La dada no parla només d’entreteniment: revela com la IA pot convertir la cultura en una indústria de producció massiva, barata, veloç i brutalment desigual.
La Xina acaba d’oferir una imatge molt concreta del futur de la indústria audiovisual: no una pel·lícula generada amb intel·ligència artificial que enlluerna en un festival, ni un experiment de laboratori presentat per una gran tecnològica, sinó una allau diària de ficció barata, ràpida i dissenyada per al consum mòbil. El gener del 2026, les plataformes xineses van posar en circulació més de 14.600 microdrames generats amb IA, l’equivalent a unes 470 produccions noves cada dia. La xifra, recollida per Hello China Tech i difosa també per Xataka, és tan desmesurada que obliga a canviar l’escala del debat. Ja no parlem de si la IA pot ajudar a escriure un guió o generar una escena, sinó de si pot convertir la producció cultural en una cadena industrial de volum gairebé infinit.
El fenomen es concentra en els duanju, microdrames verticals pensats per al mòbil, amb episodis d’entre dos i cinc minuts, trames melodramàtiques, finals en suspens i consum compulsiu entre una parada de metro i la següent. La Xina ja havia convertit aquest format en una indústria gegantina abans de la irrupció massiva de la IA. Segons Xataka, el mercat va passar d’uns ingressos de 500 milions de dòlars el 2021 a 7.000 milions el 2024, superant fins i tot la taquilla cinematogràfica nacional, i el 2025 fregava els 9.400 milions.
La IA no ha creat el microdrama xinès, però sí que n’ha alterat el metabolisme. Ha reduït costos, ha comprimit calendaris i ha fet possible el que abans hauria semblat absurd: llançar centenars de sèries noves cada dia encara que la majoria no arribin enlloc. Un microdrama d’acció real podia costar més d’un milió de iuans el 2024. Amb eines com Kling o Seedance, el mateix projecte pot produir-se per entre 50.000 i 100.000 iuans, i fins i tot menys en tallers externalitzats. El cost per minut, segons les dades citades per Hello China Tech i Xataka, ha caigut de diversos milers de iuans a uns pocs centenars en els casos més barats.
El resultat no és una edat d’or de la creativitat, sinó una economia de saturació. El febrer del 2026 hi havia 127.800 sèries d’IA en circulació dins l’ecosistema xinès de streaming i xarxes socials. Però només una fracció mínima aconseguia audiències massives. Xataka xifra en el 0,117% la proporció de sèries d’IA que van superar els 100 milions de visualitzacions entre totes les que estaven en circulació aquell mes. El 2025, Douyin va llançar 60.000 sèries generades amb IA i només 96 van arribar a aquest llindar. És a dir, la promesa d’abundància conviu amb una taxa de fracàs gairebé total.
Aquest és probablement el nucli del fenomen: la IA no elimina el risc, l’abarateix. Abans, produir una sèrie exigia seleccionar projectes, contractar equips, rodar, editar, promocionar i esperar la resposta del públic. Ara, part de la indústria sembla assumir que es pot produir en massa, llançar, mesurar i descartar. No es tracta de fer menys apostes més cuidades, sinó de fer milers d’apostes barates. La lògica s’assembla menys a la televisió tradicional que al comerç algorítmic, la publicitat programàtica o el videojoc mòbil: produir, provar, mesurar, optimitzar i tornar a produir.
El model econòmic dominant és l’anomenat arbitratge de trànsit. Les productores fabriquen contingut a molt baix cost, inverteixen en publicitat dins plataformes com Douyin i esperen que la monetització per micropagaments o consum posterior compensi la inversió. El març del 2026, la despesa publicitària diària en microdrames d’IA a Douyin superava els 70 milions de iuans, per sobre de la despesa en microdrames d’acció real. La supervivència ja no depèn només d’explicar una bona història, sinó de dominar la compra de trànsit.
La conseqüència cultural és inquietant. Si el cost de produir ficció cau de manera radical, l’incentiu no sempre serà millorar-la, sinó multiplicar-la. L’abundància pot degradar l’atenció. L’espectador rep més títols, més estímuls i més melodrames, però no necessàriament més qualitat. A la Xina, la IA està demostrant que el futur audiovisual pot ser extremadament productiu i, alhora, extremadament descartable.
L’impacte laboral és igualment rellevant. Hello China Tech recull el cas d’actors de microdrames que han vist desplomar-se les ofertes de feina en qüestió de mesos. Alguns intèrprets que encadenaven rodatges i jornades intenses han passat a treballar només uns pocs dies al mes. Productores que abans contractaven equips humans han migrat cap a fluxos de treball basats en IA. Chengdu Zhongdu, per exemple, va anunciar el març del 2026 la seva sortida completa de la producció d’acció real per reconvertir la plantilla a processos automatitzats.
La substitució no afecta només grans estrelles, sinó actors secundaris, tècnics, locutors, muntadors, figurants i perfils creatius amb poca protecció laboral. En un mercat tan veloç i fragmentat com el del microdrama, la IA no arriba com una eina complementària, sinó com una tecnologia capaç d’absorbir funcions completes. L’actriu Hao Lei, una figura respectada del cinema xinès, va arribar a afirmar que la IA podria reemplaçar el 90% dels actors en determinats contextos, una advertència que resumeix l’angoixa de tot un sector.
A aquesta pressió laboral s’hi afegeix un problema encara més delicat: l’apropiació de rostres. Alguns microdrames generats amb IA han utilitzat cares que s’assemblaven de manera inquietant a celebritats o creadores de contingut reals, sense autorització ni compensació. El debat deixa de ser purament econòmic i entra en el terreny de la identitat. Quan una persona ha penjat durant anys fotos, vídeos i gestos a internet, el seu rostre pot convertir-se en matèria primera per a una ficció sintètica. La pregunta ja no és només qui escriu o produeix una sèrie, sinó de qui són les cares que hi apareixen.
La Xina ha reaccionat amb mesures reguladores ràpides, però el cas demostra que la legislació gairebé sempre arriba després de l’escala. Primer apareix l’incentiu econòmic, després l’adopció massiva i només llavors l’alarma social. En sectors culturals menys regulats o amb menor capacitat sindical, aquest desfasament pot ser devastador. L’experiència xinesa mostra que una tecnologia generativa no necessita esperar a ser perfecta per transformar una indústria. N’hi ha prou que sigui prou barata, prou ràpida i prou acceptable per al consum de baixa exigència.
El fenomen també obliga a matisar l’entusiasme occidental per la IA audiovisual. Bona part del debat a Europa i als Estats Units s’ha centrat en eines com Sora, Runway, Kling o Pika des de la perspectiva de la creació individual: cineastes independents, peces publicitàries, videoclips o prototips visuals. La Xina ensenya una altra cara: la IA no com a instrument artesanal, sinó com a infraestructura industrial. No es tracta que un creador pugui fer una pel·lícula amb menys recursos, sinó que una plataforma pugui inundar el mercat amb milers de productes narratius barats.
La diferència és crucial. La IA creativa pot democratitzar la producció, però també pot concentrar encara més el poder en plataformes amb dades, distribució i capacitat de promoció. Si tothom pot produir, el coll d’ampolla deixa d’estar en la creació i passa a estar en la visibilitat. Qui controla l’algoritme controla l’aparador. Qui pot comprar trànsit controla la possibilitat que una sèrie existeixi per al públic. I qui disposa de dades de comportament pot ajustar trames, personatges i cliffhangers amb una precisió impossible per a la televisió clàssica.
Per això, els 470 microdrames diaris no són només una anècdota exòtica de la Xina. Són un advertiment global. La IA pot convertir l’entreteniment en un sistema d’assaig i error continu, on cada títol és una hipòtesi i cada espectador, una font de dades. La creativitat humana no desapareix del tot, però pot quedar desplaçada cap a tasques de supervisió, selecció, edició o ajust de rendiment. El creador deixa de ser autor i es converteix en operador d’una màquina narrativa.
El risc per a Europa no és que demà es produeixin 470 sèries diàries a cada país, sinó que la lògica hi arribi igualment: més contingut, més barat, més ràpid, més dependent de plataformes i menys vinculat a oficis culturals estables. Les televisions, productores i mitjans europeus haurien d’observar aquest experiment amb atenció. No perquè l’hagin de copiar, sinó perquè mostra fins on pot arribar una indústria quan l’automatització es combina amb demanda mòbil, monetització algorítmica i escassa resistència laboral.
La paradoxa final és que la majoria d’aquestes sèries no triomfen. El 99,9% pràcticament desapareix. Però el sistema no necessita que totes funcionin. Només necessita que unes poques compensin el cost de les altres. És la mateixa lògica que ja domina part de l’economia digital: abundància extrema, fracàs massiu i uns pocs èxits descomunals. La IA no canvia aquesta lògica; l’accelera.
La Xina ha convertit el microdrama en una fàbrica de ficció sintètica. Cada dia entren centenars de nous títols en circulació. La majoria seran invisibles. Alguns generaran milions de visualitzacions. Uns pocs produiran beneficis. I entremig quedaran els interrogants que també arribaran a Occident: què passa amb els actors, qui protegeix els rostres, com es remunera la creativitat, quin valor té una història quan es pot fabricar en sèrie i quin tipus de cultura emergeix quan el contingut deixa de ser escàs.
La dada de les 470 sèries al dia impressiona, però el més important no és la xifra. És el model de món que anticipa.
