Ursula von der Leyen defensa que Europa necessita accedir als models d’intel·ligència artificial més avançats per competir amb els Estats Units i la Xina, mentre les restriccions nord-americanes a determinats sistemes obren un nou debat sobre sobirania tecnològica, seguretat i dependència estratègica.
Europa ha deixat de parlar d’intel·ligència artificial únicament en termes de regulació, innovació o competitivitat empresarial. Ara ha començat a parlar d’accés. I aquesta paraula, aparentment tècnica, resumeix una de les grans tensions geopolítiques del moment: qui podrà utilitzar els models d’IA més avançats, sota quines condicions, amb quins límits i amb quin marge de decisió propi.
La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ho va expressar amb claredat durant la reunió del G7 celebrada a França. Segons Reuters, Von der Leyen va afirmar que és d’interès mutu per als Estats Units i la Unió Europea que Europa pugui utilitzar els millors models d’intel·ligència artificial. La declaració arriba en un moment de creixent inquietud transatlàntica davant la possibilitat que Washington restringeixi l’accés dels seus aliats als sistemes més avançats desenvolupats per laboratoris nord-americans.
Les paraules de Von der Leyen no són una simple declaració diplomàtica. Constitueixen una advertència estratègica. Europa és conscient que no podrà competir en la nova economia de la intel·ligència artificial si queda relegada a models de segona divisió. També sap que una dependència absoluta dels proveïdors nord-americans la deixa exposada a decisions polítiques, restriccions comercials, controls d’exportació i prioritats estratègiques alienes.
La IA ja no és només una tecnologia. S’ha convertit en una infraestructura crítica comparable als semiconductors, a les telecomunicacions, a l’energia o a l’espai. Qui controla els models més avançats controla una part significativa de la productivitat, de la capacitat científica, de la ciberseguretat, de la defensa i del creixement econòmic.
La tensió es va intensificar quan els Estats Units van començar a restringir l’accés a alguns dels models més avançats d’Anthropic per motius relacionats amb la seguretat nacional. Aquest moviment va encendre les alarmes a Brussel·les perquè va evidenciar una realitat incòmoda: fins i tot els aliats més pròxims poden veure limitat l’accés a tecnologies estratègiques si Washington considera que existeix algun risc potencial.
Segons Reuters, els líders del G7 van discutir la possibilitat d’establir un sistema d’accés preferent per als anomenats “socis de confiança”, és a dir, països aliats que podrien continuar utilitzant models avançats nord-americans malgrat les restriccions globals.
Aquesta proposta sembla raonable a primera vista. Els Estats Units volen impedir que tecnologies d’alt nivell acabin en mans de governs adversaris o d’actors maliciosos. Però per a Europa també planteja una qüestió fonamental: què passa si l’accés als millors models depèn de decisions polítiques adoptades a Washington?
Aquest és el veritable nucli del debat.
Brussel·les no vol ser considerada un risc de seguretat. Tampoc vol dependre permanentment del criteri d’una administració nord-americana per determinar quines eines poden utilitzar les seves empreses, universitats o administracions públiques.
La qüestió va molt més enllà d’Anthropic. El problema és el precedent.
Si avui es restringeix un model concret, demà es podria restringir qualsevol altra tecnologia considerada sensible. I això afecta directament la capacitat europea per planificar inversions, desenvolupar productes i competir globalment.
La situació ha posat en evidència una contradicció que Europa arrossega des de fa anys. D’una banda, necessita accedir als millors sistemes disponibles. De l’altra, necessita reduir la seva dependència tecnològica.
Aquestes dues necessitats poden semblar incompatibles, però Brussel·les intenta combinar-les.
La primera línia d’actuació consisteix a mantenir una cooperació estreta amb els Estats Units per garantir que empreses europees, centres de recerca i administracions puguin continuar utilitzant models de frontera desenvolupats per OpenAI, Anthropic, Google o altres laboratoris nord-americans.
La segona consisteix a construir capacitats pròpies.
Aquesta és la filosofia que inspira iniciatives com les AI Factories europees, els programes de supercomputació, el suport a startups especialitzades i la promoció d’una indústria continental d’intel·ligència artificial.
La Comissió Europea ha presentat recentment el seu pla AI Continent amb l’objectiu de convertir Europa en un dels grans pols globals de la IA. El projecte inclou centres de computació avançada, infraestructures compartides, accés a dades i suport a empreses emergents.
Segons la Comissió, Europa ja compta amb dinou AI Factories vinculades als principals superordinadors europeus. Aquestes infraestructures tenen l’objectiu de facilitar l’accés a capacitat de càlcul per a investigadors, empreses i startups que, d’altra manera, no podrien competir amb els recursos dels grans laboratoris nord-americans.
La iniciativa és ambiciosa, però arriba en un context complicat.
Els Estats Units continuen liderant la major part dels models fundacionals més avançats. OpenAI, Anthropic, Google DeepMind o Meta concentren una part molt significativa del talent mundial, del capital de risc, de la infraestructura de computació i de les capacitats d’entrenament.
La Xina, mentrestant, accelera el desenvolupament dels seus propis models amb una estratègia estatal molt més coordinada i agressiva.
Europa es troba entre aquests dos blocs.
Disposa d’universitats excel·lents, d’investigadors de primer nivell, d’un teixit industrial potent i d’una capacitat reguladora notable. Però encara no té un equivalent europeu d’OpenAI o Google DeepMind amb una escala comparable.
L’excepció més visible és Mistral AI.
La companyia francesa s’ha convertit en el principal símbol de l’ambició europea per disposar de models propis. Les restriccions nord-americanes han reforçat precisament el discurs que defensa Mistral: Europa necessita alternatives si vol evitar una dependència excessiva.
Aquesta situació ha reobert un debat que fa anys que apareix periòdicament en la política tecnològica europea: la sobirania digital.
Durant anys, Europa va dependre de plataformes nord-americanes per al núvol, les xarxes socials, el comerç electrònic i els sistemes operatius. Ara corre el risc de repetir la mateixa història amb la intel·ligència artificial.
Per això Brussel·les insisteix cada vegada més en la necessitat de combinar accés i autonomia.
Si Europa aposta exclusivament per la sobirania, corre el risc de quedar-se enrere tecnològicament mentre els seus competidors utilitzen els sistemes més avançats.
Si aposta exclusivament per l’accés, corre el risc de convertir-se en un consumidor dependent sense capacitat de decisió pròpia.
La resposta passa per una estratègia híbrida.
Accedir als millors models globals quan sigui necessari.
Desenvolupar alternatives europees quan sigui possible.
I garantir que les empreses europees disposin d’infraestructures pròpies per no dependre completament de decisions externes.
Aquest debat també està transformant la relació entre regulació i competitivitat.
La Unió Europea ha estat pionera amb l’AI Act, la primera gran regulació integral sobre intel·ligència artificial. Però Brussel·les és conscient que regular no és suficient.
Es pot tenir la millor regulació del món i continuar sent dependent de tecnologies desenvolupades fora del continent.
Per això la Comissió intenta complementar la seva agenda normativa amb una agenda industrial.
La IA ja no es percep només com una qüestió ètica o jurídica.
És també una qüestió de competitivitat econòmica, de política industrial i de seguretat estratègica.
La ciberseguretat és un dels àmbits on aquesta tensió es fa més visible.
Els models més avançats poden ajudar a descobrir vulnerabilitats, automatitzar auditories, reforçar sistemes defensius i detectar amenaces amb una velocitat sense precedents.
Però també poden ser utilitzats per actors maliciosos.
Això explica les restriccions nord-americanes.
I també explica per què Europa insisteix que necessita accedir a aquestes capacitats.
No es tracta només de competir.
Es tracta de protegir-se.
La mateixa lògica s’aplica a sectors com la salut, l’energia, la recerca farmacèutica, la manufactura avançada o la defensa.
La IA actuarà com una capa transversal sobre tota l’economia.
Els països que disposin de les millors eines podran innovar més ràpidament, reduir costos, accelerar la recerca i augmentar la seva productivitat.
Els que no hi tinguin accés quedaran en desavantatge.
Per això Von der Leyen insisteix que l’accés europeu als millors models és una qüestió d’interès mutu.
L’argument és intel·ligent perquè evita presentar la demanda europea com una petició de favor.
El que sosté Brussel·les és que una Europa tecnològicament forta també beneficia els Estats Units.
Una economia europea competitiva reforça el bloc occidental davant la competència de la Xina.
Una Europa capaç de desenvolupar defenses digitals avançades contribueix a la seguretat comuna.
I una Europa amb capacitats pròpies redueix riscos sistèmics dins de l’aliança transatlàntica.
El debat també arriba en un moment en què la infraestructura física de la IA s’ha convertit en un factor determinant.
Centres de dades.
Xips.
Electricitat.
Refrigeració.
Fibra òptica.
Supercomputació.
Tot això és tan important com els mateixos models.
Europa ha començat a invertir en aquesta infraestructura, però encara es troba per darrere dels Estats Units i de la Xina.
Algunes veus dins del continent reclamen una resposta molt més contundent.
Maurice Lévy, president de Publicis, ha arribat a proposar un gran fons europeu de 100.000 milions d’euros liderat per França i Alemanya per accelerar la capacitat continental en intel·ligència artificial.
La magnitud de la proposta reflecteix la dimensió del repte.
La IA és probablement la tecnologia més estratègica des de l’arribada d’internet.
I Europa no vol tornar a ocupar una posició secundària.
El missatge que Von der Leyen ha portat al G7 és clar.
Europa no vol ser només reguladora.
No vol ser només clienta.
No vol ser només usuària.
Vol participar en la definició de la pròxima generació d’infraestructures digitals.
Vol tenir capacitat de decisió.
Vol tenir alternatives.
I vol garantir que les seves empreses, universitats i administracions puguin competir en igualtat de condicions.
La batalla per la intel·ligència artificial ja no és només una cursa tecnològica.
És una disputa pel poder econòmic, industrial i geopolític del segle XXI.
I en aquesta disputa, Europa intenta assegurar-se que l’accés als millors models no depengui exclusivament de la voluntat d’altres.
