Les 22 tesis difoses per Palantir no són només una provocació ideològica: són l’intent d’una empresa de defensa, dades i intel·ligència artificial de presentar el seu negoci com a destí polític d’Occident.
El manifest de Palantir ha convertit una publicació corporativa en un artefacte polític de primer ordre. La companyia fundada per Peter Thiel i dirigida per Alex Karp ha difós 22 tesis sobre el futur dels Estats Units, Silicon Valley i Occident que han estat interpretades com una síntesi ideològica de The Technological Republic, el llibre publicat el 2025 per Karp amb Nicholas Zamiska. El text, analitzat per Le Grand Continent, ha estat llegit per crítics com alguna cosa més que una defensa de la indústria tecnològica: com un projecte de reorganització del poder al voltant de la intel·ligència artificial, la seguretat nacional i la supremacia estratègica occidental.
La polèmica no neix només del contingut, sinó de qui el formula. Palantir no és un think tank ni una universitat. És una empresa amb contractes amb governs, agències d’intel·ligència i exèrcits. Les seves plataformes s’utilitzen en defensa, seguretat, control migratori i anàlisi de dades massives. Per això, quan formula una visió sobre el futur d’Occident, el text no és teòric: és la projecció ideològica d’un actor amb capacitat real d’intervenció.
El nucli del manifest és una crítica frontal al Silicon Valley de consum. Palantir sosté que massa talent s’ha destinat a aplicacions trivials mentre s’han descuidat els grans reptes estratègics. La tesi és clara: la tecnologia ha de servir la defensa i el poder estatal, no només el mercat.
Aquesta idea es concreta en un concepte central: la “deute moral”. Segons el manifest, Silicon Valley deu la seva existència als Estats Units i hauria de retornar aquest suport contribuint activament a la seguretat nacional. Aquesta formulació transforma la relació entre empresa i Estat: la innovació privada passa a ser una extensió de la sobirania.
La comparació més impactant del text és directa: si un soldat necessita un rifle millor, s’ha de construir; i el mateix hauria de passar amb el software. Aquesta equivalència elimina la distància entre programació i acció militar. L’enginyeria esdevé una funció estratègica.
El problema és que aquesta visió redueix el debat ètic a una qüestió de lleialtat. Qui qüestiona el desenvolupament d’IA militar pot ser percebut com un obstacle. La complexitat de temes com armes autònomes, vigilància o control algorítmic queda subordinada a una prioritat: guanyar la cursa tecnològica global.
El manifest també inclou una crítica cultural. Denuncia el que considera decadència moral d’Occident: relativisme, aversió al poder i pèrdua de valors. Aquesta dimensió explica per què ha estat qualificat de neorreaccionari. No només proposa més tecnologia, sinó una reafirmació ideològica.
Aquest és el punt més controvertit. Quan una empresa amb capacitat tecnològica afirma que Occident ha de recuperar jerarquia i identitat, això pot influir en com es dissenyen sistemes: què es vigila, què es prioritza, què es considera amenaça.
Per això alguns autors han parlat de tecnofeudalisme o tecnofeixisme. El filòsof Mark Coeckelbergh alerta que Palantir no és una institució democràtica, sinó un actor privat amb poder sobre infraestructures. Yanis Varoufakis vincula aquestes dinàmiques amb una economia on plataformes privades acumulen poder estructural.
La paraula “dominació” és reveladora. El manifest no utilitza el llenguatge habitual de la innovació, sinó el de la força i la civilització. Trenca amb el discurs tecnoliberal que associava tecnologia amb llibertat i obertura. Aquí la tecnologia és instrument de poder.
Malgrat això, Karp no defensa explícitament una ruptura amb la democràcia. A diferència d’altres figures com Curtis Yarvin, manté una retòrica republicana. Però proposa una república tecnològica on l’elit enginyera té un paper central en la defensa d’Occident.
Aquesta visió comporta riscos. Si la seguretat es converteix en principi rector, el debat democràtic pot quedar subordinat. La IA, per la seva velocitat i opacitat, pot accelerar aquesta tendència.
El manifest també critica el món acadèmic i les humanitats, prioritzant el coneixement tècnic. Però aquesta postura ignora que com més poderosa és la tecnologia, més necessària és la reflexió crítica.
Palantir proposa una resposta simple a una pregunta complexa: construir per Occident i construir per guanyar. Aquest marc té força perquè respon a pors reals, però també pot justificar decisions sense debat.
La comparació amb el complex militar-industrial és inevitable. Però avui el poder tecnològic no es limita a armes: inclou dades, algoritmes i capacitat de decisió.
El manifest també funciona com a estratègia de marca. En un mercat ple de promeses sobre productivitat, Palantir ofereix una narrativa de poder i supervivència. Això és especialment atractiu per a governs.
El debat no hauria de ser simplista. El text aborda problemes reals: dependència tecnològica, debilitat estratègica, banalitat digital. Però la solució que proposa —més poder concentrat en tecnologia i Estat— planteja riscos democràtics.
La qüestió central és qui decideix els fins de la tecnologia. Palantir defensa una visió basada en poder i seguretat. Els crítics reclamen control democràtic.
El manifest fa explícit un canvi: la tecnologia ja no és només una eina econòmica, sinó un instrument polític.
I això obliga a una pregunta incòmoda: si les democràcies no defineixen els límits de la IA, qui ho farà?
