L’arribada de John Ternus a la direcció d’Apple obre una etapa decisiva: la companyia prepara per al 2027 AirPods amb càmeres, ulleres intel·ligents, nous plegables i l’iPhone del vintè aniversari, però el seu repte més gran pot ser dins de casa, tornar a donar al disseny el protagonisme que va tenir amb Steve Jobs i Jony Ive.
Apple s’acosta a un d’aquells moments en què una companyia no només canvia de productes, sinó també de centre de gravetat. Durant l’era de Steve Jobs i Jony Ive, l’estudi de disseny industrial era molt més que un departament creatiu. Era el cor simbòlic i operatiu d’Apple. Allà es concebien objectes que acabarien transformant la cultura tecnològica mundial: l’iMac original, l’iPod, l’iPhone o l’iPad. Enginyers, responsables d’operacions, directius i equips de màrqueting hi acudien no només per veure prototips, sinó per entendre cap a on es dirigia la companyia.
Aquest equilibri s’ha anat diluint. Segons Mark Gurman, en el seu butlletí Power On de Bloomberg, la gran prioritat del nou conseller delegat, John Ternus, hauria de ser reconstruir l’equip de disseny i tornar a situar l’aspecte, el tacte i l’experiència d’ús dels productes al centre de la companyia.
La tesi és rellevant perquè Apple no es juga només una successió corporativa. Es juga la seva identitat. Tim Cook va convertir Apple en una màquina d’escala global, disciplina operativa, rendibilitat, serveis, logística i marges. El seu mandat ha consolidat una de les empreses més valuoses de la història. Però la pregunta que s’obre ara és diferent: pot Apple tornar a emocionar amb productes que no només funcionin impecablement, sinó que també siguin desitjables, inspiradors i culturalment influents?
John Ternus arriba amb un perfil molt diferent del de Cook. No prové de la cadena de subministrament, sinó del desenvolupament de maquinari. Es va incorporar a Apple l’any 2001 i ha participat en el desenvolupament del Mac, l’iPad, els AirPods i altres productes clau. Amb el temps, es va convertir en una de les figures més destacades de l’enginyeria de maquinari. Reuters va informar l’abril del 2026 que Ternus succeirà Tim Cook com a CEO d’Apple a partir de l’1 de setembre del 2026, mentre que Cook assumirà el càrrec de president executiu.
Aquest nomenament té una lectura evident: Apple vol afrontar la nova etapa des del producte. I ho fa en un moment especialment delicat. La companyia ha estat qüestionada pel seu retard relatiu en intel·ligència artificial generativa, pel desplegament desigual d’Apple Intelligence, per la lenta evolució de Siri i per la recepció limitada de Vision Pro. Mentre OpenAI, Google, Meta, Anthropic i altres companyies han ocupat el centre de la conversa sobre IA, Apple ha mantingut la prudència habitual. Una prudència que durant anys va ser una virtut, però que ara corre el risc de ser percebuda com una manca de velocitat.
És aquí on el disseny torna a ser determinant. Apple mai no ha guanyat simplement per arribar primer. Ha guanyat quan ha arribat millor. L’iPod no va ser el primer reproductor musical digital. L’iPhone no va ser el primer telèfon intel·ligent. L’iPad no va ser la primera tauleta. La diferència era la capacitat de convertir categories tecnològiques complexes en productes comprensibles, elegants i desitjables.
Segons Bloomberg, l’estudi de disseny industrial ja no té la influència, la credibilitat ni el pes intern que havia tingut durant dècades. Aquesta és una de les claus del debat actual. No es tracta simplement de contractar nous dissenyadors o modificar l’organigrama. Es tracta de decidir qui té l’última paraula en la definició dels productes. Durant l’era Jobs-Ive, el disseny no era un embelliment posterior. Era una eina de direcció estratègica. Les altres àrees s’alineaven al voltant d’una visió coherent de producte.
La sortida de Jony Ive el 2019 va marcar simbòlicament el final d’una època. Després també van marxar altres figures rellevants de l’equip de disseny. El grup va perdre continuïtat, visibilitat i influència. Paral·lelament, Apple es va convertir en una organització encara més gran, més regulada i més dependent dels seus serveis i dels seus cicles de renovació. En aquest context, el disseny corre el risc de convertir-se en una funció subordinada, en lloc de ser la força integradora que havia estat.
El risc d’Apple no és fabricar mals productes. El problema és més subtil. Fabrica productes excel·lents que sovint ja no sorprenen. L’iPhone millora cada any, però moltes d’aquestes millores són incrementals. El Mac viu una etapa brillant gràcies als processadors Apple Silicon, però no representa una nova categoria. L’Apple Watch ha arribat a la maduresa. Els AirPods continuen dominant el mercat, però necessiten nous motius per continuar evolucionant.
Per això el 2027 es perfila com un any determinant. Bloomberg i altres mitjans han avançat que Apple prepara una onada de productes especialment intensa: AirPods amb càmeres, ulleres intel·ligents, un nou iPhone plegable, una segona generació de dispositius plegables i un iPhone especial pel vintè aniversari del llançament original.
Aquesta acumulació de llançaments no garanteix l’èxit. De fet, pot incrementar els riscos. AirPods amb càmeres, ulleres intel·ligents, dispositius plegables i un iPhone commemoratiu són apostes molt diferents, però comparteixen una mateixa pregunta: pot Apple definir la pròxima gran interfície de la intel·ligència artificial personal?
Fins ara, la IA generativa s’ha viscut principalment a través de pantalles, xats i aplicacions. Apple sembla voler construir una resposta diferent: portar la IA al cos, a l’oïda, a la mirada i a l’entorn físic de l’usuari.
Els AirPods amb càmeres són probablement la proposta més sorprenent. A primera vista pot semblar una idea extravagant, però adquireix sentit si es pensa en assistents capaços d’entendre el context visual. Un sistema d’IA realment útil no només hauria d’escoltar. També hauria d’entendre què veu l’usuari, on es troba, quins objectes té davant o quina informació necessita en cada moment.
El problema és que aquesta visió toca qüestions sensibles: privacitat, vigilància, acceptació social, autonomia de la bateria i utilitat real. Apple haurà de demostrar que pot resoldre aquests reptes sense generar rebuig. Google Glass va fracassar en part perquè les càmeres integrades provocaven incomoditat social. Meta ha avançat amb les Ray-Ban Meta, però el debat continua obert. Apple necessitarà una combinació molt acurada de disseny, comunicació i experiència d’usuari.
Les ulleres intel·ligents representen un repte encara més gran. Vision Pro va demostrar l’ambició tecnològica d’Apple, però també les dificultats d’introduir una nova plataforma de computació. Unes ulleres més lleugeres, discretes i orientades a la IA podrien ser una alternativa més viable. Però aquí el disseny és absolutament determinant. Ningú no vol portar a la cara un laboratori tecnològic. Les ulleres han de semblar ulleres.
L’iPhone plegable serà una altra prova de foc. Apple arriba tard a una categoria on Samsung, Huawei, Honor o Oppo acumulen anys d’experiència. Aquesta demora només serà una virtut si Apple aconsegueix resoldre els problemes tradicionals dels plegables: gruix, fragilitat, autonomia, cost i adaptació del programari.
L’iPhone 20, vinculat al vintè aniversari de l’iPhone original, té una càrrega simbòlica extraordinària. L’iPhone de 2007 no va ser només un producte. Va transformar la telefonia, internet, la fotografia, els mitjans de comunicació i la manera com les persones es relacionen amb la tecnologia. Un model commemoratiu exigeix alguna cosa més que una actualització estètica. Necessita una idea potent.
I aquí reapareix el dilema inicial. Sense un equip de disseny fort, tota aquesta fulla de ruta pot acabar convertint-se simplement en una llista d’especificacions tècniques. Apple no es va convertir en Apple per acumular característiques. Ho va fer per transformar característiques en experiències.
Ternus, com a enginyer de maquinari, coneix perfectament aquesta frontera. El seu gran repte serà evitar que Apple es converteixi exclusivament en una empresa dominada per fulls de ruta, xips i sensors. La nova etapa exigirà recuperar l’autoritat del disseny sense caure en la nostàlgia.
El disseny que necessita Apple el 2027 no és el mateix que el del 2007. Ha de ser un disseny adaptat a la intel·ligència artificial, a la privacitat, a la sostenibilitat i a la convivència entre persones i assistents digitals. Ha de ser capaç de transformar tecnologies complexes en experiències senzilles.
La privacitat és un exemple clar. Apple ha construït bona part de la seva reputació recent sobre la protecció de les dades dels usuaris. Però dispositius com AirPods amb càmeres o ulleres intel·ligents posaran aquesta promesa a prova. La privacitat també és una qüestió de disseny. Els usuaris han d’entendre quan s’està capturant informació, quines dades es processen i amb quins límits.
La intel·ligència artificial planteja una altra tensió. Durant anys Apple ha preferit integrar tecnologies de manera discreta. Però la IA generativa ha canviat les expectatives. Els usuaris comparen Siri amb ChatGPT, Gemini, Claude o Copilot. Esperen assistents capaços de conversar, recordar, entendre contextos i executar accions complexes.
El maquinari pot ser l’avantatge diferencial d’Apple. OpenAI domina la conversa sobre IA. Google domina infraestructures i models. Meta avança en dispositius socials. Microsoft integra la IA en la productivitat. Apple, en canvi, controla els dispositius personals que milions de persones utilitzen cada dia. Si aconsegueix integrar la IA en aquest ecosistema de manera natural, encara té opcions de liderar una nova etapa.
Però aquesta oportunitat només serà real si els productes són excel·lents. Unes ulleres mal dissenyades podrien fracassar. Uns AirPods percebuts com a intrusius podrien generar rebuig. Un plegable massa car podria arribar tard. Un iPhone 20 sense una idea poderosa podria desaprofitar una ocasió històrica.
La història d’Apple demostra que el disseny no és decoració. És una forma de lideratge. Quan el disseny té poder, la companyia simplifica, concentra i transforma la complexitat tecnològica en experiències intuïtives. Quan el disseny perd pes, els productes poden continuar sent excel·lents, però deixen de ser memorables.
La gran qüestió és si John Ternus serà capaç de reconstruir aquesta cultura. No es tracta de reproduir Steve Jobs o Jony Ive. És impossible. Es tracta de recuperar la idea que el disseny és una manera de pensar, no una capa superficial.
El 2027 podria convertir-se en l’any més important per a Apple des de l’arribada de l’Apple Watch o fins i tot des del llançament de l’iPhone original. Però el seu èxit no dependrà només del nombre de productes que presenti. Dependrà de si aquests productes expliquen una història coherent sobre el futur de la computació personal.
Apple arriba a aquesta cruïlla amb més recursos, més clients i més capacitat tecnològica que mai. Però també amb la necessitat de demostrar que continua sent capaç de definir el futur, no només d’optimitzar el present. La nova etapa de John Ternus serà jutjada, sobretot, per això.
