Apple no vol limitar-se a competir amb les Ray-Ban Meta: si les seves ulleres intel·ligents arriben a finals de 2027, la companyia intentarà fer amb la indústria òptica el que va fer amb el rellotge tradicional, convertir un accessori quotidià en una plataforma tecnològica permanent.
Apple torna a mirar cap al cos. Després de l’iPhone a la butxaca, l’Apple Watch al canell, els AirPods a les orelles i el Vision Pro al cap, el següent moviment estratègic apunta a una categoria molt més quotidiana, visible i culturalment arrelada: les ulleres. Segons la informació publicada per Mark Gurman a Bloomberg, la companyia treballa en unes ulleres intel·ligents que podrien arribar a finals de 2027, amb una ambició que va més enllà de respondre a Meta. Apple no estaria pensant només a guanyar una batalla contra les Ray-Ban Meta, sinó a alterar tota la indústria de l’òptica, de la mateixa manera que l’Apple Watch va modificar el mercat del rellotge de polsera.
La comparació amb l’Apple Watch és important perquè permet entendre la naturalesa de l’atac. Apple no va destruir el rellotge mecànic, però sí que va redefinir què podia esperar un usuari d’un objecte que feia dècades que complia una funció aparentment tancada. El rellotge va passar de mesurar el temps a mesurar el cos, registrar activitat, rebre notificacions, pagar, trucar, detectar caigudes, controlar entrenaments i actuar com una extensió de l’iPhone. La pregunta ara és si Apple pot repetir aquesta jugada amb les ulleres: transformar una muntura en una interfície diària per a càmera, so, trucades, intel·ligència artificial, context visual i serveis personals.
Les informacions publicades durant els darrers mesos apunten a un dispositiu diferent de les ulleres de realitat augmentada somiades durant anys per Silicon Valley. No serien, almenys en aquesta primera versió, unes ulleres amb pantalla capaces de superposar objectes digitals sobre el món real. Reuters ja va recollir el 2025, a partir de Bloomberg, que Apple preparava unes ulleres intel·ligents per competir amb Meta, amb producció de prototips i proveïdors en marxa.
El plantejament seria més pragmàtic: ulleres sense pantalla, equipades amb càmera, micròfons, altaveus, una connexió estreta amb l’iPhone i funcions d’intel·ligència artificial. És a dir, menys ciència-ficció visual i més objecte utilitzable. En lloc de demanar a l’usuari que adopti un casc voluminós o una experiència immersiva, Apple intentaria introduir intel·ligència ambiental en una muntura que es pugui portar tot el dia. Aquesta diferència pot ser decisiva.
Meta ja ha demostrat que la primera gran oportunitat de les ulleres intel·ligents no ha de trobar-se necessàriament en la realitat augmentada completa. Les Ray-Ban Meta han funcionat perquè semblen ulleres normals, permeten fer fotos i vídeos, escoltar música, respondre trucades i accedir a funcions de Meta AI sense obligar l’usuari a col·locar-se un aparell estrany a la cara. Meta ha entès que, perquè el mercat existeixi, les ulleres han de ser primer ulleres. Després poden ser intel·ligents. Aquesta lliçó probablement és al centre de l’estratègia d’Apple.
La pròpia evolució del mercat ho confirma. Meta i EssilorLuxottica han reforçat la seva aliança en ulleres intel·ligents i han ampliat la col·laboració cap a la pròxima dècada. A més, Meta hauria adquirit una participació propera al 3% d’EssilorLuxottica, matriu de Ray-Ban i Oakley, segons informacions recollides per Bloomberg i altres mitjans.
Aquesta dada és clau: Meta no només competeix en programari o maquinari, sinó que ha entès que l’òptica és una indústria amb marques, canals, prescripció, moda, distribució, confiança i hàbits de compra propis. Per entrar a les ulleres no n’hi ha prou amb fabricar electrònica; cal entrar a la cultura del rostre. Ray-Ban aporta a Meta una cosa que cap divisió tecnològica podia crear des de zero: legitimitat estètica. Apple, en canvi, probablement intentarà arribar-hi amb la seva pròpia força de disseny, el control dels materials, la seva xarxa de botigues i la seva capacitat per convertir accessoris en símbols aspiracionals.
Aquí comença la veritable batalla. Les ulleres no són un telèfon ni un rellotge. Es troben al centre de la identitat visual d’una persona. Defineixen el rostre, l’estil, l’edat, la professió, el gust, l’estatus i la presència pública. Ningú es posa unes ulleres només per la seva fitxa tècnica. La muntura ha d’agradar, afavorir, resultar còmoda, adaptar-se a graduacions, resistir l’ús diari i encaixar en entorns socials molt diferents. Si Apple vol entrar en aquest mercat, haurà de pensar tant com una companyia de moda òptica com una empresa tecnològica.
Les filtracions apunten precisament a aquesta sensibilitat. Bloomberg ha informat que Apple prova diferents estils, colors i dissenys de muntura, amb càmeres de disseny particular i una integració pensada per a l’ús quotidià. Mitjans especialitzats han recollit que el projecte intern, conegut com a N50, estaria orientat a fotografia, vídeo, trucades, música, notificacions i Siri, més que no pas a realitat augmentada avançada.
Si aquesta descripció es confirma, la primera generació d’ulleres d’Apple no seria la successora directa del Vision Pro, sinó una extensió lleugera de l’iPhone i de Siri. I aquesta estratègia pot ser més intel·ligent. El Vision Pro va demostrar la potència tècnica d’Apple, però també les limitacions dels dispositius immersius cars, pesants i d’ús limitat. Les ulleres intel·ligents, en canvi, podrien ser un producte d’adopció més àmplia si resolen bé disseny, bateria, privacitat, preu, graduació, càmera, so i utilitat diària.
La comparació amb l’Apple Watch torna a ser pertinent. El primer Apple Watch tampoc no era perfecte. La seva proposta inicial combinava notificacions, moda, salut i aplicacions sense una identitat completament definida. Amb els anys va trobar el seu eix en la salut, l’esport, la seguretat i la dependència de l’iPhone. Les ulleres podrien seguir una evolució semblant. La seva primera versió potser no serà extraordinària en funcionalitats, però podria obrir una categoria que maduri amb sensors, IA, visió contextual i, més endavant, pantalles discretes.
La intel·ligència artificial serà l’ingredient que canviarà el sentit del producte. Fa uns anys, unes ulleres amb càmera podien semblar simplement una manera còmoda de gravar. Ara, una càmera connectada a models multimodals pot descriure el que veu, identificar objectes, traduir cartells, recordar llocs, llegir documents, ajudar persones amb discapacitat visual, resumir escenes, reconèixer productes, guiar l’usuari en una ciutat o respondre preguntes sobre l’entorn. Les ulleres passen de ser un perifèric de captura a convertir-se en una interfície de percepció.
Aquest salt explica per què Apple necessita resoldre Siri. Unes ulleres intel·ligents depenen d’una interacció sense pantalla. L’usuari no pot estar navegant per menús complexos ni traient l’iPhone cada dos minuts. Necessita parlar, escoltar, mirar i rebre respostes útils. Si Siri no és capaç d’actuar com a assistent contextual, l’experiència quedarà per sota de la promesa.
La privacitat serà el gran camp de mines. Google Glass va fracassar en part perquè va arribar massa aviat i perquè la càmera al rostre generava rebuig social. La idea de ser gravat per algú que porta ulleres intel·ligents continua sent incòmoda. Meta ha suavitzat aquest problema amb un disseny familiar i llums indicadores, però la preocupació no ha desaparegut. Apple, que ha construït part de la seva marca sobre la privacitat, haurà d’establir senyals clars, controls visibles i regles estrictes per a la captura d’imatge i so.
La indústria òptica també haurà d’adaptar-se. Si Apple entra en el mercat, no competirà només per vendre un gadget. Competirà per espai a les botigues, acords amb òptiques, lents graduades, assegurances, serveis postvenda, reparacions, ajustaments de muntura, accessoris, colors, versions, moda i prescripció mèdica. Les ulleres són un producte híbrid: sanitari, estètic i tecnològic.
La gran absència inicial seria la pantalla. Però aquesta absència pot ser una virtut. Les ulleres amb display s’enfronten a reptes de bateria, pes, calor, òptica, brillantor, privacitat visual, cost i acceptació social. Apple sap que una experiència mediocre de realitat augmentada pot perjudicar tota la categoria. Començar sense pantalla permetria reduir complexitat i aprendre del mercat.
La pregunta econòmica és enorme. El mercat mundial de les ulleres inclou lents graduades, ulleres de sol, muntures, òptiques, assegurances visuals i marques de moda. Si una part d’aquest mercat esdevé connectada, Apple podria obrir una nova categoria d’ingressos recurrents: maquinari, AppleCare, lents, serveis, emmagatzematge, IA, accessoris i potser subscripcions.
Però l’èxit no està garantit. Les ulleres intel·ligents han fracassat abans. Google Glass es va avançar al mercat i es va convertir en símbol d’intrusió. Snap Spectacles va tenir un impacte cultural limitat. Moltes ulleres de realitat augmentada han quedat confinades a entorns empresarials o experimentals. Meta ha aconseguit tracció perquè va simplificar la proposta i es va recolzar en Ray-Ban. Apple haurà d’evitar dos errors: fer un producte massa limitat per justificar el seu preu o massa ambiciós per ser còmode.
