La Comissió Europea accelera el desplegament de guies, codis de pràctiques i mecanismes de supervisió perquè l’AI Act entri en la seva fase central d’aplicació l’agost del 2026, amb un impacte directe sobre els models fundacionals, els continguts sintètics, les empreses tecnològiques i els mitjans de comunicació.
La Unió Europea ha entrat en la fase més delicada de la seva gran aposta reguladora sobre la intel·ligència artificial. Després d’anys de negociacions, pressions de la indústria, debats sobre competitivitat i advertiments sobre els riscos d’una regulació excessiva, l’AI Act comença a deixar de ser un text legislatiu per convertir-se en una arquitectura real de compliment normatiu. La Comissió Europea està desplegant progressivament guies interpretatives, codis de pràctiques, mecanismes de supervisió i eines de suport perquè empreses, administracions i desenvolupadors puguin preparar-se per a l’entrada en vigor de gran part de les obligacions previstes per a l’agost del 2026.
El moment és especialment rellevant perquè afecta directament el nucli de l’ecosistema global d’intel·ligència artificial. OpenAI, Google, Meta, Anthropic, Microsoft, Mistral, xAI i qualsevol altre proveïdor de models fundacionals que operi dins del mercat europeu haurà d’adaptar-se a un conjunt de requisits relacionats amb la transparència, la governança, la documentació tècnica, la gestió de riscos, els drets d’autor i la supervisió pública. La Unió Europea no està regulant únicament aplicacions específiques d’IA, sinó també les infraestructures tecnològiques sobre les quals es construiran milers de productes, serveis i agents intel·ligents durant la pròxima dècada.
L’AI Act va entrar formalment en vigor l’1 d’agost del 2024, però la seva aplicació està sent gradual. Les prohibicions sobre determinades pràctiques considerades inacceptables i les obligacions bàsiques d’alfabetització en IA van començar a aplicar-se el febrer del 2025. Les disposicions relatives als models d’IA de propòsit general es van començar a desplegar a partir de l’agost del 2025. Ara, la gran fita és el 2 d’agost del 2026, quan entraran plenament en vigor les obligacions de transparència relatives als continguts sintètics i bona part de les exigències aplicables als models fundacionals.
El model regulador europeu es basa en una classificació segons el risc. Les aplicacions considerades de risc mínim, com alguns filtres de correu brossa o determinats videojocs, pràcticament no estaran sotmeses a obligacions específiques. En canvi, els sistemes catalogats com a d’alt risc hauran de complir exigències estrictes sobre qualitat de dades, supervisió humana, robustesa, seguretat, documentació i traçabilitat. Per sobre d’aquestes categories apareix una nova figura especialment rellevant: els models d’IA de propòsit general o models fundacionals, capaços d’alimentar una enorme varietat d’aplicacions diferents.
La Comissió Europea ha situat aquests models al centre de la seva estratègia reguladora perquè considera que constitueixen la infraestructura bàsica de la nova economia de la IA. Un únic model pot ser utilitzat per generar textos, programar aplicacions, crear imatges, produir vídeos, analitzar dades, automatitzar processos empresarials, donar suport a diagnòstics mèdics o ajudar en tasques administratives. Aquesta versatilitat fa que els riscos potencials no es limitin a una única aplicació, sinó que es multipliquin a través de milers d’usos diferents. Per aquest motiu, Brussel·les considera imprescindible exigir responsabilitats també als desenvolupadors dels models i no només als seus usuaris finals.
Amb aquest objectiu, la Comissió ha impulsat el Codi de Pràctiques per a Models d’IA de Propòsit General, una eina destinada a facilitar el compliment de les obligacions previstes per l’AI Act. El document estableix pautes sobre transparència, respecte als drets d’autor, documentació tècnica i seguretat. També inclou mecanismes perquè els proveïdors puguin demostrar de manera més clara que compleixen la normativa.
Aquest codi incorpora formularis estandarditzats perquè les empreses documentin les característiques dels seus models, les dades utilitzades durant l’entrenament, les seves capacitats i limitacions, així com les mesures adoptades per gestionar riscos potencials. A més, estableix orientacions específiques sobre compliment de la normativa europea de propietat intel·lectual i introdueix obligacions reforçades per als models considerats de risc sistèmic, és a dir, aquells que, per la seva escala i capacitats, podrien tenir un impacte significatiu sobre l’economia, la seguretat o la societat.
La majoria dels grans actors del sector han optat per col·laborar amb Brussel·les. Entre els signants del codi hi ha OpenAI, Google, Anthropic, Microsoft, Amazon, IBM, Cohere i Mistral. Aquesta adhesió no elimina les obligacions legals, però ofereix una via més clara per demostrar-ne el compliment. Meta, en canvi, ha rebutjat adherir-se al codi voluntari i ha criticat alguns aspectes del marc europeu, argumentant que introdueix incertesa jurídica i podria perjudicar la innovació.
La transparència serà probablement el gran camp de batalla regulador del 2026. Per preparar aquesta nova etapa, la Comissió també ha presentat un Codi de Pràctiques sobre Transparència dels Continguts Generats per IA, destinat a facilitar l’aplicació de l’article 50 de l’AI Act. Aquest article estableix obligacions específiques sobre identificació de continguts sintètics, etiquetatge de deepfakes i informació als usuaris quan interactuen amb sistemes generatius.
Aquesta qüestió afecta especialment els mitjans de comunicació. Els continguts generats o manipulats mitjançant IA que s’utilitzin per informar sobre assumptes d’interès general hauran d’identificar-se adequadament quan sigui necessari. Les imatges sintètiques, els vídeos manipulats, les veus clonades i els deepfakes també hauran d’incorporar mecanismes que permetin als usuaris entendre’n l’origen artificial. Això obligarà redaccions, televisions, emissores de ràdio, agències de notícies, newsletters i plataformes digitals a revisar els seus protocols editorials.
Per al sector periodístic, aquesta exigència representa tant un repte com una oportunitat. D’una banda, implica noves obligacions de verificació i traçabilitat. De l’altra, ofereix una manera de reforçar la confiança dels lectors en un moment en què la proliferació de continguts sintètics dificulta cada vegada més distingir entre realitat i ficció. En un ecosistema digital saturat d’imatges generades artificialment, vídeos manipulats i textos automatitzats, la transparència pot convertir-se en un element diferencial de credibilitat.
La dificultat serà definir amb precisió quan cal informar sobre l’ús de la IA. No és el mateix utilitzar un sistema automàtic per transcriure una entrevista que generar íntegrament una notícia. Tampoc és equivalent emprar IA per corregir l’estil d’un text que crear una fotografia sintètica d’un esdeveniment que mai no ha tingut lloc. Les organitzacions hauran de desenvolupar criteris interns que permetin distingir entre assistència tecnològica i generació substancial de contingut.
Aquest debat ja ha generat tensions entre reguladors i sectors econòmics. Diverses organitzacions empresarials han advertit que un etiquetatge excessiu podria resultar contraproduent. Si gairebé qualsevol contingut acaba portant una advertència relacionada amb la IA, els consumidors podrien deixar de prestar-hi atenció. La qüestió serà trobar un equilibri entre transparència i proporcionalitat.
Per a les empreses, el desplegament de l’AI Act implicarà un reforç significatiu dels programes de compliment normatiu. Les organitzacions hauran d’identificar quins sistemes d’IA utilitzen, classificar-los segons el nivell de risc, revisar contractes amb proveïdors, establir mecanismes de supervisió humana, documentar processos i formar els seus equips. En molts casos, això suposarà crear estructures de governança de la IA comparables a les que ja existeixen en àmbits com la protecció de dades, la ciberseguretat o el compliment financer.
La situació és especialment complexa perquè moltes empreses no desenvolupen els seus propis models, sinó que integren serveis de tercers. Un banc pot utilitzar tecnologia d’OpenAI a través de Microsoft Azure. Una administració pública pot contractar un assistent desenvolupat per una empresa que, al seu torn, depèn de Google o Anthropic. Aquesta cadena de responsabilitats obliga a definir amb precisió qui és responsable de cada obligació i quines garanties han d’exigir-se als proveïdors.
La Comissió Europea intenta reduir aquesta complexitat mitjançant guies específiques dirigides als proveïdors de models fundacionals. Aquestes guies expliquen quines obligacions s’apliquen, com s’han d’interpretar i quins criteris determinaran si un model entra dins de les categories regulades.
Un altre dels fronts més sensibles és la propietat intel·lectual. Els proveïdors de models hauran de demostrar que disposen de polítiques adequades per respectar la legislació europea sobre drets d’autor i hauran de proporcionar informació sobre les dades utilitzades durant l’entrenament. Aquesta qüestió és especialment important per a editorials, mitjans de comunicació, productores audiovisuals, artistes i creadors, que des de fa anys denuncien la utilització de continguts protegits sense autorització ni compensació.
La dimensió geopolítica de l’AI Act és igualment rellevant. Europa aspira a consolidar-se com el principal referent mundial en regulació de la intel·ligència artificial, de manera similar al que va aconseguir amb el Reglament General de Protecció de Dades (RGPD). L’objectiu és establir estàndards que acabin influint en empreses i reguladors molt més enllà de les fronteres europees. Qualsevol companyia global que vulgui operar a la UE haurà d’adaptar-se a aquestes regles.
No obstant això, aquesta estratègia també comporta riscos. Diverses empreses tecnològiques han advertit que una regulació excessivament exigent podria reduir la competitivitat europea davant dels Estats Units i la Xina. La Comissió rebutja aquesta visió i sosté que la confiança serà un factor essencial per a l’adopció massiva de la IA. Segons Brussel·les, una regulació clara no és incompatible amb la innovació, sinó que pot contribuir a crear un entorn més estable i previsible.
La gran prova començarà realment l’agost del 2026. A partir d’aquell moment, els models fundacionals hauran d’assumir obligacions més estrictes, els continguts sintètics hauran d’estar millor identificats i les empreses hauran de demostrar que disposen de mecanismes adequats de control i governança. Els mitjans de comunicació, les plataformes digitals, les administracions públiques i les organitzacions privades hauran d’adaptar els seus processos a una nova realitat reguladora.
L’AI Act marca el pas de la fase experimental de la intel·ligència artificial a una etapa d’institucionalització. La regulació no eliminarà els conflictes, ni resoldrà totes les preguntes obertes sobre la IA, però establirà un marc jurídic comú per abordar-les. La qüestió que Europa haurà de demostrar en els pròxims anys és si és capaç de combinar innovació i protecció, competitivitat i drets, desenvolupament tecnològic i confiança ciutadana. El desplegament actual de les eines d’implementació és, en realitat, la primera gran prova d’aquest equilibri.
