El congrés internacional sobre intel·ligència artificial, experimentació i sandboxes administratius situa a Barcelona una discussió clau: com permetre que l’administració innovi amb algoritmes sense sacrificar drets, control democràtic, bona regulació ni garanties per a la ciutadania.
La intel·ligència artificial ja no és una promesa llunyana per a les administracions públiques. Està entrant en inspeccions, tràmits, gestió urbana, mobilitat, serveis socials, anàlisi de riscos, contractació, atenció ciutadana i presa de decisions automatitzada. Però la seva arribada planteja una pregunta incòmoda: com pot una administració provar tecnologies noves sense posar en risc drets, legalitat, igualtat, transparència i confiança pública?
Aquesta és la qüestió central del congrés internacional Improving administrative decisions using AI, experimentation and sandboxes, que tindrà lloc a Barcelona els dies 25 i 26 de juny de 2026 a la Universitat Oberta de Catalunya i a la Universitat de Barcelona. La trobada s’organitza en el marc del projecte ADMAIES i forma part de la xarxa temàtica dedicada al nudging aplicat a la millora de la regulació i a l’ús d’algoritmes i intel·ligència artificial.
La convocatòria oficial subratlla que l’experimentació i els sandboxes reguladors tenen un potencial significatiu per millorar la presa de decisions públiques, però continuen estant infrautilitzats per les administracions i poc investigats per la comunitat científica, fet que deixa oberts buits normatius i incerteses crítiques.
La importància de la trobada va molt més enllà d’una agenda acadèmica. L’administració pública es troba en una fase de transició. Durant dècades, la modernització administrativa es va associar a digitalitzar expedients, crear seus electròniques, reduir paper, simplificar tràmits o permetre notificacions en línia. Ara el repte és més profund: no es tracta només de digitalitzar procediments, sinó d’introduir sistemes capaços de recomanar, prioritzar, classificar, predir, automatitzar o fins i tot condicionar decisions públiques.
Aquest salt canvia la naturalesa del problema. Una administració que utilitza un formulari digital continua operant, en essència, amb les mateixes regles. Una administració que utilitza algoritmes per seleccionar inspeccions, ordenar expedients, detectar frau, assignar recursos o donar suport a decisions socials entra en una zona molt més sensible. La tecnologia deixa de ser un canal i es converteix en criteri.
Per això el congrés de Barcelona arriba en un moment oportú. Parlar d’intel·ligència artificial administrativa no es pot limitar a eficiència, estalvi de costos o rapidesa. L’administració no és una empresa. La seva funció no és maximitzar beneficis ni reduir friccions a qualsevol preu. La seva missió és servir l’interès general respectant legalitat, igualtat, proporcionalitat, transparència, motivació, responsabilitat i drets fonamentals. Si la intel·ligència artificial entra en aquest terreny, ha de fer-ho sota condicions diferents de les d’una aplicació comercial.
Aquí apareixen els sandboxes reguladors. Un sandbox és un espai controlat de prova que permet experimentar amb una tecnologia, un model organitzatiu o una solució reguladora abans de desplegar-la plenament. En lloc d’aprovar una norma rígida a cegues o prohibir una innovació per incertesa, el sandbox crea un entorn supervisat on administració, empreses, investigadors i societat poden aprendre què funciona, què falla i quins riscos apareixen.
La idea prové en bona part del món financer, on els sandboxes fintech van permetre provar nous serveis sota supervisió reguladora. Però la seva lògica s’ha estès a altres àmbits: intel·ligència artificial, mobilitat urbana, energia, salut, urbanisme, drons, vehicles autònoms, dades públiques o serveis digitals. En tots els casos, el problema és similar: la innovació avança més ràpid que la norma, però l’absència de norma pot generar riscos. El sandbox intenta evitar tant el bloqueig com la desregulació.
El congrés situa aquesta eina al centre de l’administració. La primera jornada es dedica precisament a l’auge dels sandboxes reguladors a Espanya, amb una mirada jurídica, institucional i pràctica. El programa inclou intervencions sobre la relació entre sandboxes, bona administració i col·laboració publicoprivada, el sandbox financer espanyol i el sandbox regulador espanyol d’intel·ligència artificial.
Espanya ja té experiència en aquest terreny. El sandbox financer ha servit com a referència inicial per provar innovacions supervisades en un àmbit altament regulat. El sandbox espanyol d’intel·ligència artificial, vinculat al desplegament del Reglament Europeu d’IA, ha buscat anticipar obligacions i ajudar empreses i administracions a comprendre com aplicar requisits de confiança, transparència, gestió de riscos i supervisió humana. La qüestió ara és si aquesta lògica experimental es pot estendre a l’administració quotidiana.
La dimensió local ocupa un bloc rellevant del congrés. Barcelona, València i Madrid apareixen com a laboratoris urbans on els sandboxes poden ajudar a experimentar amb mobilitat, innovació municipal, automatització i serveis públics. Aquesta escala local és especialment important perquè molts impactes de la IA es produeixen en la vida diària de la ciutadania: mobilitat urbana, habitatge, inspeccions, llicències, atenció social, espai públic, seguretat, residus, energia o participació.
Les ciutats són laboratoris de complexitat. Hi convergeixen tecnologia, desigualtat, mobilitat, habitatge, sostenibilitat, regulació, dades i pressió ciutadana. Un algoritme aplicat a la mobilitat pot millorar els fluxos de trànsit, però també discriminar territoris. Una eina d’inspecció automatitzada pot fer més eficient el control, però també dirigir la pressió administrativa cap a determinats barris o col·lectius. Un sistema d’assignació de recursos pot accelerar respostes, però també reproduir biaixos històrics.
Barcelona ocupa un lloc destacat al programa mitjançant l’experiència de BIT Habitat i de l’Ajuntament, així com amb aportacions sobre automatització administrativa, sensellarisme i límits de la governança algorítmica. Aquesta última qüestió és especialment delicada. L’automatització pot semblar neutral quan treballa amb dades, però les dades no són neutrals. Reflecteixen polítiques anteriors, desigualtats socials, errors administratius, llacunes de mesura i prioritats institucionals. Si un algoritme aprèn d’aquesta realitat sense correcció, pot convertir la injustícia passada en decisió futura.
El concepte de nudging afegeix una altra capa al debat. El nudging, o “empenta conductual”, es basa en dissenyar entorns de decisió que orientin comportaments sense imposar-los. En polítiques públiques, pot utilitzar-se per millorar el compliment normatiu, facilitar tràmits, promoure la salut, reduir el frau, augmentar l’estalvi energètic o millorar decisions ciutadanes. Però quan es combina amb IA i administració digital, esdevé més potent i, per tant, més delicat.
Una administració pot dissenyar formularis, missatges, avisos o interfícies que ajudin la ciutadania a exercir millor els seus drets. Però també pot influir de manera opaca en decisions individuals. Si un sistema sap quin missatge augmenta la probabilitat que una persona accepti una opció, pagui una multa, renunciï a una prestació o modifiqui una conducta, el límit entre ajuda i manipulació ha de ser examinat amb rigor.
Per això la xarxa temàtica que acull aquest congrés és rellevant: connecta millora de la regulació, nudging, algoritmes i intel·ligència artificial. No es tracta d’estudiar la tecnologia com un fenomen aïllat, sinó d’analitzar com les eines digitals modifiquen la manera com l’Estat regula, orienta, decideix i aprèn. L’administració del futur no serà únicament electrònica; serà experimental, algorítmica i conductual. La pregunta és sota quins controls.
La segona jornada del congrés se centra de manera més directa en la intel·ligència artificial al sector públic. L’agenda inclou debats sobre IA sostenible i fiable, intel·ligència artificial a l’administració pública, administració artificial a Itàlia, infraestructura digital per al desplegament de la IA, inspeccions automatitzades i bona administració.
Un dels panells més suggeridors està dedicat a la regulació d’una IA sostenible i fiable al sector públic. La paraula “fiable” és decisiva. En l’àmbit privat, un usuari pot abandonar una aplicació si no li agrada. Davant de l’administració, la relació és diferent. Si una administració utilitza un sistema automatitzat per tramitar una ajuda, una inspecció, una llicència o una sanció, el ciutadà queda sotmès a aquella arquitectura. La confiança no és opcional; és una condició democràtica.
La sostenibilitat de la IA també mereix atenció. Els models avançats consumeixen energia, requereixen infraestructura, generen dependència tecnològica i poden tenir impactes ambientals. Si les administracions adopten IA, han de preguntar-se no només si una eina funciona, sinó si el seu cost energètic, econòmic, social i organitzatiu està justificat.
Un altre bloc del programa aborda la infraestructura digital i el desplegament de la IA a l’administració. Aquest punt sovint queda fora del debat públic, però és fonamental. Per utilitzar IA de manera responsable, una administració necessita dades de qualitat, interoperabilitat, seguretat, connectivitat, servidors, contractes adequats, personal format, auditoria i capacitat de supervisió.
Les inspeccions automatitzades constitueixen un altre camp decisiu. L’administració inspecciona obres, llicències, activitats econòmiques, tributs, serveis, contractes, medi ambient, habitatge, mobilitat i molts altres àmbits. La IA pot ajudar a prioritzar inspeccions segons risc, detectar patrons, creuar dades i optimitzar recursos. Però també pot concentrar la vigilància sobre determinats perfils, empreses o territoris.
El programa inclou experiències de Barcelona i Itàlia sobre inspeccions automatitzades i casos de risc. Aquesta comparació internacional és útil perquè permet observar com diferents tradicions jurídiques responen al mateix repte.
El panell final sobre IA i bona administració situa la discussió en el seu marc més profund. La bona administració implica que les decisions públiques han d’adoptar-se de manera imparcial, motivada, proporcional, transparent i dins d’un termini raonable. La IA pot millorar alguns d’aquests elements, però també pot degradar-los si introdueix opacitat, biaixos, dependència de proveïdors o decisions difícils d’explicar.
Barcelona és un lloc especialment adequat per a aquest debat. La ciutat combina experiència en innovació urbana, polítiques digitals, mobilitat, drets digitals, laboratoris urbans i ecosistema tecnològic. Però també conviu amb tensions socials intenses en habitatge, turisme, espai públic, desigualtat i gestió metropolitana.
