El divulgador alerta que el gran desafiament no és el destí final de la IA, sinó gestionar una transició que transformarà l’ocupació, l’economia, l’educació i les institucions
«Els riscos no són tecnològics. Els riscos són polítics, econòmics i socials.»
«No es tracta de guanyar la Champions. Es tracta de tenir una xarxa de seguretat.»
«Això no és una moda tecnològica. És un canvi d’època. I els canvis d’època no esperen ningú.»
Quan ChatGPT tot just començava a despertar la curiositat del gran públic, Jon Hernández (Barcelona, 1983) ja advertia que la intel·ligència artificial no era una moda passatgera, sinó l’inici d’un canvi de civilització. Fotògraf autodidacte des del 2008, creador de continguts i divulgador tecnològic, ha aconseguit explicar una tecnologia extraordinàriament complexa amb un llenguatge directe, proper i entenedor. En només dos anys s’ha convertit en una de les veus més influents de la divulgació sobre IA en llengua castellana. El seu canal de YouTube, Inteligencia Artificial, suma centenars de milers de seguidors, ha impulsat una escola de formació amb alumnes d’arreu del món i assessora professionals i empreses que intenten comprendre la magnitud de la transformació. Amb Jon Hernández ens uneix, a més, una relació de fa temps, i li agraïm especialment que sigui seguidor i lector de Paréntesis MEDia i d’Algoritmo Transparente. Hernández rebutja l’etiqueta de guru i es defineix com una persona «absolutament normal». El seu llibre, La hostIA que viene, condensa el seu principal advertiment: la revolució que s’acosta no serà únicament tecnològica, sinó que alterarà profundament la nostra manera de treballar, produir, governar i entendre la societat.
—Com s’explica que en tan poc temps s’hagi convertit en una de les principals veus de la divulgació sobre IA en castellà?
—És una pregunta difícil de respondre. Jo crec que, precisament, la clau és que soc una persona absolutament normal. La majoria de la gent que em mira es veu reflectida en mi. No vinc del món tècnic ni pretenc explicar la IA com ho faria un investigador o un enginyer.
—Això és un avantatge?
—Jo crec que sí. La intel·ligència artificial és extraordinàriament complexa. Si te l’expliquen amb un llenguatge massa tècnic, és molt fàcil perdre-s’hi. En canvi, si algú te l’explica tal com t’ho explicaria un amic mentre feu una cervesa, tot és molt més fàcil. És més fàcil de pair, més fàcil de processar i, sobretot, més útil.
—Ha fugit dels tecnicismes.
—Perquè crec que no aporten res. A la gent no li interessa tant entendre com funciona matemàticament un model de llenguatge com saber de quina manera canviarà la seva feina, la seva empresa o la seva vida. Aquest és el debat real.
—També hi ha una altra característica molt evident: el seu llenguatge és molt directe.
—Perquè és la meva manera de ser. No és un personatge. Parlo exactament igual davant d’una càmera que quan estic prenent una cervesa amb un amic, quan soc amb la família o quan participo en una reunió de direcció d’una empresa. Evidentment, intento controlar una mica les paraulotes segons el context, però la manera de comunicar és la mateixa.
—No té por que aquesta espontaneïtat li resti credibilitat?
—Al contrari. Crec que els adults han de ser tractats com a adults. Hi ha massa tendència a endolcir-ho tot, a embolcallar els missatges perquè no molestin ningú. Jo prefereixo explicar les coses tal com les veig. Sempre recordo una frase que m’agrada molt: «Per damunt de tot, dona’m veritat». És el que intento fer.
—Molta gent el considera un tecnooptimista. S’hi reconeix?
—No gaire. Em considero realista.
—Però sovint posa molt l’accent en els riscos de la IA.
—Sí, perquè crec que hi ha un desequilibri enorme. La immensa majoria dels divulgadors expliquen els beneficis de la intel·ligència artificial, i és normal perquè són espectaculars. Els veurem en medicina, educació, recerca científica, productivitat… Però els beneficis pràcticament ens vindran sols.
—En canvi…
—En canvi, els problemes no. Els problemes exigiran molta gestió. Precisament per això els dedico tanta atenció.
—És la tesi central del seu llibre, La hostIA que viene.
—Exactament. Jo odio i estimo la IA a parts iguals. M’apassionen les oportunitats que obre, però, alhora, em preocupen profundament les conseqüències que pot tenir si no gestionem bé aquesta transformació.
—Quines conseqüències?
—La societat tendeix a mirar només els beneficis immediats perquè són molt visibles. Els riscos, en canvi, són més subtils. No es veuen tant, però hi són. I, precisament perquè són menys evidents, necessiten molta més atenció.
—Per això alguns el consideren pessimista.
—Sí, però no és cert. No crec que la IA acabi destruint la humanitat. De fet, penso que el més probable és que ens acabi aportant beneficis enormes. El meu problema no és el destí final.
—Quin és, doncs?
—La transició.
—Una paraula que repeteix molt.
—Perquè crec que és aquí on hi haurà el veritable repte. Tant si la IA acaba funcionant extraordinàriament bé com si acaba generant problemes, hi haurà una etapa intermèdia molt dura. Haurem de transformar mercats laborals sencers, sectors econòmics, sistemes educatius i institucions públiques. Aquesta transició és el que realment em preocupa, i tinc la sensació que encara no li estem donant la importància que mereix.
—Durant molt de temps la IA semblava una conversa reservada a les empreses tecnològiques. Ara, en canvi, els governs hi entren de ple. El papa hi dedica una encíclica, Donald Trump converteix la IA en una prioritat estratègica i la rivalitat amb la Xina marca tota la política tecnològica mundial. Hem entrat en una nova etapa?
—Sí. I, de fet, crec que és una molt bona notícia. Fa només dos anys parlàvem de la intel·ligència artificial gairebé exclusivament des d’una perspectiva tecnològica. Avui ja és evident que és molt més que això. És economia, defensa, sobirania i política internacional, i acabarà afectant la manera com s’organitzen els estats.
—L’ha sorprès el Vaticà?
—Molt positivament. El papa ha fet una aportació molt important. Potser no comparteixo totes les conclusions a què arriba ni totes les propostes que planteja, però valoro enormement que una figura amb aquesta influència mundial hagi decidit situar la IA al centre del debat públic.
—Per què és tan important?
—Perquè ha aconseguit una cosa que nosaltres, com a divulgadors, no havíem estat capaços d’assolir. Quan el papa parla d’intel·ligència artificial, milions de persones que fins aquell moment consideraven que era un assumpte exclusivament tecnològic comencen a entendre que afecta la societat sencera. Això és molt valuós.
—Tot i així, també n’ha criticat alguns plantejaments.
—Sí, perquè crec que és un discurs una mica ingenu en alguns aspectes. Identifica bé determinats riscos, però aporta poques solucions. Ara bé, tampoc crec que aquesta sigui necessàriament la seva funció. La seva feina és alertar sobre qüestions morals i antropològiques. Les respostes les haurem de construir entre tots.
—I què li sembla el gir dels Estats Units?
—També el considero positiu. No m’interessa tant valorar les decisions concretes de Donald Trump com el fet que el govern nord-americà hagi reconegut que la IA és una qüestió d’estat.
—Fins al punt d’intervenir directament en alguns models.
—Exacte. Quan un govern decideix retirar temporalment un model del mercat o imposar determinades restriccions, està enviant un missatge molt clar: això és prou important perquè l’Estat hi intervingui.
—La reunió entre Trump i Xi Jinping sobre IA també anava en aquesta direcció?
—Absolutament. No sabem què s’hi va parlar perquè pràcticament no se n’ha explicat res, però el simple fet que tots dos líders dediquessin una cimera específicament a la IA demostra fins a quin punt aquest assumpte ha esdevingut estratègic.
—És una nova cursa espacial?
—En alguns aspectes és encara més important. La IA no només determinarà qui lidera la innovació tecnològica. Determinarà qui controla la productivitat, el desenvolupament científic, la defensa, la recerca biomèdica, l’educació i, en definitiva, una part significativa del poder mundial.
—Per això insisteix que la societat encara no n’és conscient.
—Exacte. Continuem pensant en ChatGPT o en els generadors d’imatges, però això només és la punta de l’iceberg. El que hi ha en joc és molt més profund. Estem parlant d’una tecnologia que transformarà la manera com treballem, aprenem, prenem decisions i fins i tot entenem el món.
—Europa, mentrestant, sembla anar uns quants passos al darrere.
—Aquesta és la meva sensació.
—Per què?
—Perquè hi ha una diferència molt clara entre considerar la IA una prioritat absoluta o considerar-la una prioritat més. Els Estats Units i la Xina juguen la primera partida. Europa encara juga la segona.
—Posa sovint l’exemple de les inversions.
—Sí, perquè les xifres són molt reveladores. Quan veus que la Xina anuncia inversions directes de centenars de milers de milions d’euros en intel·ligència artificial i compares aquestes magnituds amb les inversions europees o espanyoles, t’adones immediatament del lloc que ocupa aquesta qüestió en l’agenda política de cadascú.
—No és una qüestió de diners.
—No. És una qüestió de prioritats. Evidentment, Espanya no pot invertir el mateix que la Xina, però tampoc és normal que la diferència proporcional sigui tan enorme. Això demostra fins a quin punt encara no hem entès la importància estratègica de la IA.
—Hi ha qui culpa Europa d’imposar massa regulació.
—Hi discrepo bastant.
—Per què?
—Perquè és massa fàcil convertir Brussel·les en el boc expiatori. França també forma part d’Europa i està invertint molt més. Per tant, el problema no és només Europa. El problema és la manca d’ambició d’alguns estats membres.
—Això inclou Espanya?
—Sí. Crec que durant els primers anys encara era comprensible que hi hagués dubtes. Després de l’aparició de ChatGPT, alguns experts asseguraven que tot plegat seria una moda passatgera, una mena de nou metavers, mentre que d’altres advertien que començava una transformació històrica. Entenc que molts governs fossin prudents.
—Però ara ja no?
—No. Ara ja no hi ha excusa. Avui, qualsevol responsable polític que continuï menystenint la IA està cometent un error greu. D’aquí a uns anys serà recordat com aquell dirigent que no va entendre què representava internet durant els anys noranta. La diferència és que, aquesta vegada, el cost pot ser encara més gran.
—Ha insistit que Europa necessita models propis.
—És imprescindible.
—Encara que mai no arribin al nivell d’OpenAI o Google?
—Sí. No es tracta de guanyar la Champions. Es tracta de tenir una xarxa de seguretat.
—Què vol dir?
—Que si algun dia els Estats Units decideixen restringir l’accés als seus models més avançats —i ja hem vist moviments en aquesta direcció—, Europa no pot quedar-se sense alternatives.
—És un risc real?
—Cada vegada més. Si Washington decideix que determinades tecnologies només poden ser utilitzades per empreses nord-americanes, o si Pequín adopta una decisió semblant, Europa quedarà completament a mercè dels altres.
—I això afectaria les empreses.
—És clar. Una empresa no pot construir tota la seva activitat sobre una tecnologia que demà pot desaparèixer a causa d’una decisió política. Necessitem, com a mínim, un model europeu prou competitiu per continuar funcionant, encara que no sigui el millor del món.
—Per tant, la sobirania tecnològica ja no és un concepte teòric.
—No. És una necessitat econòmica i geopolítica. Si no tenim tecnologia pròpia, sempre dependrem de les decisions dels altres. I això, tard o d’hora, acaba passant factura.
—En els últims mesos hem vist com els Estats Units restringien l’accés a alguns models d’IA molt avançats. Aquest escenari explica que insisteixi tant en la necessitat que Europa desenvolupi models propis?
—Exactament. Com deia, hi ha qui interpreta aquesta reivindicació com una qüestió d’orgull europeu, però no ho és. És una qüestió de supervivència. Si els mercats estrangers es tanquen, la nostra economia patiria un bloqueig absolut si no disposés d’alternatives pròpies.
—Per tant, no es tracta de competir amb OpenAI.
—No. És evident que avui Europa no està en condicions de liderar aquesta cursa. Però això no significa que haguem de renunciar a participar-hi. Com deia, funciona com una assegurança, una mena de pla B al qual puguem recórrer per preservar la competitivitat regional.
—És una assegurança.
—Exactament. Perquè si algun dia et tanquen l’aixeta tecnològica per motius geopolítics, el pitjor que et pot passar és adonar-te que no has desenvolupat cap base de contingència a casa.
—Per això insisteix que cal invertir més en talent i no només en infraestructures.
—És una de les coses que més em preocupen. Parlem molt de centres de dades, supercomputadors i gigafactories, que són importants, però el talent continua sent la principal font de valor.
—Europa té aquest talent?
—És clar que sí. El talent és aquí. El problema és que no som capaços de retenir-lo.
—Què falla?
—Els nostres millors investigadors acaben marxant a OpenAI, Google, Anthropic o Meta perquè allà els ofereixen recursos, llibertat i salaris que aquí ningú no els pot oferir. No podem lamentar-nos després de no tenir grans models europeus si abans hem deixat escapar totes les persones capaces de construir-los.
—Posa sovint DeepSeek com a exemple.
—Perquè demostra que encara hi ha marge de maniobra. Molta gent pensa que només les empreses gegants poden crear models competitius, però no és cert. DeepSeek ha demostrat que equips relativament petits, amb molt talent i una bona estratègia, poden competir molt més amunt del que tothom imaginava.
—Per tant, el problema europeu no és la manca de científics.
—No. El problema és que encara no hem convertit la intel·ligència artificial en una prioritat política comparable a la dels Estats Units o la Xina. Sense una aposta estratègica, el talent acaba marxant allà on sí que existeix aquesta visió a llarg termini.
—La regulació és un altre camp de batalla. Apple acusa Europa de frenar el desplegament de moltes funcionalitats d’intel·ligència artificial. Té raó?
—No del tot. És molt fàcil construir el relat que Europa impedeix innovar, però la realitat és més complexa.
—Per què?
—Perquè moltes d’aquestes discussions tenen molt més a veure amb la competència que no pas amb la tecnologia. Europa diu a Apple que, si té una posició dominant en el mercat dels telèfons intel·ligents, no pot reservar-se en exclusiva l’accés a determinades funcionalitats del sistema operatiu.
—És el cas de Siri.
—Exacte. Si Siri té accés a determinades funcions internes del dispositiu, altres assistents com Gemini, ChatGPT o Perplexity també haurien de poder competir en condicions semblants. Això és el que intenta garantir la legislació europea.
—Apple, en canvi, ho presenta com un problema regulador.
—És la seva estratègia. I és legítim que l’empresa defensi els seus interessos empresarials. Però també és legítim que Europa intenti evitar un monopoli.
—Hi ha una paradoxa evident: Apple acaba recorrent als models de Google.
—Sí, però això tampoc em sembla especialment sorprenent. Avui pràcticament tots els laboratoris aprofiten coneixements desenvolupats per altres. Ningú no comença completament des de zero.
—Per tant, no veu contradictori que Apple utilitzi tecnologia derivada de Gemini.
—No. Em sembla una decisió empresarial intel·ligent. Si pots estalviar-te anys de desenvolupament aprofitant una tecnologia existent i construir-hi al damunt la teva pròpia arquitectura, és perfectament raonable.
—El debat, doncs, és un altre.
—Exactament. El debat és si aquesta tecnologia estarà oberta a la competència o quedarà tancada dins d’un ecosistema propietari. Aquí és on entren les institucions públiques.
—Durant molts mesos semblava que Anthropic s’havia situat clarament per davant d’OpenAI. Continua pensant el mateix?
—No exactament. Hi va haver un moment molt clar en què Anthropic va fer millor les coses.
—Què va passar?
—OpenAI va intentar fer massa coses alhora. Va posar molt el focus en el consumidor final: Sora, les imatges, el maquinari, possibles xarxes socials… Va intentar ocupar tots els espais disponibles.
—Mentre Anthropic…
—…es va concentrar en una sola cosa: construir el millor producte possible per a les empreses, especialment per als desenvolupadors de programari. Aquesta especialització li va proporcionar un avantatge considerable durant uns quants mesos.
—Va ser un error estratègic de Sam Altman?
—Jo crec que sí. OpenAI va perdre el focus durant un temps.
—Però això ha canviat.
—Sí. Quan OpenAI s’adona que Anthropic està guanyant terreny en el mercat corporatiu, reacciona molt ràpidament. Codex demostra que l’empresa ha entès exactament on era el problema.
—Per tant, en el moment d’aquesta entrevista —abans que OpenAI anunciés GPT-5.6—, torna a situar OpenAI al capdavant?
—Crec que avui la situació està molt més equilibrada del que molta gent pensa. Anthropic continua tenint punts molt forts, però OpenAI ha recuperat molt de terreny.
—I el mercat empresarial també valora una altra cosa.
—La fiabilitat.
—És aquí on entra el factor polític.
—Exactament. Una empresa necessita estabilitat. No pot construir tots els seus processos sobre un model que pot desaparèixer o quedar restringit d’un dia per l’altre a causa d’una decisió política. Aquesta estabilitat té un valor enorme. I avui OpenAI transmet més estabilitat que Anthropic.
—Qüestiona el lideratge empresarial de Dario Amodei?
—Sí. I això no té res a veure amb la seva capacitat científica.
—Què vol dir?
—Ser un investigador extraordinari és una cosa; dirigir una empresa valorada en desenes o centenars de milers de milions de dòlars és una cosa completament diferent.
—No és el mateix ser un gran enginyer que un gran conseller delegat.
—Exactament. Són feines completament diferents.
—Per això admira més Sam Altman?
—Com a director executiu, sí. Ha sabut construir aliances polítiques, empresarials i institucionals molt sòlides. Aquesta també és una part essencial de la feina d’un conseller delegat.
—I Satya Nadella?
—El considero un dels grans referents. Ha convertit Microsoft en una empresa molt més rellevant del que era fa deu anys i ho ha fet prenent decisions molt intel·ligents.
—Demis Hassabis també surt molt ben parat de la seva anàlisi.
—És probablement la persona amb qui em sento més còmode. Em transmet una combinació molt equilibrada de rigor científic, prudència i visió estratègica.
—Si hagués de confiar a algú les claus del futur de la IA…
—Probablement seria Demis Hassabis. De tots els grans líders actuals, és qui em genera més confiança.
—Quan parla de la manca d’ambició d’Europa sempre torna al mateix concepte: el talent. Per què hi dona tanta importància?
—Perquè és el recurs més valuós que tenim. Europa té investigadors extraordinaris, enginyers excel·lents i universitats capaces de competir amb les de qualsevol país del món. El problema és que, massa sovint, aquest talent acaba treballant per a empreses nord-americanes perquè és allà on troba recursos, projectes i una aposta decidida.
—Per tant, no és una qüestió de capacitat.
—No. És una qüestió d’estratègia. Ens hem acostumat massa a formar talent perquè després el capitalitzin els altres. Això és el que hauríem de canviar.
—Creu que encara hi som a temps?
—Sí, però no durant gaire més temps. La finestra d’oportunitat continua oberta, però cada any que passa serà més difícil recuperar el terreny perdut. Les grans decisions s’estan prenent ara.
—Vostè prové del món de la fotografia. Quan va començar la seva relació amb la imatge?
—La fotografia ha estat la meva gran passió des del 2008. Durant molts anys va ser el meu llenguatge per explicar el món i, d’alguna manera, crec que això també explica com divulgo avui la intel·ligència artificial. Sempre intento explicar conceptes molt complexos d’una manera molt visual i intuïtiva.
—Molts creadors temen que la IA acabi substituint la creativitat humana. Comparteix aquesta preocupació?
—No exactament. El que canviarà serà la manera de crear. Igual que la fotografia no va matar la pintura ni el cinema va matar la fotografia, la intel·ligència artificial tampoc eliminarà la creativitat. El que farà serà canviar les eines que utilitzem.
—Desapareixeran algunes professions creatives?
—Algunes feines canviaran profundament. Certes feines desapareixeran tal com les coneixem avui i en sorgiran moltes altres. Això ha passat sempre que ha arribat una gran tecnologia. La diferència és que, aquesta vegada, tot passarà molt més de pressa.
—Per això posa tant l’accent en la necessitat d’adaptar-se.
—Exacte. El problema no és que aparegui una nova tecnologia. El problema és pensar que podem continuar treballant exactament igual que abans.
—Té la sensació que la societat continua infravalorant la magnitud del canvi?
—Sí. Crec que encara parlem massa de ChatGPT, de generar imatges o d’escriure textos, quan tot això només és la superfície.
—Què és el que encara no estem veient?
—Que la intel·ligència artificial transformarà totes les estructures productives. No només determinades professions. Parlem de sanitat, educació, administració pública, indústria, recerca científica, finances… Pràcticament no hi haurà cap sector que no en resulti afectat.
—També els mitjans de comunicació.
—Per descomptat. El periodisme haurà de redefinir moltes coses. Produir informació serà molt més barat, però això farà que el valor no estigui a generar més contingut, sinó a produir-ne de millor.
—La confiança.
—Exactament. En un món ple de continguts generats automàticament, la credibilitat serà encara més valuosa que avui.
—Per tant, no veu un futur sense periodistes.
—No. Veig un futur en què els bons periodistes seran encara més necessaris. El que desapareixerà seran moltes de les tasques mecàniques que avui encara ocupen molt de temps.
—Quan escolta alguns dels discursos sobre la IA, té la sensació que hi ha massa passivitat?
—Sí. Sovint sembla que esperem que la tecnologia resolgui tota sola tots els problemes. I això no passarà.
—Per què?
—Perquè la tecnologia només és una eina. Les eines no decideixen com s’utilitzen. Les decisions les continuem prenent les persones.
—També els governs.
—Especialment els governs. Per això insisteixo tant que els riscos no són tecnològics. Els riscos són polítics, econòmics i socials. La tecnologia continuarà evolucionant igualment. La diferència serà si nosaltres som capaços de gestionar bé aquesta evolució.
—Si hagués de resumir tot el que hem parlat en una sola idea, quina seria?
—Que encara hi som a temps.
—A temps de què?
—De fer les coses bé. Encara podem construir una transició raonable cap a una societat profundament transformada per la intel·ligència artificial. Però això exigeix que comencem a prendre decisions avui.
—Quina és la decisió més urgent?
—Entendre que això no és una moda tecnològica. És un canvi d’època. I els canvis d’època no esperen ningú.
—És optimista?
—Soc prudent. Continuo pensant que el resultat final pot ser extraordinàriament positiu. La intel·ligència artificial ens pot permetre avançar més en medicina, ciència, educació i qualitat de vida que qualsevol tecnologia anterior.
—Però…
—Però això no passarà automàticament. Dependrà de les decisions que prenguem durant els pròxims anys.
