especialment en alfabetització digital i domini de l’anglès. Al mateix temps, es proposa elevar l’exigència en l’accés a la professió i reforçar els itineraris de formació contínua.
La lògica és clara: en un sistema on la tecnologia guanya pes, el docent no desapareix, però la seva funció canvia. Passa de ser transmissor de continguts a facilitador de l’aprenentatge, mentor i guia en entorns complexos.
Formació professional i universitat: el desajust persistent
Un dels punts més crítics de l’anàlisi és la desconnexió entre el sistema educatiu i el mercat laboral. Catalunya presenta un dèficit estructural de titulats en formació professional, especialment en àrees tècniques, mentre manté un elevat percentatge d’universitaris sobrequalificats.
L’informe assenyala que entre el 30% i el 40% dels graduats universitaris no troben feines acordes al seu nivell formatiu, mentre que sectors clau de l’economia no aconsegueixen cobrir vacants per manca de perfils tècnics.
La solució passa per reequilibrar el sistema. Es proposa augmentar entre un 30% i un 40% les places de formació professional superior, especialment en àmbits tecnològics i industrials, i consolidar el model d’FP dual com a via preferent d’inserció laboral.
Al mateix temps, es planteja redefinir el paper de la universitat, reforçant la seva funció conceptual i evitant que assumeixi tasques que corresponen a la formació professional.
Governança i estabilitat: la reforma pendent
Més enllà dels continguts i les metodologies, el document posa el focus en la governança del sistema. La manca de continuïtat en les polítiques educatives, condicionades pels cicles polítics, s’identifica com un dels principals obstacles per a qualsevol transformació profunda.
La proposta més rellevant en aquest àmbit és la creació d’un Consell Català d’Educació independent, escollit pel Parlament, amb capacitat per definir prioritats estratègiques i garantir la continuïtat de les reformes.
Es tracta d’un intent de blindar l’educació com a política de país, allunyant-la de la lògica curtterminista i dotant-la d’una visió estructural.
Educació, economia i cohesió social: un triangle inseparable
La diagnosi final de l’informe és inequívoca: la qualitat del sistema educatiu és un dels principals determinants de la cohesió social i de la capacitat productiva. Sense una reforma profunda, Catalunya corre el risc de consolidar un model dual, amb desigualtats creixents i menor capacitat de generar valor afegit.
L’educació, en aquest sentit, no és només un dret. És un actiu estratègic. Un sistema capaç de formar ciutadans crítics, adaptables i tecnològicament competents és la base sobre la qual es construeix la competitivitat d’un país.
El document d’El País de Demà no ofereix solucions simples. Però sí que marca un full de ruta: més exigència, més connexió amb la realitat, més integració tecnològica i, sobretot, més visió a llarg termini.
