Anomenar “ludites” els crítics de la intel·ligència artificial no descriu una postura: és una estratègia per desactivar el debat sobre qui controla la tecnologia i a qui beneficia.
En un moment en què la intel·ligència artificial es presenta com la gran promesa tecnològica del segle XXI, l’article de Ramón López de Mántaras a La Vanguardia introdueix una disrupció incòmoda en el relat dominant: reivindicar el ludisme no com un rebuig irracional al progrés, sinó com una forma legítima —i necessària— de crítica social davant de tecnologies que reconfiguren el treball, el poder i el valor econòmic.
El text planteja una revisió històrica amb implicacions contemporànies. El ludisme, sorgit a l’Anglaterra de principis del segle XIX, ha estat sistemàticament caricaturitzat com un moviment de treballadors ignorants que destruïen màquines per por. Tanmateix, com recorda López de Mántaras, aquesta interpretació és profundament esbiaixada. Els ludites no eren enemics del progrés, sinó actors organitzats que reaccionaven davant un canvi tecnològic que amenaçava les seves condicions de vida, els seus oficis i la seva autonomia.
Aquest punt de partida no és anecdòtic. És el nucli de l’argument: la manera com interpretem el passat condiciona com pensem el present. I en el cas de la intel·ligència artificial, aquesta distorsió històrica es converteix en una eina ideològica.
El ludisme: més enllà del mite
Entre 1811 i 1816, en plena Revolució Industrial, milers de treballadors tèxtils a Anglaterra es van organitzar per oposar-se a la introducció de maquinària que degradava el seu treball. No ho feien per ignorància tecnològica, sinó per una comprensió precisa de les seves conseqüències econòmiques i socials.
Les accions ludites no eren arbitràries ni caòtiques. Eren selectives. S’adreçaven contra màquines concretes associades a pràctiques laborals abusives: reducció de salaris, pèrdua de qualificació, concentració del poder productiu. La seva protesta, per tant, no era contra la tecnologia en abstracte, sinó contra un model d’implantació que beneficiava uns pocs a costa de molts.
Aquesta distinció és essencial. I és precisament la que s’ha esborrat de l’imaginari col·lectiu. Convertir el ludisme en sinònim de retard permet deslegitimar qualsevol crítica contemporània a la tecnologia.
L’operació retòrica: desacreditar el crític
López de Mántaras assenyala un fenomen que avui s’ha normalitzat: l’ús del terme “ludita” com a etiqueta pejorativa. Quan s’aplica a qui qüestiona la intel·ligència artificial, no s’està descrivint una posició, sinó construint un marc que la invalida d’entrada.
És una estratègia clàssica en la història de la tecnologia: associar la crítica amb la irracionalitat per evitar discutir el fons del problema. I el fons, ahir com avui, no és la màquina en si, sinó les relacions de poder que l’envolten.
La pregunta que formulaven els ludites continua vigent: qui controla la tecnologia, amb quins interessos i amb quines conseqüències?
IA generativa: la nova frontera del conflicte
La intel·ligència artificial generativa introdueix una nova dimensió en aquest debat. A diferència de les màquines industrials, que automatitzaven tasques físiques, la IA actual intervé en l’àmbit cognitiu: escriure, traduir, programar, dissenyar, compondre.
Aquest desplaçament té implicacions profundes. Si al segle XIX s’erosionaven oficis manuals qualificats, avui es qüestiona el valor del treball intel·lectual i creatiu.
Molts professionals observen com sistemes entrenats amb les seves pròpies obres —textos, imatges, codi, música— poden reproduir estils, generar continguts i competir al mercat. En molts casos, aquestes dades s’han recopilat sense consentiment explícit, fet que planteja un problema de base: l’apropiació del treball col·lectiu com a matèria primera per a models controlats per grans corporacions.
El paral·lelisme amb el ludisme és evident. Aleshores es denunciava l’expropiació del valor del treball artesanal; avui es qüestiona l’extracció de valor cultural i cognitiu a gran escala.
De l’eina a la “intel·ligència”: un canvi ideològic
Un dels elements més crítics de l’anàlisi de López de Mántaras és la dimensió ideològica del discurs sobre la IA. Mentre que al segle XIX ningú confonia una màquina amb una forma d’intel·ligència, avui s’ha estès una narrativa que equipara —o fins i tot situa per sobre— la intel·ligència artificial respecte de la humana.
Aquesta antropomorfització no és neutra. Té efectes concrets:
- Legitima la substitució de capacitats humanes
- Difumina la responsabilitat de les decisions automatitzades
- Reforça el poder de les empreses que desenvolupen aquests sistemes
Quan una decisió s’atribueix a “la IA”, s’invisibilitzen les estructures que l’han dissenyada: dades, algoritmes, interessos econòmics, objectius corporatius.
Aquest desplaçament conceptual és clau. Perquè no només afecta l’ocupació o els ingressos, sinó la mateixa definició del que és humà. Si la màquina es presenta com a superior, el risc no és únicament econòmic, sinó cultural i filosòfic.
La despossessió del treball cognitiu
El concepte de “despossessió” adquireix en aquest context una nova dimensió. No es tracta només de perdre llocs de treball, sinó de perdre control sobre el propi treball, sobre l’autoria i sobre el valor generat.
Els sistemes d’IA converteixen el coneixement acumulat de milers de persones en un recurs explotable sense una redistribució clara dels beneficis. Aquest model concentra valor en poques mans i planteja interrogants sobre propietat intel·lectual, drets d’autor i sostenibilitat de les professions creatives.
El resultat és una paradoxa: com més contribueix una comunitat al coneixement col·lectiu, més exposada queda a ser desplaçada per sistemes que s’alimenten d’aquest mateix coneixement.
Un problema de governança, no de tecnologia
El nucli de l’argument de López de Mántaras és que el problema no és la tecnologia en si, sinó la seva governança. La intel·ligència artificial no és inevitable en la seva forma actual. És el resultat de decisions humanes: quins models desenvolupar, amb quines dades, sota quins incentius i amb quins objectius.
La narrativa dominant, però, presenta la IA com un procés autònom, gairebé natural, que avança per la seva pròpia lògica. Aquesta visió redueix el marge d’intervenció social i política, i reforça la idea que només cal adaptar-s’hi.
Reivindicar el ludisme, en aquest sentit, és recuperar la idea que el progrés es pot —i s’ha de— discutir.
Què significa avui ser “ludita”?
La proposta de López de Mántaras no és destruir màquines ni rebutjar la intel·ligència artificial. És recuperar una mirada crítica que permeti qüestionar els seus usos i els seus efectes.
Ser “ludita” avui, en aquest marc, significaria:
- Exigir transparència en l’ús de dades
- Reclamar drets sobre el treball digital
- Qüestionar la concentració de poder tecnològic
- Participar en el disseny de les polítiques d’IA
- Defensar el valor del treball humà
És, en definitiva, una invitació a polititzar la tecnologia. A treure-la del determinisme tècnic i retornar-la al debat democràtic.
Un debat que tot just comença
La intel·ligència artificial generativa es troba encara en una fase inicial de desplegament. Els seus efectes a llarg termini són incerts, però els senyals ja són visibles: tensions laborals, conflictes legals, concentració empresarial, redefinició de professions.
En aquest context, l’article de López de Mántaras actua com un advertiment. No sobre la tecnologia en si, sinó sobre la manera com l’estem interpretant i gestionant.
La història del ludisme mostra que els conflictes tecnològics no són nous. Però també que la seva resolució depèn de decisions col·lectives. Ignorar aquesta dimensió és repetir errors del passat.
Progrés, per a qui
Potser la idea més potent del text és també la més simple: el progrés no és neutral. No pot considerar-se progrés si no beneficia la majoria.
Aquesta afirmació qüestiona directament el relat dominant sobre la IA, que tendeix a presentar qualsevol avenç tecnològic com a positiu per definició. Davant d’aquesta visió, López de Mántaras proposa recuperar un criteri més exigent: avaluar la tecnologia en funció dels seus efectes reals sobre la societat.
En un moment en què la intel·ligència artificial redefineix sectors sencers, aquesta perspectiva resulta especialment rellevant. No es tracta de frenar la innovació, sinó d’orientar-la.
