L’oferta d’OpenAI a les startups de Y Combinator no és només una ajuda en crèdits: és una manera de convertir el còmput, els tokens i l’accés a models avançats en nova moneda d’inversió per a la pròxima generació d’empreses d’IA.
Sam Altman ha llançat una d’aquelles frases que semblen una broma interna de Silicon Valley i acaben descrivint un canvi profund en l’economia tecnològica. “Estic emocionat per veure què passarà amb les startups tokenmaxxing, tant per com treballaran internament com pels productes que podran construir”, va escriure el conseller delegat d’OpenAI a X. Després hi va afegir la part més concreta: OpenAI ha ofert invertir 2 milions de dòlars en tokens a cada startup de l’actual batch de Y Combinator. “Happy building!”, va rematar.
La notícia, confirmada i amplificada per Greg Brockman, president d’OpenAI, apunta que l’oferta es materialitzaria com 2 milions de dòlars en crèdits d’API per a cada startup de l’actual promoció de Y Combinator. Brockman ho va formular d’una manera més directa: “Compute for powering the next generation of startups”. És a dir, còmput per alimentar la pròxima generació d’empreses.
L’operació té una lectura immediata: OpenAI no està entregant diners líquids, sinó capacitat d’ús dels seus models. No inverteix en efectiu, sinó en accés a intel·ligència artificial. The Information va publicar que la proposta es faria a canvi de participació accionarial, i Techmeme va recollir que l’estructura podria canalitzar-se mitjançant SAFE, l’instrument habitual d’inversió primerenca en startups.
La diferència és crucial. Un inversor tradicional aporta capital perquè una startup contracti equip, pagui servidors, compri software, faci màrqueting o sobrevisqui mentre busca producte i mercat. OpenAI ofereix una altra cosa: combustible directe per construir productes basats en IA. En una economia on el cost d’inferència, agents, trucades a models, generació multimodal i experimentació massiva pot ser determinant, els tokens es converteixen en una forma de capital productiu.
L’expressió tokenmaxxing resumeix aquesta nova lògica. En el llenguatge informal d’internet, “maxxing” significa portar alguna cosa al màxim. Una startup tokenmaxxing seria una empresa que dissenya el seu producte, la seva organització interna i el seu avantatge competitiu al voltant de l’ús intensiu de tokens: provar més, automatitzar més, iterar més ràpid, construir agents, generar codi, analitzar dades, personalitzar serveis i fer amb IA el que abans hauria exigit grans equips humans.
No parlem d’una mera promoció comercial. L’oferta toca el cor del nou emprenedoria tecnològica. Durant l’era del software clàssic, el cost principal d’una startup era equip, servidors i distribució. Durant l’era cloud, AWS, Google Cloud i Microsoft Azure van convertir els crèdits d’infraestructura en una eina per capturar startups des del principi. Ara OpenAI porta aquesta lògica al terreny dels models fundacionals: si una empresa neix utilitzant milions de tokens d’OpenAI, la seva arquitectura, els seus fluxos i la seva dependència tècnica poden quedar profundament vinculats a aquell ecosistema.
La comparació amb AWS és inevitable. Durant anys, els grans proveïdors de núvol van oferir crèdits a startups perquè poguessin construir sense pagar inicialment. Aquells crèdits no eren filantropia: eren estratègia d’adquisició. Un cop una empresa construïa sobre un núvol concret, migrar era difícil. OpenAI sembla aplicar la mateixa lògica, però en una capa més alta i més estratègica: la intel·ligència. Si abans el terreny de captura era la infraestructura, ara és el model.
Y Combinator és el lloc perfecte per a aquesta jugada. YC no és només una acceleradora; és una fàbrica de símbols per a Silicon Valley. D’allà van sortir Airbnb, Dropbox, Stripe, Reddit, Instacart, DoorDash, Coinbase i moltes de les companyies que van definir l’economia digital. El seu directori actual mostra centenars de startups d’IA generativa, des d’agents per a empreses fins a eines de vídeo, legaltech, automatització, comerç, atenció al client o desenvolupament de software.
Oferir 2 milions en tokens a cada startup del batch actual equival a entrar de cop al laboratori on s’estan formant moltes de les pròximes empreses d’IA. OpenAI no necessita endevinar quina serà la guanyadora. Pot ser present a totes. Si una d’elles es converteix en la pròxima gran companyia, OpenAI haurà comprat una posició primerenca amb un actiu el cost marginal intern del qual pot ser molt inferior al valor nominal dels crèdits.
Aquí hi ha una de les claus econòmiques de l’operació. Dos milions de dòlars en tokens no equivalen necessàriament a dos milions de dòlars de cost per a OpenAI. El valor per a la startup és enorme perquè evita despesa de caixa. Però el cost per a OpenAI depèn de la seva infraestructura, marges, capacitat ociosa i estratègia de preus. Com han assenyalat analistes a les xarxes, pot ser una manera molt eficient d’obtenir equity en empreses primerenques utilitzant crèdits valorats a preu retail, no necessàriament a cost real.
L’operació també es pot llegir com una resposta al canvi de naturalesa del capital risc. En IA, moltes startups no necessiten només diners. Necessiten accés a models, còmput, dades, distribució i permisos. Els diners continuen important, però no sempre resolen el coll d’ampolla principal. Una empresa que vulgui construir agents complexos, productes de vídeo generatiu, assistents verticals o sistemes d’automatització empresarial pot cremar recursos ràpidament en trucades a models. Els crèdits d’API poden ser, per a ella, tan valuosos com una ronda llavor.
Això altera la relació entre fundador i inversor. L’inversor ja no és només qui posa diners, sinó qui controla el recurs tècnic essencial. En l’economia de la IA, el proveïdor de models es pot convertir en finançador, soci, infraestructura i potencial competidor al mateix temps. Aquesta barreja genera oportunitats, però també conflictes.
Per a les startups, l’oferta és temptadora. Dos milions en tokens poden permetre experimentar sense por, construir productes més ambiciosos, llançar pilots, captar clients i retardar la necessitat de gastar caixa en IA. També pot permetre equips més petits. Una startup que utilitza IA per programació, atenció al client, vendes, anàlisi, disseny i operacions internes pot avançar amb menys empleats. Això és part de l’imaginari tokenmaxxing: companyies lleugeres, altament automatitzades, amb equips mínims i gran capacitat operativa.
Però el risc de dependència és evident. Si una startup construeix el seu producte al voltant dels models d’OpenAI, els seus costos, latència, límits, polítiques, preus i capacitats queden subjectes a decisions d’OpenAI. Canviar de proveïdor pot ser tècnicament possible, però comercialment dolorós. A més, si OpenAI té equity, accés indirecte al mercat i coneixement de l’ús, la relació deixa de ser purament client-proveïdor.
La pregunta incòmoda és si OpenAI està fomentant un ecosistema obert o construint un jardí tancat de startups natives dels seus models. Des del punt de vista d’OpenAI, la resposta probablement seria que està reduint barreres d’entrada i accelerant innovació. Des del punt de vista competitiu, es pot interpretar com una manera d’assegurar que la pròxima generació d’empreses neixi dins la seva òrbita abans que Anthropic, Google, Meta, xAI o proveïdors oberts ocupin aquest espai.
La guerra de la IA ja no es lliura només en benchmarks. Es lliura en distribució, infraestructura i ecosistema desenvolupador. OpenAI té ChatGPT, API, models avançats, Codex, eines de veu, imatge, agents i una marca dominant. Però Google té Workspace, Search, Android, YouTube i Cloud. Anthropic guanya terreny en programació i empresa amb Claude. Meta aposta per models oberts. xAI competeix amb múscul financer i accés a X. En aquest tauler, capturar startups des de YC és una jugada de llarg termini.
El terme “tokens” també té una ressonància històrica curiosa. Durant la febre cripto, els tokens eren actius financers especulatius, monedes de xarxes descentralitzades o promeses de governança. En la IA, el token és una altra cosa: unitat mínima de llenguatge computat, fragment de text, cost d’inferència, maó de raonament. Si l’economia cripto prometia diners natius d’internet, l’economia de la IA està construint una moneda nativa d’intel·ligència: tokens que es consumeixen per pensar, escriure, resumir, programar, generar i actuar.
Això no significa que els tokens d’OpenAI siguin diners en sentit estricte. No són necessàriament transferibles ni emmagatzemen valor com una divisa. Però sí que funcionen com a capacitat econòmica: permeten produir. En una startup d’IA, tenir tokens equival a tenir hores de treball algorítmic. Permet prototips, agents, avaluacions, automatització i atenció a usuaris. És una mena de capital operatiu.
Aquesta és la part més interessant del moviment d’Altman. La IA converteix el cost variable de pensar amb màquines en un component central del negoci. Abans, una startup podia escalar software amb cost marginal baix. Ara, moltes aplicacions d’IA tenen cost marginal significatiu: cada usuari, cada consulta, cada generació de vídeo, cada agent executant tasques consumeix tokens i computació. El model econòmic ja no és exactament el del SaaS clàssic. És una barreja de software, energia, còmput i intel·ligència llogada.
Per això els crèdits poden canviar quins productes es construeixen. Si una startup té por del cost de tokens, dissenyarà productes conservadors: poques trucades, respostes curtes, automatització limitada. Si disposa de 2 milions en crèdits, pot experimentar amb arquitectures més ambicioses: agents que proven, verifiquen, reintenten, consulten eines, generen esborranys, simulen usuaris, creen dades sintètiques o treballen en segon pla. L’abundància inicial de tokens pot produir empreses més intensives en IA des del seu naixement.
Altman parla de com treballaran internament aquestes startups. Aquest punt és tan rellevant com els productes. Una empresa tokenmaxxing no només ven IA; s’organitza amb IA. Utilitza models per programar, documentar, vendre, analitzar mètriques, respondre suport, reclutar, investigar mercat, fer QA, escriure contractes, preparar demos i prendre decisions. La startup es converteix en un organisme operatiu assistit per models. Menys jerarquia, més automatització. Menys departaments, més agents. Menys procés manual, més loops d’IA.
Això connecta amb una visió de Silicon Valley que està guanyant força: startups de poquíssimes persones capaces d’assolir ingressos enormes gràcies a IA. Durant anys es va parlar del “one-person unicorn”, l’empresa de mil milions creada per una sola persona. La idea sonava exagerada, però l’automatització de codi, vendes, suport i operacions la fa menys absurda. Els crèdits d’OpenAI empenyen en aquesta direcció: donar a equips diminuts una capacitat de còmput que abans només tindrien companyies finançades amb grans rondes.
Tanmateix, la mateixa lògica pot augmentar la fragilitat. Una startup construïda sobre abundància subvencionada de tokens pot descobrir després que el seu producte no és rendible quan s’acaba el crèdit. És el vell problema de les subvencions cloud, però agreujat. Moltes empreses van néixer sobre crèdits d’AWS i després van patir quan va arribar la factura real. En IA, aquest xoc pot ser més gran perquè els costos d’inferència poden créixer amb cada usuari actiu i cada automatització.
Per tant, l’èxit de les startups tokenmaxxing no dependrà només d’utilitzar molts tokens, sinó d’aprendre a utilitzar-los bé. L’eficiència serà clau: models més barats per a tasques simples, models més potents per a raonament complex, caching, avaluació, rutes híbrides, models oberts, fine-tuning, recuperació d’informació, agents amb límits, control de costos i disseny acurat de producte. L’abundància inicial pot accelerar; la disciplina determinarà la supervivència.
L’oferta també reforça el paper de Y Combinator com a mercat de futurs de la IA. OpenAI no inverteix individualment després d’analitzar cada companyia amb profunditat pública. Ofereix a totes les startups del batch una oportunitat. Això recorda la lògica de Yuri Milner el 2010, quan va invertir en totes les startups de YC d’una promoció, una operació que es va convertir en part del folklore de Silicon Valley. Techmeme recull que alguns inversors van comparar explícitament la jugada d’Altman amb aquell moment.
La diferència és que Altman coneix YC des de dins. Va ser president de Y Combinator abans de convertir-se en el rostre d’OpenAI. Entén la cultura, els incentius i el poder simbòlic de l’acceleradora. La seva oferta no és només financera; és un gest de pertinença a l’ecosistema. Diu als fundadors: construïu amb nosaltres, des del principi, amb recursos de frontera.
Per a YC, la proposta també és poderosa. Les seves startups reben un avantatge immediat davant competidors fora del batch. Si accepten, arriben al mercat amb capacitat de còmput, prestigi i possiblement una relació directa amb OpenAI. Això pot elevar la qualitat dels productes, però també augmentar l’homogeneïtat tecnològica. Si massa startups de YC construeixen sobre el mateix proveïdor, l’ecosistema es pot tornar menys divers.
La reacció a les xarxes ha barrejat entusiasme i escepticisme. Alguns veuen la jugada com brillant: OpenAI compra accés a la pròxima generació de startups amb un actiu propi i accelera la innovació. Altres la veuen com una estratègia agressiva per capturar equity amb crèdits valorats de forma avantatjosa, o com una manera de convertir startups joves en dependències primerenques del proveïdor dominant.
La crítica més forta apunta a l’asimetria de poder. Una startup primerenca necessita recursos desesperadament. OpenAI és una de les empreses més poderoses del món tecnològic. Si ofereix 2 milions en tokens a canvi d’equity, la negociació pot ser desequilibrada. Com es valoren aquests crèdits? Quines restriccions tenen? Caduquen? Serveixen per a tots els models? Inclouen suport? Poden convertir-se en despesa real? Què passa si els preus canvien? Quins drets obté OpenAI com a inversor?
La transparència serà important. Si els crèdits s’estructuren com a inversió, els fundadors hauran d’entendre molt bé què entreguen i què reben. Equity a canvi de tokens pot ser una bona operació o una mala, segons valoració, condicions, caducitat, límits i alternatives. A Silicon Valley, els avantatges inicials solen semblar òbvies fins que apareixen les clàusules.
També hi ha una lectura defensiva. OpenAI sap que moltes startups estan explorant arquitectures multi-model. Utilitzen OpenAI per a unes tasques, Claude per a altres, Gemini per multimodalitat, models oberts per cost, proveïdors especialitzats per veu o imatge. Si OpenAI ofereix crèdits massius, pot inclinar aquesta decisió inicial i reduir la necessitat de diversificar. Els fundadors poden preferir construir ràpid amb el proveïdor que ja els finança.
Però la diversificació continuarà sent racional. Cap startup seriosa hauria de dependre completament d’un únic model si el seu producte central és IA. La resiliència tècnica exigeix alternatives. La competència de preus exigeix capacitat de negociació. I l’evolució del mercat pot canviar ràpidament. L’oferta d’OpenAI serà més saludable si accelera prototips sense impedir arquitectures obertes o portables.
L’anunci també revela una visió d’Altman sobre el futur empresarial. No n’hi ha prou que OpenAI vengui API. Vol ser dins l’estructura de propietat de qui construirà a sobre. Això converteix OpenAI en proveïdor, plataforma i inversor. És una combinació que recorda Apple amb el seu ecosistema d’apps, AWS amb startups cloud o Nvidia amb empreses dependents de GPUs, però amb una diferència: OpenAI pot participar directament en la capa cognitiva del producte.
Per als fundadors, el dilema és pragmàtic. Si una oferta de 2 milions en tokens permet arribar abans al mercat, validar producte i captar clients, pot valer la pena. Però si compromet massa equity o dependència, pot sortir cara. La resposta dependrà de cada startup: una empresa d’IA vertical amb alt consum pot valorar molt aquests crèdits; una empresa amb menor dependència de models potser preferirà mantenir independència.
El concepte tokenmaxxing es pot convertir en una etiqueta d’època. Igual que hi va haver startups “mobile-first”, “cloud-native”, “API-first” o “AI-first”, ara podrien sorgir companyies “token-native”: empreses que no només utilitzen IA, sinó que dissenyen el seu producte, el seu pricing i la seva organització al voltant del consum, optimització i escalat de tokens. Això canviarà fins i tot la comptabilitat interna. Els equips hauran de mesurar cost per tasca, tokens per usuari, marge per agent, retorn per trucada a model i productivitat per dòlar d’inferència.
OpenAI està empenyent els fundadors cap a aquest futur. L’oferta no només finança productes; educa una generació de startups en la idea que els tokens són matèria primera estratègica. Qui aprengui a convertir tokens en valor empresarial tindrà avantatge. Qui només els cremi sense disciplina desapareixerà quan s’acabi la subvenció.
La jugada també pot accelerar la competència en verticals. Salut, legal, finances, educació, comerç, logística, atenció al client, programació, vídeo, màrqueting i operacions empresarials són sectors on les startups poden construir productes d’alt consum d’IA. El directori de YC mostra precisament una abundància de companyies generatives en aquestes àrees.
La pregunta de fons és quin tipus d’empreses naixeran d’aquesta abundància inicial. Pot produir eines útils, agents especialitzats i millores reals de productivitat. Però també pot generar una onada de productes superficials, wrappers sobre models, automatitzacions fràgils o empreses l’únic avantatge de les quals sigui gastar tokens subvencionats. La selecció del mercat serà dura.
Altman sembla apostar que l’abundància desbloquejarà creativitat. Si els fundadors no s’han de preocupar tant per la factura inicial, podran imaginar productes que abans semblaven inviables. Aquesta ha estat sempre una tesi central del progrés tecnològic: quan un recurs s’abarateix o esdevé abundant, apareixen usos inesperats. Va passar amb ample de banda, emmagatzematge, computació cloud i smartphones. Ara OpenAI vol que passi amb intel·ligència sota demanda.
Però no s’ha d’oblidar que aquesta abundància no és natural; està mediada per una empresa privada. Els tokens no són un bé públic. Són accés a infraestructura controlada per OpenAI. Per això la pregunta política i econòmica és inevitable: volem que la pròxima generació de startups depengui de crèdits concedits pels laboratoris que controlen els models fundacionals? O necessitem un ecosistema més plural, amb models oberts, núvols competidors i estàndards portables?
La resposta probablement serà híbrida. Les startups utilitzaran crèdits d’OpenAI si els convé, però també provaran Claude, Gemini, models oberts i proveïdors especialitzats. El mercat premiarà velocitat, però també resiliència. OpenAI pot capturar una part enorme de l’ecosistema, però no podrà evitar que els fundadors més sofisticats dissenyin estratègies multi-model.
En qualsevol cas, l’anunci d’Altman és un senyal d’època. La inversió en startups ja no es mesura només en dòlars, sinó en capacitat de còmput. El capital ja no arriba únicament en una transferència bancària, sinó en tokens que permeten generar text, codi, vídeo, raonament i agents. La IA no només canvia els productes que es construeixen; canvia la manera de finançar qui els construeix.
El futur de les startups tokenmaxxing dependrà d’una equació senzilla i ferotge: convertir tokens en valor abans que els tokens s’acabin. OpenAI acaba d’oferir el combustible. Ara falta veure quins motors construeixen els fundadors de YC.
