Dario Amodei i Sam Altman van treballar junts per construir OpenAI abans que una disputa sobre el poder, Microsoft, la seguretat i qui havia de controlar una futura AGI acabés provocant una ruptura de la qual va néixer Anthropic, avui el principal rival d’OpenAI.
La batalla entre OpenAI i Anthropic no va començar amb ChatGPT contra Claude, ni amb una guerra de preus, ni amb els contractes empresarials, els anuncis de la Super Bowl o la cursa per construir els models més potents del món. Va començar molt abans, dins de la mateixa OpenAI, quan Sam Altman i Dario Amodei treballaven per a la mateixa organització i compartien, almenys sobre el paper, un objectiu extraordinàriament ambiciós: desenvolupar una intel·ligència artificial avançada que beneficiés la humanitat. El reportatge que Kevin Roose publica a The Atlantic reconstrueix com aquella col·laboració va acabar transformant-se en una de les enemistats personals i empresarials més importants de Silicon Valley i, sobretot, per què aquella ruptura continua condicionant la cursa actual cap a la intel·ligència artificial general i la superintel·ligència.
Roose, periodista especialitzat en tecnologia i autor de The AGI Chronicles: The Inside Story of the Race to Create an Artificial Superintelligence, explica que va dedicar aproximadament un any a investigar l’origen de la fractura i va fer més de 150 entrevistes. El resultat ofereix una lectura diferent d’una història que sovint s’explica simplement com una divergència sobre la seguretat de la IA. La seguretat va ser fonamental, però la separació també va estar travessada per lluites de poder, desacords estratègics i una pèrdua profunda de confiança entre els qui havien de decidir com desenvolupar una tecnologia que ells mateixos consideraven potencialment més poderosa que qualsevol altra creada fins aleshores.
Quan Amodei treballava per a Altman
Dario Amodei, físic format a Princeton, havia treballat a Google abans d’incorporar-se el 2016 a una OpenAI encara molt diferent de l’empresa actual. L’organització havia nascut com un laboratori sense ànim de lucre i defensava que una intel·ligència artificial de capacitats extraordinàries s’havia de desenvolupar pensant en l’interès general. Amodei va anar adquirint un paper central en la recerca i va acabar dirigint bona part dels esforços relacionats amb l’escalat dels models.
Aquest període és important perquè desmenteix la idea que OpenAI i Anthropic representin dues escoles completament separades. Una part important de l’ADN científic de totes dues companyies procedeix del mateix lloc. Amodei i diversos dels qui posteriorment fundarien Anthropic van participar directament en el desenvolupament d’OpenAI abans de marxar-ne. Els actuals competidors van ser durant anys companys que intentaven resoldre els mateixos problemes.
Però a mesura que augmentava la capacitat dels models també augmentaven les discrepàncies sobre què calia fer amb ells. OpenAI necessitava quantitats creixents de capital i capacitat computacional. Hi va entrar Microsoft. L’organització creada inicialment com una entitat sense ànim de lucre va anar desenvolupant una estructura comercial que li permetés captar milers de milions. Per a Altman, accedir a enormes recursos era una condició per competir i avançar. Per a Amodei i altres investigadors, cada moviment empresarial obria noves preguntes sobre la missió fundacional i sobre qui acabaria controlant una tecnologia potencialment transformadora.
La relació es va començar a deteriorar.
La por no era només la tecnologia, sinó qui tindria el poder
Un dels aspectes més cridaners de la reconstrucció de Roose és que les diferències no giraven únicament al voltant de si els models eren segurs. També afectaven el poder institucional. Amodei desconfiava d’algunes decisions d’Altman i Greg Brockman i temia que l’organització pogués allunyar-se dels seus compromisos originals a mesura que creixien les necessitats comercials.
Entre els episodis reconstruïts per The Atlantic apareix una controvertida proposta relacionada amb com distribuir l’accés a una futura AGI entre governs. Segons el relat de Roose, dins d’OpenAI es va arribar a discutir un plantejament que preveia una mena de mecanisme competitiu per oferir accés a aquesta tecnologia, amb la possibilitat d’incloure-hi fins i tot països com Rússia o la Xina. La proposta va alarmar profundament Amodei i es va convertir en un altre element d’una desconfiança que ja era difícilment reversible.
La qüestió de fons era extraordinària: si OpenAI aconseguia desenvolupar una intel·ligència superior o comparable a la humana, qui havia de decidir qui podia utilitzar-la? Una empresa? El seu consell d’administració? Els governs? El mercat? Els científics que havien construït el sistema?
No eren discussions filosòfiques abstractes. Els qui hi participaven creien que podien estar prenent decisions amb conseqüències històriques.
El «divorci» que va donar origen a Anthropic
A finals del 2020, la convivència es va fer insostenible. Dario Amodei, la seva germana Daniela i altres investigadors van abandonar OpenAI. Entre ells hi havia professionals que posteriorment ocuparien posicions centrals a Anthropic, com Jack Clark i Sam McCandlish. El grup acabaria fundant el 2021 una companyia el nom de la qual pretenia expressar la seva filosofia: construir intel·ligència artificial orientada cap als éssers humans.
La sortida va ser alguna cosa més que una escissió empresarial. Dins del grup es va arribar a parlar de l’episodi com un «divorci». Anthropic va néixer amb la intenció inicial de ser un laboratori relativament contingut, molt concentrat en la recerca i la seguretat. Però la lògica competitiva de la IA va transformar ràpidament aquella idea.
Per investigar models avançats calia construir-los. Per construir-los feia falta capacitat computacional. Per aconseguir-la calien milers de milions. I per justificar aquestes inversions calia desenvolupar productes i competir comercialment.
Anthropic va acabar recorrent, encara que amb diferències importants, un camí que recordava el que els seus fundadors havien qüestionat a OpenAI: grans inversions, aliances amb gegants tecnològics, models cada vegada més capaços i una expansió comercial accelerada.
La petita organització dedicada a la seguretat es va convertir en una companyia amb milers de treballadors i Claude va passar de ser un experiment de laboratori a competir directament amb ChatGPT per usuaris, desenvolupadors i grans clients corporatius. La paradoxa acompanya Anthropic des d’aleshores: l’empresa sosté que la IA pot representar riscos extraordinaris per a la humanitat mentre participa activament en la cursa per construir-la.
Claude contra ChatGPT: la rivalitat surt del laboratori
Amb el creixement d’Anthropic, la ruptura personal es va convertir en competició empresarial. OpenAI i Anthropic van començar a disputar-se el mateix talent, els mateixos clients, els mateixos inversors i una posició privilegiada en el mercat de la IA generativa.
Les diferències també es van traslladar al relat públic. Anthropic ha intentat projectar-se com una alternativa especialment centrada en la seguretat i la fiabilitat, mentre que des d’OpenAI s’ha qüestionat la coherència d’una empresa que alerta sobre els perills de la IA mentre accelera el desenvolupament de models cada vegada més potents.
La rivalitat va assolir una visibilitat excepcional el 2026. Durant la Super Bowl, Anthropic va emetre anuncis que ironitzaven sobre la possibilitat d’introduir publicitat en assistents d’intel·ligència artificial, una referència inequívoca a l’estratègia d’OpenAI amb ChatGPT. La campanya presentava implícitament Claude com una alternativa sense anuncis i va convertir una diferència de model de negoci en un atac públic contra el seu principal competidor.
Les tensions també es van fer visibles en trobades públiques. Una fotografia d’Altman i Amodei en una cimera internacional a l’Índia va circular àmpliament perquè tots dos hi apareixien evitant donar-se la mà mentre la resta de participants de l’escenari sí que ho feien. Una imatge anecdòtica va acabar funcionant com a metàfora d’una relació deteriorada des de feia anys.
Una enemistat que ja forma part de la cultura de totes dues empreses
El reportatge de The Atlantic va més enllà i sosté, basant-se en persones pròximes als protagonistes, que l’animadversió continua sent intensa. Roose relata que Dario i Daniela Amodei mantenen una profunda hostilitat cap a Altman i Brockman i que, en converses internes, el conseller delegat d’Anthropic hauria arribat a descriure OpenAI i Altman en termes extremadament durs. En sentit contrari, persones d’OpenAI han qüestionat les motivacions dels Amodei i han interpretat part del seu discurs sobre seguretat com una forma de diferenciació empresarial. Són caracteritzacions atribuïdes a fonts i converses reconstruïdes pel periodista, no fets que permetin determinar les intencions personals de cap dels protagonistes.
Aquí apareix una de les paradoxes més interessants de tota la història. Totes dues organitzacions dediquen enormes quantitats de recursos a aconseguir que els seus models siguin cooperatius, prudents, amables i capaços de resoldre conflictes raonablement. Tanmateix, les persones que dirigeixen aquestes companyies mantenen una relació marcada per anys de desconfiança.
I aquesta desconfiança importa perquè no estem parlant únicament de dos empresaris enfrontats per una quota de mercat.
Dues visions enfrontades que cada vegada s’assemblen més
OpenAI i Anthropic solen presentar-se com a cultures diferents. OpenAI ha construït una marca d’abast massiu, amb ChatGPT com a producte global i una estratègia orientada a estendre la intel·ligència artificial a centenars de milions d’usuaris. Anthropic ha cultivat una imatge més tècnica, empresarial i vinculada a la seguretat, amb Claude com un sistema especialment dirigit al treball professional, la programació i les tasques complexes.
Però com més creixen, més s’assemblen.
OpenAI parla cada vegada més de seguretat, alineament i límits al desenvolupament. Anthropic crea productes comercials cada vegada més ambiciosos i necessita enormes quantitats de capital i infraestructura. Totes dues empreses construeixen agents. Totes dues busquen clients corporatius. Totes dues necessiten centres de dades gegantins. Totes dues competeixen pels millors investigadors. I totes dues sostenen que els seus sistemes podrien convertir-se en tecnologies d’una transcendència històrica excepcional.
Fins i tot les seves posicions sobre la necessitat de reduir la velocitat de la cursa han convergit recentment. Aquest setembre, Amodei va demanar alentir l’augment de capacitats i permetre un control independent més gran. Altman va donar suport a la idea d’avaluadors externs amb accés profund als sistemes i Elon Musk també va donar suport públicament a una part de la proposta. Rivals que fa anys que s’acusen mútuament d’equivocar-se sobre com s’ha de desenvolupar la IA comencen a coincidir que la velocitat assolida pot ser perillosa.
La paradoxa que defineix la cursa cap a la superintel·ligència
Aquesta coincidència converteix la rivalitat reconstruïda per Kevin Roose en alguna cosa més que una crònica de Silicon Valley. Altman i Amodei van discrepar precisament perquè tots dos consideraven extraordinàriament important qui construiria la IA avançada i sota quines regles. El resultat d’aquella disputa va ser la creació d’una altra companyia capaç de competir per construir-la.
L’intent de reduir el risc va produir més competència.
Anthropic va néixer, en part, de la preocupació per la direcció que estava prenent OpenAI. Però el seu èxit va convertir una cursa amb un gran protagonista en una cursa amb dos. Després van arribar Google DeepMind, xAI, Meta i altres actors. Cada empresa argumenta que no es pot aturar perquè una altra podria avançar-la. I cada nou competidor augmenta la pressió sobre els altres.
Aquesta és probablement la dimensió més rellevant del relat de The Atlantic. La història d’OpenAI i Anthropic permet entendre que la cursa actual no està determinada únicament pels avenços científics. També està condicionada per relacions humanes, incentius econòmics, conflictes institucionals i una qüestió que fa una dècada que no es resol: qui ha de tenir el poder de construir una intel·ligència superior a la humana si aquesta possibilitat s’acaba materialitzant.
Altman i Amodei van començar intentant respondre junts aquesta pregunta. Van acabar convençuts que no podien confiar l’un en l’altre per fer-ho.
I d’aquella ruptura van néixer dues de les organitzacions que avui corren més de pressa per arribar-hi primer.
