El físic José Ignacio Latorre adverteix que la intel·ligència artificial ja no és només una eina tecnològica: és un nou actor social que obliga a repensar poder, drets, deures, naturalesa i democràcia.
José Ignacio Latorre ha situat el debat sobre la intel·ligència artificial en un terreny molt més profund que la fascinació pels models generatius o la por a les màquines. En la seva entrevista a YouTube, titulada Inteligencia artificial: cómo entenderla sin miedo, i en el seu nou llibre Un nuevo contrato social. Gobernar un mundo con inteligencias no humanas, el físic quàntic planteja una tesi de gran abast: la humanitat està entrant en una etapa en què ja no conviurà només amb institucions, Estats, empreses i ciutadans, sinó també amb sistemes artificials capaços d’aprendre, decidir i actuar amb autonomia creixent.
El llibre, publicat per Editorial Rosamerón el 2026, porta un subtítol que resumeix la dimensió política del problema: Gobernar un mundo con inteligencias no humanas. No es tracta, per tant, d’un altre assaig sobre usos pràctics de ChatGPT, automatització laboral o productivitat. Latorre proposa una reflexió sobre l’arquitectura moral i política d’una societat en què la intel·ligència deixa de ser monopoli humà. Segons la fitxa de Marcial Pons, l’obra té 240 pàgines, està editada a Barcelona i es presenta com una reflexió sobre la singularitat tecnològica i la necessitat urgent de renegociar un dels pactes més antics de la humanitat: el contracte social.
La formulació connecta directament amb Rousseau, però trasllada el debat al segle XXI. Durant més de dos segles, el contracte social ha servit per pensar quines llibertats cedeix l’individu a canvi de protecció, drets i ordre col·lectiu. Aquest pacte pressuposava una comunitat humana. Ara, sosté Latorre, apareix una entitat nova: la intel·ligència artificial, capaç d’aprendre, decidir i actuar de manera autònoma. La pregunta ja no és només què fem amb la tecnologia, sinó quin lloc ocupa aquesta tecnologia dins de l’ordre social.
L’entrevista i el llibre comparteixen una virtut: eviten tant la por paralitzant com la fe ingènua en la tecnologia. Latorre no s’instal·la en el discurs apocalíptic que presenta la IA com una amenaça inevitable per a la humanitat, però tampoc la redueix a una simple eina neutra. La seva posició és més exigent: la IA ha de ser governada, i per governar-la no n’hi ha prou amb regulació tècnica, manuals de bones pràctiques o declaracions corporatives de responsabilitat. Cal repensar el pacte social des dels seus fonaments.
L’Espacio Fundación Telefónica resumeix aquesta proposta en tres dimensions inseparables: la natural, la civil i la intel·ligent. La dimensió natural recorda que la crisi tecnològica no es pot separar de la crisi ecològica. La dimensió civil remet a la convivència entre éssers humans, institucions, drets i obligacions. La dimensió intel·ligent incorpora per primera vegada entitats no humanes capaces d’intervenir en decisions, processos econòmics, coneixement, comunicació i govern.
Aquesta triple estructura és una de les claus més interessants del plantejament de Latorre. El debat sobre IA acostuma a quedar atrapat entre dos marcs estrets. Un és empresarial: quin model serà més potent, quina companyia guanyarà la cursa, quines tasques s’automatitzaran. L’altre és jurídic: quines normes s’han d’imposar, com es protegeix la privacitat, com s’evita la discriminació algorítmica. Latorre amplia el camp. La IA no només exigeix regles; exigeix una nova imaginació política.
El punt de partida és que les intel·ligències artificials ja no es limiten a executar instruccions simples. Hi ha IA generativa capaç de crear textos, imatges, codi, música o vídeo a partir d’una petició humana. Hi ha IA agentiva capaç de realitzar transaccions, coordinar processos i actuar en nom de persones, empreses o institucions. I hi ha IA raonadora, orientada a resoldre problemes complexos, demostrar teoremes, explorar alternatives i corregir errors. Aquesta classificació apareix recollida en ressenyes del llibre i mostra que Latorre distingeix entre tipus d’intel·ligència artificial segons el seu grau d’autonomia, capacitat d’acció i profunditat cognitiva.
Aquesta distinció és important perquè no totes les IA plantegen el mateix problema polític. Una eina generativa que redacta un text sota supervisió humana exigeix criteris d’autoria, transparència i verificació. Una IA agentiva que compra, ven, negocia, agenda, contracta o executa operacions econòmiques en nom d’algú exigeix normes sobre responsabilitat, autorització i límits d’actuació. Una IA raonadora que pot intervenir en ciència, enginyeria, medicina, dret o govern exigeix una reflexió encara més profunda: fins a quin punt acceptem decisions produïdes per sistemes no humans i sota quines condicions.
El cor del llibre sembla estar en aquesta pregunta: podem confiar en intel·ligències no humanes per governar parts de la nostra vida col·lectiva? La resposta no pot ser un sí o un no simples. En molts àmbits, els sistemes artificials ja prenen decisions o hi influeixen: concessió de crèdit, selecció de candidats, moderació de continguts, diagnòstic mèdic, predicció policial, gestió logística, avaluació de riscos, personalització informativa o assignació de recursos. La IA no ha esperat que la filosofia política l’autoritzés. Ja és dins del sistema.
Per això Latorre desplaça el focus des de la sorpresa cap a la responsabilitat. La qüestió no és si la IA formarà part del món, sinó com s’integrarà dins de l’ordre social sense destruir els principis que sostenen la convivència democràtica. Una societat pot beneficiar-se d’intel·ligències més ràpides i precises que la humana, però també pot quedar sotmesa a sistemes opacs, concentrats en poques empreses, entrenats amb dades esbiaixades o alineats amb interessos comercials i geopolítics. La intel·ligència per si sola no garanteix justícia.
El títol Un nuevo contrato social té, a més, una càrrega provocadora. El contracte social clàssic es construïa al voltant de ciutadans humans dotats de drets i deures. Què passa quan apareixen entitats capaces de participar en processos socials sense ser persones? Ha de tenir drets una IA? Ha de tenir deures? Ha de respondre jurídicament? O tota responsabilitat ha de recaure sempre en humans, empreses i Estats? Latorre no planteja aquestes preguntes com a ciència-ficció, sinó com a problemes polítics emergents.
El debat esdevé encara més complex quan s’incorpora la naturalesa com a subjecte de drets. Segons la ressenya de 39ymas, l’autor sosté que no només cal considerar la inclusió de la IA en el nou pacte social, sinó també la naturalesa com a subjecte amb drets. Aquesta idea connecta amb corrents jurídiques i filosòfiques que reconeixen drets a rius, boscos, ecosistemes o entitats naturals per protegir-los d’una explotació il·limitada. En el marc de Latorre, la naturalesa i la IA apareixen com dos límits a la supèrbia humana: una ens recorda que no som amos absoluts del planeta; l’altra, que potser ja no som els únics productors d’intel·ligència.
L’entrevista a YouTube adquireix així un valor divulgatiu important. Sota el títol Inteligencia artificial: cómo entenderla sin miedo, Latorre intenta allunyar el debat de l’ansietat i situar-lo en el terreny de la comprensió. La por pot mobilitzar, però també bloquejar. La fascinació pot obrir possibilitats, però també adormir el judici. Entre aquests dos extrems, el físic proposa coneixement, deliberació i govern.
El seu perfil explica aquesta barreja de ciència dura i reflexió humanista. Latorre és catedràtic de Física Teòrica a la Universitat de Barcelona, doctor en teoria de la cromodinàmica quàntica de partícules elementals, va fer estades postdoctorals al MIT i a l’Institut Niels Bohr de Copenhaguen, ha treballat en física teòrica, intel·ligència artificial i informació quàntica, i ha dirigit centres de recerca vinculats a computació quàntica.
Aquesta trajectòria li permet parlar d’IA sense caure en el tòpic tecnòfob ni en la propaganda empresarial. Latorre sap que la intel·ligència artificial no és màgia. És matemàtica, estadística, computació, dades, optimització i arquitectura. Però també sap que els seus efectes desborden el laboratori. Una tecnologia capaç de produir llenguatge, codi, imatges, prediccions i decisions es converteix ràpidament en una tecnologia política.
El subtítol del llibre —Gobernar un mundo con inteligencias no humanas— potser és més important que el mateix títol. La paraula clau és “governar”. En els últims anys s’ha parlat molt de regular la IA. Però regular és només una part de governar. Governar implica definir finalitats, distribuir poder, establir responsabilitats, protegir drets, fixar límits, auditar conseqüències i decidir quin tipus de societat volem construir amb aquestes eines. La regulació pot prohibir o permetre. El govern ha d’orientar.
En aquest sentit, Latorre sembla situar-se en una línia de pensament que rebutja la idea que la tecnologia sigui inevitable. La IA no cau del cel ni avança per una llei natural. La dissenyen empreses, laboratoris, Estats i comunitats científiques. S’entrena amb dades produïdes per societats humanes. Es desplega en mercats concrets. S’utilitza sota incentius econòmics. S’integra en institucions amb regles, interessos i desigualtats prèvies. Per tant, també pot ser governada.
El risc de no fer-ho és enorme. Si la IA s’incorpora al món sense contracte social, el buit l’ompliran els actors amb més poder: grans plataformes, Estats autoritaris, mercats financers, exèrcits, asseguradores o empreses capaces de capturar dades i atenció. En aquest escenari, la intel·ligència artificial no ampliaria la llibertat humana, sinó que podria consolidar noves formes de dependència, vigilància i desigualtat.
Però el llibre tampoc sembla defensar una renúncia tecnològica. Latorre no proposa aturar la IA ni tancar-la en un marc de sospita permanent. Proposa incorporar-la al pacte social. Això significa reconèixer-ne la potència, aprofitar-ne les capacitats i establir condicions perquè el seu desplegament sigui compatible amb la dignitat humana, la justícia social i la sostenibilitat natural.
El valor de la proposta de Latorre és que retorna la IA al terreny del que és comú. No la tracta només com una eina individual de productivitat ni com una amenaça abstracta. La situa allà on realment importa: en l’organització de la vida col·lectiva. La pregunta no és si la IA escriurà millors textos o resoldrà més ràpidament equacions. La pregunta és quin tipus de societat emergeix quan convivim amb intel·ligències no humanes en l’economia, la política, la ciència, l’educació i la cultura.
Per això el llibre arriba en un moment oportú. La IA generativa ja ha demostrat que pot alterar professions, indústries i hàbits. La IA agentiva comença a prometre acció autònoma. La IA científica accelera descobriments. Els models multimodals integren text, imatge, àudio i vídeo. La frontera entre assistència, automatització i delegació es torna cada vegada més difusa. En aquest context, parlar de contracte social no és una metàfora acadèmica: és una necessitat institucional.
L’entrevista de Latorre convida a entendre la IA sense por, però no sense responsabilitat. Aquest matís és crucial. Entendre sense por no significa banalitzar. Significa substituir el pànic per criteri. Significa formar ciutadans capaços de preguntar qui dissenya els sistemes, amb quines dades, sota quins incentius, amb quins controls i per a quines finalitats. Significa evitar que la conversa pública quedi atrapada entre gurús tecnològics i profetes del desastre.
La tesi final podria resumir-se així: la intel·ligència artificial no ens obliga a abandonar l’humanisme, sinó a reconstruir-lo. Un humanisme seriós ja no pot fingir que l’ésser humà està sol al centre del món. Ha de reconèixer la naturalesa com a límit i les intel·ligències artificials com a nous actors. Però precisament per això ha de reforçar la dignitat, la llibertat, la responsabilitat i la deliberació.
Latorre no proposa una rendició davant les màquines. Proposa un pacte perquè la intel·ligència, humana i no humana, no quedi al servei exclusiu del poder, el benefici o la inèrcia tecnològica. La seva advertència és clara: el futur no dependrà només de com d’intel·ligents siguin les màquines, sinó de com d’intel·ligents siguem nosaltres a l’hora de governar-les.
