Per a José María Lassalle, la intel·ligència artificial no només transformarà la productivitat o l’ocupació: alterarà les relacions de poder dins l’empresa i obligarà a reinventar el lideratge per evitar una deshumanització profunda de l’organització.
La intel·ligència artificial sol analitzar-se des de dos grans marcs: com una eina per guanyar eficiència o com una disrupció que amenaça l’ocupació. L’article d’opinió de José María Lassalle, “Liderazgo, empresa e IA”, desplaça aquest focus. La seva tesi principal no se centra tant en la màquina com en la fragilitat humana que revela la seva arribada. Més concretament, en la fragilitat del lideratge empresarial. Lassalle no descriu la IA com una simple innovació productiva, sinó com una força que obliga a repensar la responsabilitat final de qui dirigeix organitzacions i pren decisions sobre com, quan i per a què s’integra aquesta tecnologia.
Aquest és el nucli del seu argument. La IA ja no conviu amb les empreses com una promesa futura, sinó com una presència efectiva que altera processos, estructures i criteris de valor. I aquesta presència, sosté, no pot ser gestionada únicament des de la lògica de l’eficiència. Requereix un lideratge capaç d’aportar lucidesa, serenitat i coherència enmig d’una transformació que no és només operativa, sinó també moral, cultural i política.
Lassalle parteix d’una constatació clara: moltes empreses estan incorporant sistemes d’intel·ligència artificial sense disposar encara de models sòlids de governança integral ni de processos de reflexió corporativa que avaluïn adequadament el propòsit final que persegueixen amb aquesta incorporació. Aquesta absència desplaça sobre el líder una responsabilitat decisiva. No n’hi ha prou amb adoptar tecnologia. Cal anticipar les conseqüències que el seu ús tindrà sobre l’estructura de valor que sosté l’empresa i sobre l’organització humana que la fa possible.
Aquest punt és especialment rellevant perquè corregeix una tendència molt estesa en el discurs públic. Sovint es parla de l’impacte de la IA sobre el treball en termes abstractes, gairebé estadístics, però es deixa en segon pla l’estrès organitzatiu que introdueix dins l’empresa. La IA no entra en una organització com una peça neutra. Competeix per funcions, modifica la cadena de producció, altera els processos de decisió, reorganitza la interacció entre departaments i obliga a redefinir quina part del negoci ha de romandre en mans humanes i quina pot quedar subordinada a sistemes artificials. Per això, en l’enfocament de Lassalle, el problema no és només laboral o tecnològic. És profundament estratègic.
En aquesta lògica, una de les seves idees més fecundes és que el lideratge ja no podrà ser només eficient. Haurà d’assumir un paper conscient addicional, capaç d’incorporar una nova jerarquia de virtuts directives. Lassalle parla del que denomina un “Shannon Valor”, entès com una taxonomia de virtuts que haurien d’interioritzar una moral tècnica orientada, d’una banda, al benestar digital de l’organització i, de l’altra, a la cura del bé comú dins i fora de l’empresa. Més enllà del terme concret, el que importa és la intuïció: la direcció empresarial no podrà limitar-se a gestionar recursos i optimitzar resultats. Haurà d’exercir una funció de mediació ètica davant dels possibles efectes deshumanitzadors de la IA.
Aquest plantejament dona al text una perspectiva poc habitual en el debat econòmic sobre la intel·ligència artificial. Lassalle no presenta el directiu com un simple gestor del canvi, sinó com el garant que l’empresa no perdi el seu sentit humà durant el procés. Si la presència humana en el negoci es redueix en termes quantitatius a causa de l’automatització, sosté, caldrà equilibrar aquesta reducció amb un reforçament qualitatiu del que és humà. En cas contrari, l’empresa pot entrar en un dèficit de deshumanització interna que la faci èticament insostenible.
Aquesta advertència és central. La IA, en el marc que descriu Lassalle, no és només una eina que millora la productivitat. És també una força que amenaça amb cancel·lar la heterogeneïtat crítica de les fonts d’informació que alimenten la presa de decisions, precisament perquè automatitza processos i tendeix a homogeneïtzar criteris. Aquesta homogeneïtzació pot semblar eficient a curt termini, però empobreix a mitjà i llarg termini la gestió del coneixement, la creativitat i la capacitat de resoldre problemes complexos. Les organitzacions, recorda, funcionen com a intel·ligències col·lectives. Si la introducció de la IA modifica les dinàmiques internes de col·laboració, interacció i suma de competències, aleshores no estem davant d’un simple salt tècnic, sinó d’una mutació de la intel·ligència organitzativa.
En aquest sentit, el text estableix una relació directa entre IA i model de lideratge. Lassalle afirma que el poder d’influència del líder creixerà al mateix temps que es debilita la diversitat crítica d’informació que nodreix les decisions, a causa de l’automatització progressiva dels processos. Aquesta observació és especialment significativa: en molts discursos sobre IA es dona per fet que l’automatització redistribuirà el poder dins les organitzacions de manera més neutral. Lassalle suggereix el contrari: com més automatitzats siguin els processos, més determinant serà la figura de qui supervisa i legitima aquests sistemes.
Per això sosté que el lideratge haurà d’assumir una complexitat creixent. L’empresa, a mesura que incorpori capes artificials en els seus processos productius, serà cada vegada menys humana en la seva operativa immediata. Fins i tot la cultura corporativa es veurà modificada. La IA, escriu Lassalle, canviarà les relacions de poder dins l’empresa i reorganitzarà l’activitat que sustenta el model de negoci.
Aquest desplaçament cap a la qüestió del poder és el que dona al text una dimensió més ambiciosa. Lassalle no dubta a afirmar que la IA pot acabar cancel·lant la relació capital-treball tal com la coneixem, i amb ella la noció clàssica de productivitat. El que emergirà serà un híbrid artificial en què la creativitat potenciada per la IA generativa podria trencar els equilibris tradicionals si no es gestiona amb cautela.
La referència a la tríada persones-coses-accions del dret romà amplia encara més l’abast de la reflexió. Lassalle suggereix que aquesta arquitectura podria trencar-se perquè, per primera vegada, una tecnologia com la IA pot arrabassar a la persona treballadora la plusvàlua associada a la seva autoria en la interacció amb la màquina. Això situa el debat en un terreny jurídic i filosòfic de gran profunditat.
Per això insisteix que lideratge empresarial i IA han d’avançar conjuntament. El risc principal no és la tecnologia, sinó la manca de governança i de polítiques públiques de referència. Aquesta carència genera incertesa en una transició que serà cada cop més exigent.
Lassalle contraposa dos camins: el d’una empresa empesa per la urgència competitiva i el d’un lideratge conscient, capaç de posar la tecnologia al servei de les persones. Aquesta tensió defineix el moment actual.
En definitiva, el text ofereix una lectura humanista del repte de la IA. No es limita a parlar d’ètica, sinó que baixa a la realitat concreta de l’empresa: governança, poder, cultura i responsabilitat.
La pregunta final és clara: pot una empresa seguir sent humana quan la seva activitat es reorganitza a partir de processos cada vegada més artificials? Lassalle no dona una resposta definitiva, però sí una advertència: sense lideratge conscient, la IA pot fer les empreses més eficients però també més fràgils.
