Juli Ponce Solé recupera la lliçó del ludisme per advertir que el problema no són les màquines, sinó qui decideix com s’utilitzen, qui es queda la riquesa que generen i qui paga el cost social de l’automatització.
La pregunta sembla provocadora, però no és retòrica: hi ha sang en la intel·ligència artificial? Juli Ponce Solé, catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat de Barcelona, la planteja a partir d’una lectura de Sangre en las máquinas, de Brian Merchant, publicat en castellà per Capitán Swing. La seva reflexió, titulada “¿Sangre en la inteligencia artificial?”, no és una impugnació simplista de la tecnologia. És una advertència històrica: quan una innovació es desplega sense límits jurídics, sense compensació social i sota la lògica del benefici privat immediat, les víctimes no són les màquines antigues, sinó les persones que perden feina, dignitat, autonomia i futur.
El punt de partida és el ludisme, el moviment obrer que entre 1811 i 1817 es va enfrontar al Regne Unit a l’ús abusiu de maquinària en la indústria tèxtil. Durant dos segles, els ludites han estat caricaturitzats com enemics irracionals del progrés, ignorants incapaços d’entendre la tècnica. Ponce, seguint Merchant, desmunta aquest tòpic: els ludites no rebutjaven les màquines per ser màquines; rebutjaven una manera concreta d’utilitzar-les per destruir ocupacions qualificades, degradar salaris, intensificar jornades, explotar treball infantil i concentrar riquesa en mans de propietaris protegits per l’Estat.
Aquesta distinció és decisiva per entendre el debat actual sobre la IA. Qui alerta sobre els efectes laborals de la intel·ligència artificial no ha de ser necessàriament un reaccionari tecnològic. Pot estar fent exactament el que van fer els ludites al seu moment: denunciar que una tecnologia útil es converteix en violència social quan s’aplica sense repartiment de beneficis, sense drets i sense responsabilitat pública. El problema mai és només la màquina. El problema és el règim econòmic, jurídic i polític que decideix per a què s’utilitza.
Ponce recorda que el moviment ludita va ser molt més complex del que explica el clixé. No va ser exclusivament anglès, ni purament tèxtil, ni format per treballadors incultes. Es va estendre a altres sectors, va tenir ecos a Espanya amb episodis com Alcoi el 1821 o la Fàbrica Bonaplata a Barcelona el 1835, va utilitzar propaganda, sol·licituds parlamentàries i recursos legals, i va recórrer a la destrucció de maquinària en situacions de desesperació. La violència, subratlla l’anàlisi, es dirigia en general contra coses, no contra persones.
La lliçó històrica és incòmoda per a Silicon Valley. Els ludites no eren enemics de la innovació, sinó treballadors altament qualificats que van veure com una nova tecnologia era utilitzada per substituir el seu saber per mà d’obra més barata, més dòcil i pitjor protegida. Una cosa semblant pot passar ara amb traductors, conductors, dissenyadors, redactors, advocats, programadors, administratius, empleats públics, artistes, docents, periodistes o professionals dels serveis. La IA no amenaça només tasques manuals repetitives. Amenaça també treball cognitiu, creatiu i burocràtic que fins fa poc semblava protegit.
Aquest és el vincle amb l’editorial de The Economist “Prepare for an AI jobs apocalypse”. La revista adverteix que encara no hi ha una catàstrofe laboral visible a les estadístiques, però que els governs no haurien d’esperar a veure-la per preparar xarxes de seguretat. La tesi és prudent i alarmant alhora: potser la destrucció massiva d’ocupació encara no ha arribat, però si arriba i les institucions no han actuat abans, serà massa tard.
La comparació històrica ajuda a evitar dos errors. El primer és l’alarmisme automàtic, segons el qual tota tecnologia nova destrueix inevitablement el treball humà. La història mostra que moltes innovacions van crear noves ocupacions, van augmentar la productivitat i van elevar els nivells de vida. El segon error és l’optimisme automàtic, segons el qual el mercat sempre compensarà els perdedors i acabarà creant prou oportunitats. La història del ludisme ensenya que el progrés pot produir dècades de patiment si no es governa.
La IA pot augmentar la productivitat, accelerar la recerca, millorar diagnòstics, facilitar accessibilitat, optimitzar serveis públics i obrir noves formes de creació. Però també pot servir per abaratir plantilles, vigilar treballadors, fragmentar tasques, reduir autonomia professional i transferir valor des dels salaris cap als propietaris de models, dades, xips i plataformes. No hi ha res inevitable en una direcció o l’altra. La qüestió és política.
Ponce ho formula des del Dret Administratiu i l’Estat social. A diferència de l’Anglaterra de principis del segle XIX, les democràcies actuals disposen de constitucions, drets fonamentals, sufragi universal, sindicats, administració pública, seguretat social, dret laboral i funció social de la propietat. És a dir, disposen d’eines per no repetir la passivitat del primer capitalisme industrial. La insuficient intervenció pública davant la IA, sosté, pot i ha de ser corregida per afrontar fallades de mercat i externalitats socials i ambientals.
La frase més important de la seva anàlisi és que evitar noves crisis —i potser nous “neoludites”— exigeix dotar-se de mecanismes jurídics capaços d’amortir els impactes socials, econòmics i ambientals. Entre aquests mecanismes apareix una idea que ja era a l’imaginari ludita: imposar impostos a les màquines o a l’automatització per finançar fons de compensació per a treballadors desplaçats. No es tracta de castigar la tecnologia, sinó d’assegurar que els beneficis extraordinaris de l’automatització no es concentrin sense reparar el dany que produeixen.
Aquesta discussió torna amb força amb la IA generativa. Si una empresa substitueix centenars de llocs de treball d’atenció al client, disseny, redacció, programació o anàlisi per sistemes automatitzats entrenats sobre dades col·lectives, s’hauria d’apropiar íntegrament de l’estalvi? Hauria de contribuir a finançar requalificació, renda de transició, seguretat social o serveis públics? Hauria de pagar per les dades i continguts que alimenten els seus models? Hauria de demostrar que l’automatització és proporcional, segura i compatible amb drets?
El debat no és abstracte. La IA ja està reorganitzant el treball abans fins i tot de destruir-lo. En molts sectors, els empleats no estan sent acomiadats de cop, sinó convertits en supervisors de sistemes, correctors d’outputs, operadors de plataformes o treballadors sotmesos a mètriques algorítmiques. La degradació pot arribar abans que l’atur. Ponce assenyala que la precarització associada a plataformes algorítmiques com Amazon o Uber ja mostra una degradació de les condicions laborals: més hores, pitjor remuneració, més control i menys autonomia.
Aquest punt connecta amb una lectura més àmplia del risc laboral. El problema de la IA no és únicament que “prengui feines”, sinó que transformi les feines que queden en treballs més vigilats, fragmentats i deshumanitzats. Un algoritme pot assignar torns, mesurar productivitat, controlar pauses, avaluar rendiment, decidir acomiadaments o ajustar salaris. La IA pot ser tant substitut com capatàs. I potser el seu impacte més estès sigui precisament aquest: no eliminar tots els treballadors, sinó sotmetre’ls a una gestió automatitzada més opaca.
L’editorial de The Economist apunta al risc d’una ruptura major: si la IA avança amb rapidesa i automatitza parts substancials del treball d’oficina, la política pública no podrà improvisar. Les societats necessitaran xarxes de protecció, formació contínua, mobilitat laboral, assegurances d’ingressos i potser noves formes de redistribució. Però el text de Ponce afegeix una cosa que la discussió econòmica sovint oblida: no n’hi ha prou amb amortir després; també cal decidir abans quines automatitzacions són jurídicament acceptables i quines no.
Aquí apareix una idea clau: no tot el que és tècnicament possible hauria de ser permès. Ponce recupera Joseph Weizenbaum, creador d’ELIZA, un dels primers chatbots, per recordar que no hem d’entregar totes les feines a l’automatització. Una societat democràtica pot decidir que certes funcions han de continuar en mans humanes per raons de dignitat, deliberació, responsabilitat, empatia o degut procediment.
Aquest argument és especialment important en el sector públic. Dictar sentències, planificar ciutats, aprovar lleis, resoldre expedients sensibles, concedir prestacions, denegar drets, avaluar riscos socials o prendre decisions que afecten profundament la vida de les persones no hauria de delegar-se sense més en sistemes automatitzats. La IA pot assistir, ordenar informació o detectar patrons, però la decisió última ha de romandre sota responsabilitat humana quan hi ha drets fonamentals en joc.
L’automatització administrativa té una temptació poderosa: promet rapidesa, reducció de costos i uniformitat. Però pot convertir l’Estat en una màquina opaca que decideix sense escoltar, sense explicar i sense assumir responsabilitat. El Dret Administratiu existeix precisament per evitar que el poder actuï de manera arbitrària. Si aquest poder es desplaça cap als algoritmes, els principis de transparència, motivació, audiència, proporcionalitat, control judicial i responsabilitat han de reforçar-se, no relaxar-se.
La funció social de la propietat, que Ponce invoca, permet anar més enllà. Les empreses no poden tractar l’automatització com un dret absolut a maximitzar beneficis ignorant danys col·lectius. En un Estat social, la propietat i l’empresa tenen límits quan afecten drets, cohesió, igualtat i sostenibilitat. Substituir treballadors per IA pot ser legítim en alguns casos, però s’hauria de fer de manera escalonada, proporcional i amb compensacions quan generi danys socials, econòmics o ambientals.
El debat laboral de la IA es barreja, a més, amb una crisi democràtica. Ponce adverteix del risc que la frustració generada pels canvis tecnològics sigui canalitzada per populismes d’ultradreta que culpen immigrants, minories o enemics culturals, mentre amaguen la veritable font de la precarització: decisions empresarials, desigualtat extrema, debilitament sindical i manca d’intervenció pública.
La història torna a ser útil. Al segle XIX, els treballadors desplaçats per màquines no tenien sufragi universal, Estat social ni poder polític real. Avui sí que existeixen institucions democràtiques, però estan sotmeses a pressions enormes: desinformació, polarització, captura reguladora, concentració de riquesa tecnològica i debilitament de mediacions col·lectives. Si la IA genera ansietat laboral massiva i els governs no responen, el malestar pot convertir-se en combustible autoritari.
Per això parlar de “sang” en la IA no és exagerar gratuïtament. La sang pot ser literal en el passat industrial, amb fam, repressió militar, empresonaments i condemnes a mort. Però també pot ser metafòrica i social en el present: vides precaritzades, carreres truncades, joves sense entrada al mercat laboral, professionals substituïts sense transició, comunitats sotmeses a centres de dades, creadors desposseïts de l’obra i treballadors convertits en peces d’una cadena algorítmica.
La pregunta decisiva és qui controla la transició. Si la IA es desplega sota la lògica del mercat desbocat, com adverteix Ponce, qualsevol dispositiu que estalviï costos i mà d’obra tendirà a imposar-se, independentment del dany social que causi. Si es desplega sota regles democràtiques, pot orientar-se cap a productivitat compartida, reducció de tasques penoses, millora de serveis públics i creació d’oportunitats.
Aquest és el nucli del nou contracte social de la IA. No n’hi ha prou amb formar treballadors perquè “s’adaptin”. L’adaptació individual té límits quan el canvi és sistèmic. També cal adaptar empreses, institucions fiscals, dret laboral, negociació col·lectiva, educació, protecció social i regulació tecnològica. Demanar a cada treballador que aprengui prompts mentre les grans companyies capturen la productivitat és una resposta insuficient.
La formació serà necessària, però no pot convertir-se en coartada. Moltes feines no desapareixeran perquè els seus treballadors no sàpiguen utilitzar IA, sinó perquè la IA permetrà reorganitzar cadenes de valor amb menys persones. La requalificació ajuda alguns, però no resol per si sola la distribució del poder econòmic. Si la productivitat augmenta i els salaris no, el problema no serà educatiu, sinó polític.
L’editorial de The Economist encerta en demanar preparació abans que el dany sigui evident. Però la preparació no hauria de limitar-se a xarxes de seguretat passives. Ha d’incloure anticipació reguladora: avaluacions d’impacte laboral abans d’automatitzacions massives, participació sindical, transparència algorítmica, fiscalitat sobre guanys extraordinaris, dret a explicació, límits a vigilància, protecció de llocs de treball d’entrada i obligació de negociació en sectors afectats.
A Espanya i Europa, el marc jurídic ofereix eines inicials. El Reglament Europeu d’IA classifica riscos, imposa obligacions sobre sistemes d’alt risc i reforça certs controls. Però la qüestió laboral necessitarà normes específiques. No n’hi ha prou amb regular la seguretat del producte algorítmic; cal regular-ne l’impacte sobre l’ocupació, l’organització del treball i la distribució de productivitat. La IA a l’empresa no és només una eina tècnica: és una forma de poder.
També caldrà protegir els joves. Si la IA automatitza tasques inicials —redacció bàsica, anàlisi documental, suport administratiu, programació júnior, traducció, atenció al client— pot trencar el primer esglaó de moltes carreres. El problema no seria només perdre feines, sinó perdre aprenentatge. Moltes professions es formen fent tasques que ara semblen automatitzables. Si s’eliminen, com es converteix un principiant en expert?
Aquesta pregunta afecta dret, periodisme, consultoria, programació, arquitectura, disseny, docència, administració i cultura. La IA pot fer més productius els experts, però deixar sense porta d’entrada els novells. Una política pública intel·ligent hauria de mirar aquí: pràctiques, aprenentatge dual, protecció de llocs formatius, ús de la IA com a tutor i no només com a substitut, i obligació empresarial de mantenir itineraris de capacitació.
L’Estat també haurà de mirar-se a si mateix. L’automatització de l’administració pot millorar tràmits, reduir esperes i alliberar personal de tasques repetitives. Però si s’aplica per retallar ocupació pública, tancar finestretes i substituir atenció humana per sistemes opacs, pot degradar drets. Les persones més vulnerables —gent gran, migrants, pobres, persones amb discapacitat, ciutadans amb baixa alfabetització digital— solen patir més quan l’Estat s’automatitza sense acompanyament.
Ponce insisteix que dictar sentències, planificar ciutats o aprovar lleis són funcions que han de continuar en mans humanes. Però hi ha moltes zones intermèdies: baremar ajudes, detectar frau, prioritzar inspeccions, recomanar tractaments, assignar recursos policials, gestionar ocupació pública. En totes elles, el principi ha de ser clar: la IA pot assistir, però la responsabilitat democràtica no es pot diluir.
La comparació amb el ludisme també obliga a revisar el llenguatge. Anomenar “ludita” qui critica la IA s’ha convertit en un insult còmode. Serveix per desactivar qualsevol objecció com a retard, por o ignorància. Però si els ludites històrics entenien perfectament que les màquines podien ser utilitzades contra ells, potser l’insult s’hauria d’invertir. El veritable ingenu no és qui pregunta pels efectes socials de la IA, sinó qui creu que el mercat resoldrà automàticament tots els danys.
La intel·ligència artificial no necessita menys crítica, sinó millor crítica. Una crítica que distingeixi usos beneficiosos d’usos abusius; que no confongui recerca mèdica amb automatització depredadora; que no tracti igual eines d’accessibilitat i sistemes de vigilància laboral; que no posi al mateix sac creativitat assistida i extracció massiva d’obres sense permís. Aquesta crítica ha de ser jurídica, econòmica, tecnològica i democràtica.
L’article de Juli Ponce Solé té valor perquè desplaça la conversa des de la fascinació tècnica cap a la responsabilitat institucional. No pregunta si la IA serà més o menys intel·ligent. Pregunta qui protegirà aquells que pateixin els seus impactes. No es queda en si hi haurà noves ocupacions. Pregunta què passarà durant la transició i qui n’assumirà els costos. No idealitza els ludites. Els rescata com treballadors que reclamaven dignitat davant un canvi imposat sense justícia.
La sang en la IA no està escrita per endavant. Pot haver-hi conflicte, precarització i fractura social si es repeteix la passivitat del segle XIX. Però també pot haver-hi una transició més justa si s’accepta que la tecnologia s’ha de subordinar a l’interès general. La pregunta no és si la IA avançarà. Avançarà. La pregunta és si ho farà com a eina d’emancipació compartida o com a nova màquina de concentració de poder.
Els ludites no demanaven tornar a un passat idíl·lic. Demanaven que les màquines no els condemnessin a la fam. Dos segles després, aquesta demanda continua vigent: que la IA no condemni milions de treballadors a la irrellevància econòmica, la vigilància permanent o la pèrdua de dignitat. La tecnologia pot canviar; la pregunta moral roman.
Per això convé llegir Ponce al costat de l’advertència de The Economist. La catàstrofe laboral potser encara no ha arribat, però esperar a veure-la a les estadístiques seria irresponsable. La història ensenya que quan el dany social es fa evident, ja hi ha vides trencades. La política democràtica ha d’actuar abans: regular, redistribuir, compensar, limitar, formar i decidir col·lectivament quines tasques volem automatitzar i quines volem preservar com a humanes.
La IA no ha de portar necessàriament sang. Però pot portar-ne si es desplega com les màquines dels primers industrials: protegida pel poder, orientada al benefici d’uns pocs i cega davant la dignitat dels qui treballen. La diferència entre una revolució tecnològica justa i una nova fractura social no la decidiran els algoritmes. La decidiran les lleis, els sindicats, els tribunals, els governs, les empreses i els ciutadans.
